Cançó de diumenge

Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!
Les campanes de l'església
amanyaguen el cel blau.
Pels camins de la muntanya
es veu el bruc verdejar.
L'oreig ens acaricia
i ens porta l'alè del mar.
Avui és dia de festa,
quina llum tan clara fa!

Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.
Passa clara la riera
i sota el molí s'esmuny.
L'ala fresca de l'oratge
a l'oliver s'ha perdut.
Si és dolça la marinada
encara ets més dolça tu.
Tota la pau del diumenge
l'han recollida els teus ulls.

Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!
Avui és dia de festa.
Tot en silenci somriu.
Les campanes de l'església
i el teu mirar han amansit
els crits tèrbols de la terra
i han fet el cel tendre i llis.
Ai, la joia de sentir-me,
vora teu, el cor tranquil!

El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.
Avui és dia de festa
i el món és verd i novell.
Quan aquesta llum s'apagui
hi haurà la llum dels estels.
Si els ulls de la nit s'apaguen
hi haurà els teus vora meu.
El braç dur de la tristesa
ja no em colpirà mai més.

Tomàs Garcés. Vint cançons. 2023. P. 63-64

Il·lustracions de Ramon Rogent.

"El miracle d'aquelles Vint cançons" d'Àlex Susanna.
"Pròleg a la tercera edició" de Carles Riba.
"Pròleg a la quarta edició" de Tomàs Garcés.

Lila clar

Que sigui vespre o nit o matinada,
que siguin carrerons sense fanals,
que sigui un descampat de fora vila,
que hi hagi cotxes grisos aparcats,
que tornis d'on et roti perquè ets lliure,
que vagis cap on sigui que tu vas,
que duguis un vestit o una bufanda
i aquell perfum (o no) que t'has triat,
que siguis nena o jove o ja madura,
que tot això no resulti important,
que puguis 'nar pel món tot fent la teva
i ho puguis fer portant el cap ben alt,
que mai ningú no et marqui pas els passos,
que allò més fosc es torni lila clar.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 73

Pròleg de Feliu Formosa.

Al barri d'Horta

La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.

Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.

Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)

Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.

Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.

Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.

De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.

Anna Aguilar-Amat

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69

Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.

Se'n va la tarda

 Dia 1

Si el meu desig li arribava a l'ànima!
     Cants de Gran Joia (cants egipcis)
      (versió de Segimon Serrallonga)

Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.

Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.

Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.

La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.

Naveguem!  Deixem  que  llisquin  els  anys, que  passi  el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que  es  bressolin
entre el blat i les falgueres.

Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.

Et miro amb tota la llum que tinc.

Si el meu desig t'arribava a l'ànima!

De: El desig. Pensament i llenguatge.

Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16

Il·lustració de Joan Tibau.

Cançó de bressol

       PRÒSPER

El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.

  Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.

II

Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48

Premi Carles Riba 2025

Publicitat

Avui t'he regalat un dinosaure.
Te'l mires bé: té un posat feroç
i trèmul, gairebé a punt de caure
damunt la por recòndita d'un cos.

Rius de reüll, fas veure que t'ataca,
l'abraces fort, de cop, i ja tens son,
com si haguessis esborrat, com una taca,
tota la fúria del món.

Xènia Dyakonova. Per l'inquilí anterior. 2012. P. 29

Il·lustracions de Miquel Pang Ly.

Poètica

Podrà passar la lluna mentre escric el poema.
Ètica és saber. Coneixement.
Poètica és ser. Revolució.
Són el mateix. Ética i poètica.

Poesia: s'oblida el combat, perdura l'estratègia.

De: Les nits perses

Joan Deusa. Ítaca arrasada. 2025. P. 45

Pròleg de Juma B. Barratxina.

Premi Jocs Florals de Barcelona 2024.

La música que vaig sentir

La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.

Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195

Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.

Edició bilingüe.

Bevent sol corinti

Bevent sol corinti,
llegint els marbres,
trescant per mars de vinyes,
apuntant amb la fitora
un exvot de peix que llisca
he trobat les fulles que el salm del sol s'aprèn de cor,
la terra viva que el desig s'alegra
d'obrir.

Bec aigua, cullo fruita,
fico la mà al fullam del vent,
els llimoners reguen el pol·len del bon temps,
els ocells verds m'esquincen els somnis.
Me'n vaig amb una ullada,
ampla ullada en què el món es torna a fer
bonic des del començament i a la mesura del cor.

IV

Odisseas Elitis. Sol primer. 2025. P. 19

Títol original: Ilios o protos.

Traducció i epíleg de Pau Sabaté.
Edició bilingüe.

Passeig per les rambles

                 A Montse Assens

Els cabells deixats anar
per sentir la fugida.
Un floc arrissat, entre les dents.
Era el sol de migdia
a cada una de les pigues.
El riure, en el plec de la faldilla,
on guardaves l'alegria,
com l'àvia que, en els enagos,
hi desava els batecs.
La ciutat t'embulla el pas.
Entre les cames, asfalt i coloms.
A saltirons, avances neta i nua,
fins a l'origen del somni dels fanals.
L'estranya que no s'amaga
per les llambordes sota la lluna,
a punt d'esvanir-se dins
la boca metàl·lica d'un saxo
per recuperar la memòria
de l'interval d'un bes.

De: Un grapat d'imperdibles.

Marta Pérez Sierra. Escrit en un tovalló de bar i altres poemes. 2024. P. 88

Pintures de Montse Assens.
Pròleg d'Emília Illamola i Montse Assens.

A un llibre oblidat

De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.

De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.

T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.

Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.

Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.

De: Suplement segon. Poemes primerencs

Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.

La pluja canta

La pluja canta mentre estima la terra.
El vent xiula fent voleiar fulles, cabells i roba estesa.
El fred adorm la natura amb silenci.
La neu embolcalla i bressola el paisatge.
La calor balla amb el sol i la nit curta.
Els núvols ressegueixen la partitura del cel.

El cel és un escenari ple de sorpreses.
Si l'observeu sense presses,
descobrireu que la meteorologia
és plena de curiositats i, també,
de poesia i música.

Lola Casas

Al cel cabretes-- : metereologia i poesia. 2016

Alfred R. Picó, coautor.

I·lustracions de Mercè Galí.

Els rellotges

Els rellotges
marquen el pas del temps;

que s'aturin
que no corrin
que no toquin

i nosaltres serem eterns.

II, mars

Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg d'Anna Aguilar-Amat.

com la fruita

com la fruita macada quan tanca el mercat

com la copa de més com l'ullal del neguit

com la cursa d'asfalt que m'ataca la nit

com el seductor de bar comptant diòptries al cul del got

com l'extinció sobtada de la teva llengua en la meva boca

com la mirada més sibil·lina com la serpent més precisa

com enroscar-se en la nit com un pecat de carmí

com mirar-se al mirall i trobar-hi una esfinx

com l'agulla més fina inoculant-me verins

com l'error de pronúncia en les llengües foranes

com el pam de península subjectat a la terra

com la fúria del teclat quan escrius el meu nom

com ser cendra en la fosca i inflamar-se a l'albada

com el serf de la gleva com la terra cremada

com el curt de la classe com l'amor sense casa

com els ulls entelats de la bèstia cansada

com guaret com l'oblit  com fer tabula rosa

com el pes dels meus morts quan s'acaba la tarda

com el dubte felí com el nus de la soga

com el centre del món del siamès egoista

com l'error de càlcul del suïcida

com la teva festa i la meva misantropia:

així jo,
així jo.

ucraïna, 15 de 6 del 8

Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009

Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet.

Ondée fertile

Ondée fertile
lever avant l'astre
col embrumé
perle d'eau
la pluie s'est arrêtée
le calme s'invite
saisir l'instant
la musique du vent

 

Laetitia Gaudefroy Colombot. La musique du vent. 2019

Notes de Deià

          I

Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.

El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.

Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís

         II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.

La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.

       III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.

Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.

Cargol de mar

Em tornaràs la veu
de tots els mars
                         extingits,
                         oblidats,
quan m'acosti al teu cos:
espiral de pell freda
i nua que ressona.
Escoltaré el teu cor nacrat
bategant sota la nafra:
m'arribarà un so tèrbol,
d'oceà ufanós.
Em tornaràs la veu
de tots els mars.
Hi llençaré
                   peus descalços.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 59

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.