Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sentir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sentir. Mostrar tots els missatges

28 de març 2025

Mediterrània

No em ve de grat aquest vell cel de plata
sense el mirall d'un mar que hi pari esment;
els terrejants no saben re d'onades,
la gent de mar la mou la veu del vent.

Surto de nit per sentir les entranyes
de l'areny blanc on mor el darrer déu;
m'omplo de blat la bossa i les butxaques
i ballo amb por si se m'obre la ment.

Ai de l'enyor del tremolor de l'aigua
si ets terra endins sense clarors de platja
ni garrofers salats a cor de nit...!

Un peix daurat, lluerna de fondària,
crida vidents a la fosca prenyada
de pous marins i presagis humits.


Teresa d'Arenys



Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

28 de febrer 2025

El dies en què no et sentis

els dies en què no et sentis
para una mica per
deixar que la teva ment i el teu cos
es posin al dia


quietud


De: desperta


Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.

25 de febrer 2025

El plor de les criatures

(...)
Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,
que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,
i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,
i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!



Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950


Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.

15 de febrer 2025

L'estirament

t'ha fet sentir pessigolles
com de baldufa al palmell
i no saps que tu mateix
has estat qui l'ha generat.

Ets del somni la llum
que somriu, suavitat
i ulls clucs.
                    Bona nit, estimat.

El joguet rebregat, en silenci,
s'ajoca pacient al teu costat.



Poesia inèdita


Teresa Grau Ros

26 de gener 2025

Ara sent

Ara sent que m'habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu.



Marc Granell


Es troba en el llibre:

T'estimo... : més de cent poemes d'amor i de desig. 2002

A cura de D. Sam Abrams.

25 de gener 2025

No has nascut per estimar

No has nascut per estimar, no ho creguis:
tu has nascut per viure i fer camí,
per ocupar uns instants, alguns espais,
i sentir el frec, l'olor i el gust del món;
potser per canviar-ne alguna cosa
i deixar pas als altres que vindran.

Feliç aquell qui no malgasta esforços
cercant l'amor i simplement camina,
i sap que això de viure ja és amor.



De: Sapiencials, 7


Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

30 de desembre 2024

La pau al món

El món on visc
és ple d'injustícia.
La gent passa fam,
la gent passa pena.

Fa poc vaig sentir
la mort d'una nena,
per la pobresa del seu país
on hi ha una gran guerra.

Quan surto a fer un tomb
noto una gran pena
pensant que hi ha països
on mor gent a centenes.

Hi ha nens que treballen
nit i dia,
normalment els produeix
una malaltia.

Això és un desastre,
això és una pena,
hem de viure en pau
no en guerra !!!

Sempre he imaginat
un món de fantasia
on la igualtat
triomfés amb alegria.

No hi hauria injustícia
ni tampoc cap malícia.
La gent no passaria por,
la gent s'uniria amb il·lusió.

Els nens no treballarien
ni tampoc pobres hi hauria.
La guerra acabada,
la pau recuperada.

Així és com ha de ser el món,
amb pau i igualtat per a tothom.



           Eva Fernández Blanco
               Pseudònim: Floquet
                          CEIP Pegaso
2n premi, Categoria B Poesia


Jocs florals escolars. Sant Andreu 2004

28 de desembre 2024

Hivern

La llum s'és apagada en mon esprit...
              lo calfred de la nit
ha fet brunzir mon ànima encantada.

Tot reposa en lo món entenebrit,
             les veus han emmudit,
tan sols en lo fossar lo verm rosega.

De l'esquelet d'un arbre retorcit,
             un aucell arraulit
ha rebotat sobre la terra blanca.

Un angelet traidorament ferit
             per lo crup maleït
agonitza en los braços de sa mare.

De la vora del foc on s'ha tollit
               duen l'àvia al llit,
anant pel confessor i per Nostramo.

A dins del menjador, fred i humit,
             dona com un neguit
la pluja quieta regalant pels vidres...

La mort sembla regnar en l'Infinit,
             i l'hom se sent petit,
desconfiant de l'obra de la vida.

Mes no, que ella va fent, seguit, seguit,
             sa via dreturera,
i un jorn, sobre la terra i en l'esprit
farà esclatar la nova primavera!


De: Policromi


Víctor Català. Llibre blanc Policromi - Tríptic. 2018

A cura d'Enric Casasses.

16 de desembre 2024

Quants Nadals?

Quan Nadal truca a la porta
en la pausa de cada any
és hora de passar comptes.

Deslliurem-nos de l'afany
que ens empeny i neguiteja
i girem els ulls endins.
Hi veurem el nostre rastre;
reconeixerem camins
que hem fet servir de drecera
enllaminits per l'entorn
de mirallets que disfressen
la injustícia del món.

Veurem com, malaguanyades,
vanament hem malgastat
tantes hores que no tornen...
I amb el peu adelerat,
no hem trepitjat ofrenes
d'amor, d'amistat, de pau?...
I el cor de tant volar lliure,
no el sentim orfe i esclau?

Nadal ens dona esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la terra per mare
i cada home per germà".
Afinem bé la balança;
no sabem quants Nadals queden
per venir... ni qui els veurà...

                                  1994



De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

26 d’octubre 2024

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.


De: Intimitats


Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

28 de setembre 2024

El bosc

Amor, el bosc no canta: en un moment,
s'han deturat les pedres a escoltar-nos.
Són els teus mots les dolces portalades
d'un temple on temps i aire ens han empès?
Són d'heura les figures amb què comptes
exemples de la vida natural?,
espines que no dallen, fulles blanques,
són una llum que al rés ens esperava?
Mentre la mà l'escorça lleva a l'arbre
sento com passen breus tots els meus anys,
caiguts per sempre en terra devastada.

I


Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012

19 de setembre 2024

Amic

Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.


De: I. Papers privats. La febre freda.


Es troba en el llibre:

Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002

17 de setembre 2024

Màquina del tren d'Olot

            A Mercè Mallarach en els seus 90 anys


Per què has vingut a trucar la finestra,
oh màquina dels meus somnis d'infant!
Per què has vingut sense bleix ni palestra,
ni esbufecs de bieles, panteixant.

Entre el fum vaporós, quan arrencaves,
sentia el tremolor sota els meus peus
del teu gran pes que reblava les claves,
dels rails tatuant prats i conreus.

Ara, silent, et veig cada vegada
que obro el meu finestró, i ets visió
ben resignada i muda de la fada

d'aquell infant dret a l'estació.
Endut dels anys... encara vaig d'anada.
Si vens per dir-me adéu, no baixo, no.



Dídac Faig


Es troba al llibre:

Amics de les Lletres Garrotxines : 20 anys : antologia poètica. 2015. P. 81

31 d’agost 2024

Els jacints

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l'abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s'allunya a poc a poc amb els jacints.
Clar moment de la flor, emmirallada,
molt guardada, darrera
bellesa d'unes flors dintre els meus ulls.
Després, per l'aire, a penes,
fràgil record, enllà del verd intens
d'herba que mulla aquesta lenta pluja.


Salvador Espriu. Les hores. 1952

I en el llibre:

Salvador Espriu : algunes cartes i estudis sobre la seva obra : edició en homenatge als 10 anys de la seva mort. 1995

31 de juliol 2024

Ball

Mentre encara no se sàpiga res segur
perquè falten senyals que hi arribin,

mentre la Terra segueixi encara diferent,
com fins ara, dels planetes propers i llunyans,

mentre no es vegi ni se senti res
sobre altres gespes honorades pel vent,
sobre altres arbres coronats, altres animals,
existents, que quedin provats, com els nostres,

mentre no hi hagi cap eco més que el d'aquí
que sàpiga parlar amb síl·labes.

mentre no hi hagi notícies de cap tipus
sobre mozarts d'una altra banda,
platons o edisons, millors o pitjors,

mentre els crims que són nostres
puguin competir només entre si,

mentre la nostra bondat
de moment no s'assembli a cap altra
i sigui excepcional fins en la imperfecció,

mentre els nostres caps, plens d'il·lusions
passin per ser els únics caps plens d'il·lusions,

mentre per ara només dels nostres paladars
s'elevin alts crits al cel.

sentim-nos hostes especials i distingits
en aquest ball al casal,
i ballem al ritme de la banda local
i que ens sembli
que és el ball dels balls.

No sé si per als altres,
però a mi em basta plenament
per a ser feliç i infeliç:

un poble de mala mort,
perdut enmig de les estrelles
que li van picant l'ullet
sense voler dir res.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

23 de juny 2024

Juny

Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.

Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.

Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.

Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...


Narcís Comadira



Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó

l·lustracions de Mercè Huerta

14 de juny 2024

insipiente / incipiente

a minha insegurança

                                  está

              entre

sentir-me insipiente
                                 e sentir-me incipiente


reside nesse intervalo
inaudível entre duas letras
e vive desse silêncio que grita
sobre                                        a minha ingenuidade
                                                 a minha inocência
                                                 e a minha ignorância.



raquellima. Ingenuidade Inocência Ignorância. 2019

Poemas e voz: raquellima
Música (trompete electrónica e balafon): Yaw Tembe

Introducció: Cidinha da Silva
Text: Poética do corpo presente per raquellima

Vídeo

12 de juny 2024

Jubilat

Ja no em preocupa ni mantenir el pas
ni si m'he anat quedant enrere.
Deixeu que continïn les sondes espacials.
Jo he de recórrer una altra distància.

Aquí puc veure el cel nocturn,
sentir com un bri d'herba en frega un altre,
els dos com membres
d'una mateixa orquestra menyspreada.

Per assistir no queda ja
cap més reunió
que les nocturnes amb les lluminàries
caient des de mil·lennis en silenci.

No soc culpable ja de perdre el temps,
ara ocupo el meu lloc
vora un lliri, creient igual que Blake
que, quan Déu ve, ho fa a vegades

a través dels narius.
El meu fracàs, potser, va ser
que em mancava l'olfacte per a la santedat
que sospirava des dels escindits humans.

Compto les hores estalviades al penediment,
desplegant edificis del pensament per donar pas
al que és nou, enganyant-me a mi mateix
amb la seguretat que, quan arriba,

és igual que el bon temps
que preveu la pregària, que mai
no s'espera el llampec del seu cos
nu damunt d'una creu.


———————————————————


Retired


Not to worry myself any more
if I am out of step, fallen behind.
Let the space probes continue;
I have a different distance to travel.

Here I can watch the night sky,
listen to how one grass blade
grates on another as member
of a disdained orchestra.

There are no meetings to attend
now other than those nocturnal
gatherings, whose luminaries
fell silent millenia ago.

No longer guilty of wasting
my time, I take my place
by a lily-flower, believing
with Blake that when God comes

he comes sometimes by way
of the nostril. My failure, perhaps,
was to have had no sense of smell
for the holiness suspiring from forked humans.

I count over the hours put by
for repentance, pulling thought's buildings
down to make way for the new,
fooling myself with the assurance

that when he occurs it is as the weather
of prayer's forecast, never with all
the unexpectedness of his body's
lightning, nacked upon a cross.



R.S. Thomas. No hi ha treva per a les fúries : poemes seleccionats. 2013

Versions i introducció d'Anna Crowe i Joan Margarit.

31 de maig 2024

Recordo

Recordo quan em volia arrencar els ulls i la pell i els cabells.
Quan em volia esborrar el rostre. Quan els matins eren cops
de puny a l'estómac i el temps es multiplicava. Perdre el cap
hauria estat el millor regal d'aniversari.

Però de vegades se m'apareix l'avi traient fum per les orelles, o la
tieta agafant els plecs dels meus braços diminuts i dient que feia
olor de mantega, i sento que recordar no és sempre un abisme.


De: Magnesi

Clara Peya. Liti-o. 2020

Il·lustracions: Wara de Ormaechea

Textos en català i castellà

21 de maig 2024

El lloc on tenim raó

Al lloc on tenim raó
no creixeran mai
flors en primavera.

El lloc on tenim raó
és compacte i dur
com un pati.

Però els dubtes i els amors
fan que s'esmicoli el món
i siguin possibles un cau
o un solc d'arada.
I un xiuxiueig se sentirà al lloc
on hi hagué una casa
ara enrunada.



Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima. 2018

Traducció de Manuel Forcano

Text en català i hebreu