Cançó

Cal fluir en cada mot
fins a perdre els sentits
en l'esdevenidor
ingràvid el desig
lliure d'enteniment
per lliurar-se a l'aire
d'una metamorfosi
trànsit imperatiu
per sentir assentir
acords físics al ras
tostemps a l'uníson
del fonema el to
en raure cant el so.

Ester Xargay. Infinitius. 2017

Pròleg de Jordi Marrugat
Epíleg de Vicenç Altaió

Mediterrània

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera,
despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit. No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel
i prefereix per amant l'infidel
i es dona tot, bell com és, al forà.

Avui recita'm versos, timonera,
conta'm el que serà, el que se n'era.

Versos de vi novell. 2009

Text: Teresa d'Arenys
Obra gràfica: Enric Maass

Pròleg: August Bover

A propòsit de «Versos de vi novell»: Lluïsa Julià

Ham

Un mot antic se t'enganxa a la pell
entre la llum d'imatges nítides:
com si fores un coixí, un drap o una faldilla,
unes mans alcen el teu vol insegur
des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.
Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.
Tot quasi oblidat, com el gest de les mans
que busquen amb rapidesa l'ham i la corda,
que t'ensenyen l'art de la paciència quotidiana
i que fan del temps de l'amor el vestit més desitjat.
Algú t'ha demanat un ham aquest matí d'abril
i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.

Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108, (març 2017)

Quan estic sola

Quan estic sola,
em sento acompanyada
de tantes coses!

No hi ha paraules
de vent, de mar, de flaires...
Però les sento.

De: Haikus, III Personals

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Llegat

Sí, vas excavant amb ganes
i torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, es cobreix;
torna a sortir, esquena corbada,
i ve una allau de pedres,
pedretes, sorra fina i insectes
que torna a tapar el sot.
Quin instint d'obrir escletxes,
tu que en notes tant de fred
i no saps fer anar cap eina!

I torna a plantar els peus.
Clava la mà ben avall.
Descobreix què va sortint
de baix i s'amaga,
s'ho empassa la terra.
Desitja'n l'esclat
com un guèiser humà.
No et sentis de res:
el teu llegat és buscar
el que raja de dins.

Raquel Estrada Roig. Natació. 2021

Prec intemporal

El vell que ha hagut de recordar
els seus amics que mai no van tornar dels camps,
és el pare. Ha plorat als meus braços
amb llàgrimes de sang. Li he promès un poema.

He rebutjat el dol habitual,
he deixat que el meu dolor desconsolat vagaregés entre els llibres

i he demanat als àngels efímers
que giressin cua cap a la via làctia.

Aquest vell ha lluitat per recuperar
el títol de propietat d'un tros de terra envaït
de cards a Transsilvània,
un bancal erm de pedruscall,
com si ens hi anés la vida,
el meu vell supervivent de diverses guerres
que cantava quan no es trobava bé,
cantava sol a la nit,
assegut al peu de la noguera,
el pare, inclús mort,
em sent, aleshores, escolta,
et demano que t'agafis als llimbs,
com cada any,
no et moris,
ara no,
no en aquest món on fins i tot els nostres morts
estan en perill.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Les veus

Escolto les veus
del mar i dels pins
i del vent que passa.

Tot m'ho fan sentir,
tot m'ho saben dir
sense cridar massa.

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Calçar

Calçar una vida petita,
estranya joguina,
i sentir-la avançar.

Som aquell tren que no sortia del menjador
però que mai tornava a casa.

Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Quatre

maneres se sentir-se dona

Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. ¿I l'ànima?
¿Immortal?

Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.

Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare soc de cop i volta.
Infant, tu reies, i,
quina pau!

Secularment dona i destí
caminen;
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.

                     29 d'octubre de 1930

Clementina Arderiu, dins el llibre:

Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019

Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba

Il·lustracions de Jordi Pagès

Clavells d'hivern

Quan els clavells m'omplen la casa
totes les coses fan claror;
si són vermells, el fred s'aparta
—cada clavell un petit foc—
i si són blancs, neva per dintre
—cada clavell un borralló.

Quan els clavells m'omplen la casa,
l'hivern batega com un cor,
i encar que els núvols plorin ombra,
sembla que vulgui sortir el sol.
Els més encesos són com llavis
que la sang puny i el bes desclou.
i els més nevats alcen la testa
com si cerquessin miradors.

Quan els clavells m'omplen la casa
m'agrada veure'ls molt a prop
i em plau sentir-los com respiren
en el silenci interior
mentre la música dels versos
va degotant sobre les flors.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

El meu cap d'any

Un altre any, i l'esplet encara no demanca;
l'esplet de les cançons, malgrat ma testa blanca,
si no prou exquisit, almenys fou abundós;
no glacen, no, la sang les hivernals fredors;
el pi de vell brancam i soca corrugada
es sent lliscar per dins la saba regalada;
de rou cada matí remulla el cimerol
i va vessant reïnes que clarifica el sol.

Maria Antònia Salvà, dins el llibre:

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

A través

A través de l'aigua
ho aprens tot.
Gairebé.
El peu d'una foto buida.
La soledat sonora,
la sents?
Tot el verí.
Però no el recordes.
Així es garanteix
sense secrets
l'aliment,
un corriol,
la supervivència.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

M'ha semblat sentir

M'ha semblat sentir una altra vegada
les papallones dels teus llavis
sobre la galta bullenta
i he vist les seves ales
tremolar i cremar-se en els meus.

                           Lleida, 1954

Rosa Fabregat. Estelles. 1979

Cala Gentil

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
      remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
        tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s'acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
         ni el fred hivern...
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s'acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
        que en pau se dol...
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d'humana felicitat:
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
        repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l'aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d'aquestes platges
       tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina,
m'hi sent corfondre dins la divina
        serenitat...
Oh dolç moment, oh glop d'eternitat!

De: Poesies (1907)

Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable : antologia poètica. 1999

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló Femenia.

Peresa del joc

I

Sobre la gropa
d'un cavall de pell rosa
avança l'ambre
de la vostra infantesa
cap als flancs de la terra.

II

Llum de llimona,
matinet de novembre
agrint els llavis
i les paraules quietes
de qui no sent temença.

III

Sorra que mires
l'infant distret com juga
enterra l'alba
dels mariners que moren
sota les teves dunes.

IV

La neu no cansa:

no cansen les carícies
que al cos reposen,
ni la incertesa clara
de retornar a la infància.

Susanna Rafart. Olis sobre paper. 1996

Nota de l'autora a La tanka catalana. 2011. P. 206-207

"En el meu primer llibre que no val la pena recordar,
Olis sobre paper, si no és perquè encara l'associo a
la dolçor dels tarongerars de Gandia i Beniarjó i a una
aleshores dificultat per escolllir entre els camins de la
poesia i de la pintura, també hi vaig escriure algunes
tankes sota l'epígraf Peresa del joc. Peresa i jocs
ribians ajustats a la mirada sobre l'infant.". 

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

S'encalma

S'encalma el vent, també la mar s'encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s'adormen vora de les cales.
Un mantell de silenci posa accents
d'intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.

Miquel Martí i Pol. Quietud. 2004

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

Permanència

A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.

Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.

La fina neu de l'oblit farà la resta.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».

Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

Vam treure'ns

Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.

Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.

Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.

Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.

Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021