Ara que les vacances ens fan el camí pla
i no cal treballar per guanyar-nos la vida,
és el moment més adient per oblidar
la pressa i el destorb, l'afany i la mentida,
i obrir de bat a bat el dolç imaginar.
No hi ha com un captard vora el mar encalmat
per començar el viatge d'una excitant lectura
sobretot quan l'autor no escriu enderiat
ni per cap obsessió, ni per cap amargura,
ni pretén ser la veu de cap divinitat.
Pura veu, sense pors, sense odis, sense res
que s'assembli de lluny a cap impuls primari,
pura figuració que vol un cor desprès
per ser rebuda i per, després, voler tornar-hi,
com fa un amant amb llibertat i compromès.
No hi ha com les vacances, doncs, per poder llegir
sense esperar cap més plaer que el mer viatge,
cap recompensa externa, sinó només sentir
com se'ns omple de llum el nostre ocult paisatge,
el que portem a dins i crida per sortir.
De: Marginalia
Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022. P. 236
"A manera de pròleg" per Salvador Oliva.
En la dolçor del pètal
i les ditades de núvols gris i malva,
ben en silenci
sento les veus de l'invisible.
Un foc antic que malda per volar
m'arrela arran de mar.
Desabrigada, espero noves hores
mentre les ones, fredoses, llauren l'esperit.
Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020. P. 11
Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.
XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.
Qui sap?
Jo diré, jo diré, jo diria
si avui fos el dia:
«No temo la nit;
que al matí Déu m'ha estat a la vora
-benastruga l'hora!-
i m'ha beneït.
Ja no soc la donzella poruga
que cerca l'espluga
per fer-s'hi un caliu;
soc la dona que es sent tota forta
al pas de la porta
i guaita i somriu.
Jo voldré, jo voldré, jo voldria
que ja fos el dia
i en ser l'endemà,
per fer tal com l'infant que la mare
deixa i dubta encara
si sap caminar.
Com l'infant que en llançar-se vacil·la,
i son ull vigila
si troba un company:
i en haver-lo, sa passa és segura,
i ja no té cura
de tort ni de d'any.
Jo seré, jo seré, jo seria,
en ser ara el dia,
com nau en el port,
que al record de passades tempestes
tem noves conquestes,
i pensa en la mort.
En la mort que fa poc jo burlava
-que no l'enviava
pas Nostre Senyor-
i pressento a la joia més pura
un «Sempre no dura:
la mata un dolor» .
Que no sé què faré ni diria
si avui fos el dia.
1915-1916
Cançons i elegies.
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. Ed. 2026. P. 36-37
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII
També es troba a:
«I aprenc a dir que no»
Empoderament
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 67,73 i 74
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.
Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.
Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.
Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,
del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.
Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.
De: II. Els símbols sòlids.
Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36
Imatge de la coberta: El Bosch.
Premi Festa d'Elx de poesia.
Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.
L'he sentida en olorar
unes herbes del parc
a l'abril
i la seva flaire era
talment la d'un munt
d'estius viscuts
a la Vila.
Les herbes del parc no sostenien
cargolins de secà a les seves punxes.
Un record d'infància
vulnerable i feliç.
Percepció olfactiva
escalf primaveral
evolució climàtica
malenconia breu
i
animació poètica.
Poesia inèdita.
Teresa Grau Ros
Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.
Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.
Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.
Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.
Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.
Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.
Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P. 47-48
Dia 1
Si el meu desig li arribava a l'ànima!
Cants de Gran Joia (cants egipcis)
(versió de Segimon Serrallonga)
Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.
Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.
Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.
La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.
Naveguem! Deixem que llisquin els anys, que passi el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que es bressolin
entre el blat i les falgueres.
Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.
Et miro amb tota la llum que tinc.
Si el meu desig t'arribava a l'ànima!
De: El desig. Pensament i llenguatge.
Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16
Il·lustració de Joan Tibau.
PRÒSPER
El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.
Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.
II
Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48
Notes de Jaume Coll Mariné.
Premi Carles Riba 2025.
La música que vaig sentir
amb tu era més que música,
i la sang que ens corria
per les artèries era
més que sang,
però el goig que compartíem
era un goig genuí,
i si hi ha algú a qui hauria d'agrair
tot això, ho faig ara,
abans que sigui massa tard
i massa silenciós.
Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 194-195
Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.
Edició bilingüe.
De records de ma infantea
una història resta impresa
en los fulls esgrogueïts.
L'enyor corseca tos dies,
mancat l'escalf que senties
de mos ulls embaladits.
De jorns clars i jovenívols
me parlen restes pensívols
que encar guardes d'una flor;
son darrer perfum aurífic
me transporta al món deífic
de pur goig sense dolor.
T'envolta un cant sens paraules,
remembrança d'unes faules
que m'havien encisat.
Lleu com el pas d'una barca
veig en tos marges la marca
que de mos dits t'ha quedat.
Hores blanques, melodioses
com el cant de les aloses,
he viscut damunt ton si,
quan cansada d'estudiar-te
mon front baixava a besar-te
tot semblant-li dolç coixí.
Mes, malgrat tals recordances,
de nou saber sent frisances
ma rosada joventut,
i preludiant nova vida
a tu, ¡oh llibre!, t'oblida
en la trista solitud.
De: Suplement segon. Poemes primerencs
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2026. P. 315-316
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba.
Sèrie poetes.
I
Baixa la pendent
d'estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l'aigua corrent.
El saltant eixorda;
la figuera borda
li dona ombradís.
Crivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís
II
Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s'acosta
al foc de la llar.
La vida s'escola,
el sol va a la posta
i el torrent al mar.
III
Roja clavellina
surt de la foscor
de l'alt finestró
que el parral domina.
Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.
Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l'home soc jo.
Joan Alcover. Jardí desolat : antologia poètica. 2000. P. 71-73
Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló.
De fa dues nits sento l'òliba cantar
I voldria tirar-li una pedra perquè fugís,
Però he sabut que aquest ocell és sant
I que amb pedres no es pot foragitar
I no se sap per a qui és el seu cant.
De tant en tant va i ve
Des d'altres llocs de la nostra vall
Voldria saber què li deu haver passat,
Però vola en silenci i només la sento
Quan a casa meva de nou s'ha posat.
Encenc el llum que sàpiga que estic desperta
I durant una estona faig veure que no la sento
I fa veure un moment que em deixa estar,
Però ella ha estat feta per cantar
cada cop que es posa dalt d'una casa.
Abans que despunti el dia m'adormo
Somio boscos i camins no trepitjats
I una boira blanca m'està separant
D'aquests llocs on vull arribar
I per a mi l'ocell continua cantant.
De: L'ocell degollat (1967)
Ileana Mălăncioiu. La vèrtebra. 2018. P. 14-15
Traducció de Jana Balacciu Matei & Xavier Montoliu Pauli.
Epíleg de Carles Duarte i Montserrat.
Text en català i romanès.
Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.
De: doble joc
Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51
Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.
De: # El món dels vius, I.
Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021
Traducció de Paco Esteve.
Text en gallec i català.
No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.
Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?
S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.
Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.
XV
Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43
XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.
Traducció de Nora Albert.
Text en català i italià.
Títol original: Notti di pace occidentale.
Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153
Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.
Text en rus i català.
No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.
Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.
Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107
Traducció de Corina Oproae.
XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".
Text en català i romanès.
