Les espardenyes ballen un vals

No sabíem què dir-nos, ni què fer,
quan vam veure al carrer unes espardenyes
esparracades d'haver caminat
més de cent anys, les vam mirar, atentes,
com qui mira un cargol per estudiar
galàxies espirals. Allà parades,
abandonades al mig del carrer,
menystingudes. Vam veure pistolers
en duel, les aventures d'un gat, vam
mirar-les fins que fórem espardenyes
mirant xarol, xarol ballant un vals,
rondalles d'amor cobertes de fang.

Fórem les espardenyes arrugades
i velles d'un pintor ballant un vals.
No sabíem què dir-nos, ni cap on
encreuar les cames per dissimular
el que sentiren de sobte, amb esglai,
uns peus petits, calents i ben calçats.

(Inèdit)

De: El Principat

Jèssica Pujol Duran

Es troba en el llibre:


Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 31

A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Pròleg de Montserrat Abelló.

Font de Canaletes

Surt pel canell
una aigua parladora,
S'hi sent la veu
de tots els viatgers.

De: doble joc

Eduard Fanahuja i Yll. Sang barata : antologia d'autor. 2015. P. 51

Això, no ho sé

Que moltes coses no es veuen, com ara la maldat o les
vitamines. Que d'altres sí: l'amor, que és com carregar
a l'esquena un emoji gegantí; el del cor, és clar, i
quina vergonya que fa. Què importa creure-hi
o no, si governa igual les nostres vides i més o menys
ja ens agrada. Després, en ser de nit, tornaré a pensar
que els dies ja podrien passar menys o no enfilar-se,
si de cas, a un últim dia; ja podrien, sí, els dies.
Però tots seguim aquí. Són els anys immediatament
anteriors a l'inici de la vulnerabilitat: l'hòstia suprema,
la fuetada. Fem veure que tot ens suscita una certa
indiferència. L'ordinador on faig la feina, tros sagnant
del meu cos. L'univers funciona així, sense significats:
un ocell camina per algun lloc, no ho sé. Esclata un
planeta. Passa alguna cosa i no es pot saber exactament
què passarà després, ni exactament quan, ni si tan sols
passarà res més. I el resultat final sempre és desmesurat
i trist. Però, saps, totes les vegades que no et vaig 
estimar més va ser per estar fent això. Un llibre. Això,
no ho sé. Que moltes coses no es veuen i d'altres sí
que es veuen i després hi ha el món quasi ignot de
les que només se senten, que són, per aquest ordre
d'intensitat: un martell pneumàtic, la conversa dels
veïns, el xiulit de l'asma, una mosca a la finestra i
el soroll de pensar.

De: # El món dels vius, I.

Samuel Solleiro. El món dels vius = O mundo dos vivos. 2021

Traducció de Paco Esteve.

Text en gallec i català.

No vella del tot

No vella del tot
tanmateix prou vella
per comprendre la humiliació d'un llenguatge
que, des de les fulles, volia que s'esbatanés a l'aire.
Pensava la paraula més ampla
prou forta per sacsejar el matoll de cada so
la sentia veloç a la gola: un impuls
que hauria reconegut en les coses,
una saviesa mancada de fulgor.

Llegim històries, somiem el significat d'un setge.
Cremen olles en la foscor curulles de vent i de sorra.
Sabries dir d'una altra manera el remolí de fam
que vola unit dins la buidor amb altres espectres?

S'enfonsen boscos i pedres però s'esmicolen imperceptibles
tan sols l'angle extern del record -la seva punta-
esdevinguda paper tan sols per la tinta
amb dates i llocs
amb el darrer adeu dels amors
que existiren un temps
i ara es graven en el silenci
es rebaixen en silenci
a l'exacta memòria: grisos i subtils.

Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fent vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.

XV

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022. P. 40-43

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia.

Traducció de Nora Albert.

Text en català i italià.

Títol original: Notti di pace occidentale.

Tot s'ha acomplert

Camins que són tota una pasterada.
Jo m'hi obro pas al mig d'aquests indrets.
Com qui fes pans amb llims i glaç, funyint la massa,
m'empantano i avanço pel fangueig.

Hi passa un gaig que crida i baladreja,
per aquest solitari bedollar.
Com una construcció no acabada, incompleta,
el bosc s'aixeca buit, més elevat.

Puc veure-ho, a través de les clarianes,
tot, la vida futura, tot sencer.
Fins la fracció d'una centèsima, tot passa,
tot passa com ho veig, tot s'ha acomplert.

Penetro bosc endins, no tinc cap pressa.
La neu i el glaç s'assenten per estrats.
Com a un ocell, un eco em tornarà contesta;
que tot el món, en pes, m'està obrint pas.

Enmig d'un clap, on l'amarada argila
ha quedat, terra nua, al descobert,
hi piupiueja un moixonet com amb sordina
i espaiant, uns segons, els refilets.

Com qui escoltés una capsa de música,
atentament, para l'orella el bosc,
i va recol·lectant la veu vibrant i fluixa,
i espera pacientment que es fongui el so.

I jo, aleshores, sento a unes cinc verstes
com un cruixir de passes i un ronc greu,
degoteig d'arbres, i la fressa amb què s'esberla
i cau, teulada avall, bramant, la neu.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi = Kogda razgulyayetsya. 2020. P. 150-153

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Text en rus i català.

Un personatge transparent

No l'he entès mai,
No he sabut la seva definició:
Un personatge transparent
O potser només una brisa
Que ni tan sols sents,
Encara que et toqui.

Només passats uns anys, uns decennis
Comences a descobrir
Els seus rastres
Escrits dins la carn,
Fondos
Com rastres d'urpes.
Tot el que sé d'ell
És que s'apressa per arribar
Al lloc
On deixa de ser.

Ana Blandiana. Patria mea A4 = La meva pàtria A4 : poemes nous. 2015. P. 106-107

Traducció de Corina Oproae.

XIè Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia".

Text en català i romanès.

Versos a Angiola Maria

Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.

Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.

De: Una lírica de circumstància.

Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007. P. 297-298

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

Text en català i italià.

Ens han deixat el crit

Quan no ens deixen res més que les mordasses,
els mots es fan udols en plena fosca.
Ens queda el dret a unes poques paraules
abans que s'alci el sol: mentre som cecs.
Emmudeix el clam i sentim el brunzit
d'un insecte. No hi ha temps de ritmes
acurats. Signe tribal, resta el crit,
sinopsi del poema.

Del llibre Vespres (1978)

Zoraida Burgos

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 59

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

L'endemà de Vandellós

«Aquesta mar havia estat blava,
innocent la seva escuma
cavalcada d'infants riallers.

Olives de soques antigues
oferien crineres de seda
verd i plata a la pinta del vent.

Ocells blancs arribats abans d'hora
s'avançaven a la primavera
els jardins d'ametllers ja florens.

Quina olor se sentia a les vinyes
els capvespres daurats de veremes,
pau i treva signada amb l'hivern!

Aquesta pàtria havia estat bella.
Ho era tant, que la veia petita
un poeta amb el nom d'un vell rei.»

El silenci va cloure aquí els llavis
no escoltats, l'endemà de l'incendi.
L'endemà, el dia abans del no-res.

Maria Àngels Anglada

Es troba en el llibre:

Paisatge emergent : trenta poetes catalanes del segle XX. 1999

A cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal.

Úter

T'estàs fent mentre et vas fent la casa
com si les dues fóssiu igual de valuoses,
el teu resguard i tu,
a dins d'altres resguards:
la mare que avui ha vist martinets blancs
i s'endormisca al sofà de dins de casa.
¿Com els va, als martinets blancs?

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on vares començar
gratant un foradet per arrelar
en aquesta cavitat de la roca mare
entre corrents d'aigua.
A les arrels aviat les cobriran
capes de molsa vermella.

I un dia clar de somnis i de foc
ens tornarà aquí on continues construint:
hi ha part de tu que es va fent casa,
un sac prim com una pell estranya,
l'estatge primitiu on dorms, arronsada:
no cal cau gaire gros per créixer
entre aigües que un dia es trencaran.
La mare va sentint regar per dins
aquest fruit saborós que muda madurant:
llavor de rosella, pèsol, nabiu, gerdó
llima, préssec, papaia, carbassa que creix cap enfora
síndria que pesa.

Abans t'has dividit i dividit i dividit
com ho faràs després al món quan seràs
una
i alhora
tantes altres dones.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Tendres

                 A les dones que perseveren
                                            i escriuen.
               Especialment a Joana Creus.

Tendres
les fulles dels teus cabells
van adornant-me
la calma.
En aquesta hora de la tarda,
quan ni la pressa pesa
i s'esberlen les anous
ciment endintre,
el vent camina.
Cada dia fa més llarg
aquest temut silenci
d'esperar-nos ben dretes...
Quan sentirem els nostres
noms de dona
dins les parets del vent
retrunyint,
s'aturaran fins i tot
les cues de les sargantanes.
I les salamandres riuran ben grogues.

De: IV. Aigua de pluja

Roser Domènech Oliva. Teixeixo cortines d'aire. 2010

Presentació d'Andreu Francisco i Roger, alcalde d'Alella.

1r Premi del 13è Certamen Alella a Maria Oleart.

El meu jardí

M'assec al meu jardí i entenc la vida,
la sento i la frueixo a poc a poc,
escolto quieta la veu del silenci
i bec l'aigua fresca d'un sol glop.

Soc al meu jardí, m'hi agafo amb força,
com l'heura que puja al meu balcó;
les cançons dels ocells se'm fan entenedores
i cap al tard cantem ocells i jo.

El meu jardí és recer que m'acompanya
en l'hora tranquil·la quan es pon el sol;
un somriure tebi a la tristesa guanya
i el cor que ploraria... vol i dol.

1996

Teresa Miró. Tremolors d'atzur. 1998

Gravats de Maria Mercè Insenser.

Introducció de Joan Alemany i Moya.

[Pròleg] de Rafael Argullol.

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

obren incisions

                      Sents el pit buit?
                      Sents el pit sord?
                             Felícia Fuster

obren incisions
despertes
mossegat el pit
salvat              avui

cares ressons
no d'objectes intentes
estimar-te      és difícil

penses el desig
no saps
si entenen la teva nova
expressió facial

ーsens dubte
no ha estat violació

Mireia Vidal-Conte. 5 cm : (la cicatriu). 2012

També es troba a:

«Solcada pell, cap fil no et guareix»

Dones i malalties

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 130

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Sobre els graons ascendents

   El cant de les aloses al cim del Lance, al final de la nit
del solstici d'estiu: aquesta embriaguesa en el fred glacial,
aquests coets com per cridar el dia en què només havia de
veure l'esblaimat reflex pintat molt lentament, lleument, a
les roques.

  Per bé que havien sorgit de la brosta propera, no les
distingia, les aloses: només les sentia elevar-se cada vegada
més amunt, com si ascendissin pels graons negres de la nit.

Magnificat anima mea...

————————————————

Sur les degrés montants

  Le chant des alouettes au sommet de la Lance, à la fin de la nuit du solstice
d'eté : cette ivresse dans le froid glacial, ces fusées comme pour appeler le jour
dont je ne devais voir que le reflet blafard peindre, très lentement, vaguement,
les rochers.

  Je ne distinguais pas, bien qu'elles eussent jailli des herbes toutes proches,
j'entandais seulement qu'elles s'élevaient de plus en plus haut, comme si elles
gravissaient les degrés noirs de la nuit. Magnificat anima mea...

Fragment.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Biografia

De petita em vaig adonar que les fulles
Tremolaven al ritme dels meus pensaments
I quan m'allunyava, les tiges de les plantes
Es doblegaven, a punt de desarrelar-se, i em seguien.

Després començaren a enlairar-se ocells
Estols, estols per damunt,
I aturaren el seu cant per sentir el meu.
I tan sols quan les bèsties començaren
A seguir obedients els meus passos
Em vaig espantar. Però ja era massa tard.

Ja no tinc dret a aturar-me.
Cada poema no dit, cada paraula no trobada
Posa en perill l'univers
Que penja dels meus llavis.
Una simple cesura del vers
Trencaria la màgia que dissol les lleis de l'odi
I els abocaria a tots, feréstecs i sols,
De tornada dins la cova humida dels instints.

Traducció de Corina Oproae.

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 106-107

Do mi sol

Toques les cordes
amb gran delicadesa.
Al meu cor sento
les notes, els arpegis
i una allau de moixaines.

De: Escenaris paral·lels. Connexió.

En un tancar i obrir d'ulls. 2023

Text: Montse Maestre Casadesús.

Il·lustracions: Delphine Labedan.

Epíleg de Susanna Rafart.

Cant d'abril

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

La larva s'ha deixondat
i `l cuc torna papallona;
l'esperança s'ha llevat
i llur càntic arreu sona.

De cap a cap de l'horitzó
bull i fermenta un gran petó
ple de misteri i d'unció
d'una naixenta passió.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

Tot lo del món reviu i riu;
tot lo del món és fresc, joliu;
tot lo del món ja sent l'estiu;
tot lo del món reviu i riu.

Dels petons de la Natura
n'han brollat ruixats de flors;
de cada flor una ventura;
de les ventures nous amors.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

En ton si la Primavera
ha badat sos ulls al món,
embaumada i riallera,
deixondint aucells i fonts.

Tot tremola d'esperança,
tot tremola de desig.
Beneïda la frisança
          de l'encís!

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

IV

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

Mediterrània

No em ve de grat aquest vell cel de plata
sense el mirall d'un mar que hi pari esment;
els terrejants no saben re d'onades,
la gent de mar la mou la veu del vent.

Surto de nit per sentir les entranyes
de l'areny blanc on mor el darrer déu;
m'omplo de blat la bossa i les butxaques
i ballo amb por si se m'obre la ment.

Ai de l'enyor del tremolor de l'aigua
si ets terra endins sense clarors de platja
ni garrofers salats a cor de nit...!

Un peix daurat, lluerna de fondària,
crida vidents a la fosca prenyada
de pous marins i presagis humits.

Teresa d'Arenys

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

El dies en què no et sentis

els dies en què no et sentis
para una mica per
deixar que la teva ment i el teu cos
es posin al dia

ーquietud

De: desperta

Rupi Kaur. Tot el que em cal ja ho duc a dins. 2021

Traducció de Bel Olid.