Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 de desembre de 2008

Senzill és el goig

He vist carrancs que volen cap arrere
i dos ulls que són peixos quan em parlen
d'amor. I tu, jugant a llançar pedres
que s'engul la muntanya. I el teu
alè engolint-se'm tota, com quan jugues
a llançar pedres que s'engul la muntanya.





Blau vora verd, i dos en únic cos

de cranc, de pi, de cel, de far, de nau
a sota el màgic clar d'una llum nua.




Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre, 1998

21 de desembre de 2008

El versaire rebotega al poeta

Sagrada Família (Barcelona) per Teresa Grau Ros
És quan dormo que hi veig clar. Foix

Doncs jo, quan dormo, no hi veig fosc ni clar,

misser Vicenç, puix dormo com un soc.
Si les dormides són un altre pa
els somnis han de ser tot just un joc.

(Freud, sobre això, no és pas de bon consell.)

Dels esperits somiadors, me'n ric.
Tant com defujo el bac cerco el solell.
Només de vida viva vull ser ric.

Després del son sempre revifo el foc,

però amb els somnis se m'esmussa el lluc
i no m'adono que s'acosta el drac.

Si estic despert, bé que sovint ullcluc,

penso, converso, beso, jugo, em moc,
rebo i torno el pinyac i l'amanyac.


 Pere Quart. Obra poètica, 1999

Ed.: Helena Mesalles

Tombant, I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó

corrent darrere d'amors i d'altres coses...


Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol, 1985




15 de desembre de 2008

Un gira-sol es gira

Tournesol per Frédéric Dussault a Flickr
No et fa por la nit
perquè dus la llum a dintre.

Si et lleves i surts,

la lluna es retira.

Si et lleves i vas,

un gira-sol es gira.




Joan Armangué, dins,



Poesies amb suc: antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

9 de desembre de 2008

Cançó del pressentiment


Si pressento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?

Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?

Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.

Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.



Clementina Arderiu. Contraclaror: antologia poètica. 1985
Int. i selecció Maria Mercè Marçal

8 de desembre de 2008

M'és necessari l'ordre


M'és necessari l'ordre
vegetal de les espigues,
l'incansable ruta d'una rel,
la majestat ombrívola d'un arbre,
la immediata transparència
de l'aigua, per retrobar-me.
Les mans, segures guies,
són flors descloses
que m'assenyalen camins.
Les mans no han après a
disfressar-se.

Sóc filla del meu temps,
impotent de miracles.



Montserrat Abelló. Vida diària ; paraules no dites, 1981

7 de desembre de 2008

Llegir

Només hi ha una manera de llegir, que és
fullejar a biblioteques i llibreries,
agafar llibres que t'atreuen,
llegir només aquells,
deixar-los quan t'avorreixen,
saltar les parts feixugues...
i mai, mai no llegir alguna cosa
perquè penses que has de fer-ho,
o perquè forma part d'una moda
o d'un moviment.
Recorda que el llibre que t'avorreix
quan tens vint o trenta anys
t'obrirà portes quan en tinguis
quaranta o cinquanta..., i viceversa.



Doris Lessing. El quadern daurat, 2001
Tr.: Víctor Compta 

29 de novembre de 2008

Mots

Avancem amb el català
Vés amb compte amb els mots,
fins i tot amb els miraculosos.
Amb els miraculosos fem tot el que podem,
de vegades s'eixamenen com insectes
i no deixen pas una fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bons com els dits.
Poden ser tan ferms com la pedra
en què plantes el cul.
Però poden ser, alhora, morats i margarides.

Tot i així n'estic enamorada.
Són coloms que plouen del sostre.
Són sis taronges sagrades que seuen a la meva falda.
Són els arbres, les cames de l'estiu
i el rostre apassionat del sol.

Tanmateix sovint em fallen.
Tinc tantes coses a dir,
tantes històries, imatges, proverbis, etc.
Però els mots no són prou precisos
i els erronis em besen.
De vegades volo com una àliga,
mal que amb les ales d'un pardal.

Però intento anar amb compte
i ser amable amb ells.
Els mots i els ous han de tractar-se amb cura.
Un cop trencats
són impossibles d'adobar.




Anne Sexton, dins, 
Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 51
Tr.: Lluís Calvo i Guardiola

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.


Buscà després en tots els llibres savis

i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.


Féu un pelegrinatge cap al gran poeta

i aquest li eructà a la cara.

Ningú.


Pregà en totes les esglésies del món

i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.


Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...

Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides

i trobà immenses postals.

Ningú.


En acabat tornà cap a casa seva

i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!

cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 47 
 Tr.: Lluís Calvo

..on reposen les aigües

Amb tu vaig conèixer el brogir
de les aigües salvatges.

Amb tu vaig conèixer el bellíssim estany
on reposen les aigües.





                Pilar Cabot, dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 42)

Si vols fer net

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.



Pilar Cabot,  dins,

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 39

25 de novembre de 2008

La identitat


De nit, entre les teves mans, sóc dúctil
com una gota de mercuri. Vull
relliscar i trencar-me en mil miralls, mil
petites esferes d'aigua densa on
puguis abocar-te a contemplar el teu
rostre, i interrogar-te des de mi.



Gemma Gorga i López. Instruments òptics, 2005

11 de novembre de 2008

Vinyala


Biblioteca Pública Pompeu Fabra (Mataró) per Teresa Grau Ros
A Carme Brau, amb afecte



Com una nau que fuig de la deriva,
el teu esguard esquitxat per la mar,
on has basat el verd d'agombolar.
Força i atzar cenyeixen mitja vida.

Amb munts de cel·lofana,
de saboneres i flors d'avellana,
de fragàncies de vinyala,
embolcalles la llar.



Teresa Grau Ros

3 de novembre de 2008

Epigrama

Un perfum de colors ha invadit a Margot
S'ha vestida de pressa:
I perquè hom no sabés de sa sina l'olor
s'ha posada una flor
damunt la roba fresca


  a Josep A. Font i Cases



Joan Salvat-Papasseit

27 d’octubre de 2008

A l'estil d'Alberto Caeiro


Qui ho ha dit que haig de comprendre
les coses, diu el poeta.
Les coses passen perquè passen,
i l'amor també, igual que elles.
Per què esbrinar principi i fi?
Cal resseguir sens treva algun camí,
no ens podem aturar al mig d'un bosc
i que vingui la nit a acompanyar-nos.
La lluna volta, minva, creix
i es fa rodona.
L'estiu que mor prepara un altre estiu.
El tren que marxa nord enllà
retorna sempre al punt de la partença.
Neixen les flors i l'endemà fineixen,
tornen a néixer perquè és bo que els cicles s'acompleixin.
I és bo que res sigui sempre igual
però que torni allò que és bo.
Jo em reconec en el bé i en el mal,
perquè tothom és així: igual, divers; astut, ingenu;
covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;
tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.





Quima Jaume. Memòria de l'aigua: onze escriptores i el seu món, 1999




19 d’octubre de 2008

Dona

Sabies el valor
de la diferència
i l'estimaves.
Et meravellava
el misteri de la matriu,
la cova mariana on s'allotja la vida,
i l'estimaves.
Si ella t'anomenava,
et senties resuscitar,
perfer el teu destí d'infinit.
La vas cantar,
la vas enamorar,
la vas admirar
sense esquerdes.
Quan torni a néixer -deies-,
vull ser com tu: Dona.



Teresa Costa-Gramunt.

 Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot, 2000
Il.: Carme Riera
Pr.: Oriol Pi de Cabanyes

Au coeur du silence

Parc de la Ciutadella (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Au coeur du silence
il y a les mots
tous les mots de lait
lentement appris
à l'âge où je perçais mes dents
je les roulais sur la langue
avant de les cracher
tels des ballons
capables de voler jusqu'aux étolies
J'aime les mots
et je les garde dans le sucré
de ma chair, là où personne
ne peut me les arracher
Les mots sont à moi
pour ma première danse
ou pour des poèmes
que je lis
avec l'impression de toucher
l'écho d'une voix
toute neuve en moi



Louise Dupré.  Les mots secrets, 2002

15 d’octubre de 2008

Els límits del temps

Exposició: Dones i cançons al Palau Robert (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Entre dos cels,
avui té lloc un debat que et pintaria
aquells lluentons als ulls
amb què miraves, fit a fit,
la càmera fotogràfica
que pretenia captura-los
com qui atrapa un peix menut amb les mans.
Els qui no et coneixien prou,
els qui no tenen memòria de la Mare,
han preguntat, ignorants:
de quin temps ve, aquest?
No saben que escrivies poemes.
I que havies deixat dit, també per a ells:
el temps no té fronteres...
referint-te al Temps
amb majúscula.



Teresa Costa-Gramunt, dins,
Addicte a la bellesa: homenatge a Guillem Viladot, 2000

¿S'escriuen poemes

¿S'escriuen poemes
com a solució anodina
per defugir malvestats
llunyanes?
¿Quin és el concepte
de distància, quan
el món l'està superant?

Pobres humans!

Xops de Dolor,
i compadits pel Dolor
dels altres. Fam del cos i
de la ment, angoixa existencial,
malaltia, marginació,
por a la diferència...
Guerres, aiguats,
terratrèmols i tifons,
i atrocitats de tota mena...

Signem uns drets humans

que no acomplim.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003



5 d’octubre de 2008

Manuel Grau Nadal

Flors entremig de les roques al Camí d'escomelles (Torà) per Teresa Grau Ros
  Al meu pare




Ser pagès fa uns anys, no era com ara.
Podríem dir que era ofici antic i noble,
no més dur que altres, no,
però gairebé mancat d'ajuts.
Tanmateix, un bon raïm o una altra bona collita,
retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,
el carro, l'euga, la borrassa.
Encara el veig, lleuger, xiulant i
colpejant les branques
enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:
fort i valent carregant portadores,
ajupit vers els ceps, fent-los reverència.
Fonyant, diligent,
engendrant el vi negre
que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era
per tots els racons del cos?
La pell ben colrada,
l'orgull d'una bona collita,
i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,
escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?
Acluqueu els ulls i veureu dansant
priores i priors enriolats,
uns caramellaires menuts cantant,
i, a ell, amatent, al seu davant.




Teresa Grau Ros

29 de setembre de 2008

Elogi dels diners


Diners del fals fan veritat,i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'home boig,
com més en tingui.

Diners fan bé, diners fan mal,
dinars fan l'home infernal
i el fan sant celestial,
segons qui els usa.

Diners fan bregues i remors,
i vituperis i honors,
i fan cantar predicadors:
Beneïts aquells.

Diners alegren els infants
i fan cantar els capellans
i els frares carmelitans
a les grans festes.

Diners als prims fan tornar plens
i tornen legítims els bords.
Si diràs "té" a homes sords,
aviat es giren.

Diners tornen els malalts sans;
moros, jueus i cristians,
deixant a Déu i tots els sants,
diners adoren.

Diners fan ara al món el joc,
i fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "sí".
Vegeu miracle!

Diners, doncs, vulguis aplegar.
Si els pots haver no els deixis 'nar;
si molts n'hauràs podràs tornar
papa de Roma.

Si vols haver bé i no dany
per advocat té sant Joan.
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.



Anselm Turmeda (versió moderna de Llorenç Soldevila)

24 de setembre de 2008

Com es fan els poemes - un punt de vista desacreditat


Si deixo anar
en lloc de retenir
gradualment entenc
com es fan els poemes.

Hi ha un lloc on la por cal que vagi.
Hi ha un lloc on el que s'escull cal que vagi.
Hi ha un lloc on les pèrdues cal que vagin.
L'amor deixat de banda.
L'amor que vessa
de la copa massa plena
i corre a amagar
el seu jo massa curull
avergonyit.

Gradualment comprenc
com es fan els poemes.
Del temps no marcat en la fuga de records.
D'afeblits batecs en el cor que
corre.

Entenc com es fan els poemes.
Són les llàgrimes
que assaonen els somriures.
La rialla soberga
que omple la gorja.
L'amor deixat de banda.


Alice Walker; traducció de Montserrat Abelló


dins, Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002


20 de setembre de 2008

Ara esdevinc jo mateixa

M'ha calgut
temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.



(Fragment)



May Sarton, dins, Cares a la finestra, edició, trad. i

pròleg de Montserrat Abelló

16 de setembre de 2008

Flor d'aigua

S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.



(Fragment)


Mercè Rodoreda. Viatges i flors, 1980

14 de setembre de 2008

Les dues canes

Tots disposem de dues
canes d'avaluar:
segons com dius que penses,
ets honest o malvat.

Amb subjectius criteris,

amidem gent a pams.
D'acord amb ells, si mates,
ets assassí o sant.



Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1984


Xoc


Veure't plorar
és, per a mi,
com veure altres morir.

Has estat immutable, permanent
com l'Equador,
a l'alçada de sols i de marees.
Ara és com si fossis un volcà
amb el cràter destrossat.

És elemental, això.
Com quan brosten plantes, o animals s'aparellen.
Hi hauria foc i estrelles en una ràpida besada,
les teves llàgrimes són tempesta que esclata.


Elisabeth Jennings ; trad. de Montserrat Abelló

7 de setembre de 2008

La sentència

I caigué la paraula de pedra
Sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estaba preparada
I prou que m’hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou.

Però no… que la càlida fressa de l’estiu
És una festa rera el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.



Anna Akhmàtova. Rèquiem i altres poemes, 2009
Trad.: Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

3 de setembre de 2008

Més que posseir

Parc de Joan Brossa (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Les imatges s'esvaneixen, la rosa retorna
al que era abans de mirar-la.
Alcem la vista d'on l'aigua corre
i és un riu altre cop, no escrivim
cap emblema sobre els arbres. Ens comença
un viure dins el qual no ens cal fer caure
els pètals per flairar l'olor de rosa
ni deixar senyals on l'aigua llisca.

Tot és en si mateix. Cada home ell mateix sencer,
no tan sols en arrancar-se els pensaments,
no tan sols quan voluntàriament es fixa
en la rosa, en l'aigua. Cada ú en retorna
el que és essència d'aigua, essència de flor,
fins que, junyit al seu propi cor, és dut
endins fins a trobar una pau que és seva
i no una ment que li reflecteix el rostre.

Cal anar més a fons, tanmateix, cal moure's per estimar
allí on el pensament és lliure per deixar cavalcar l'aigua
i generós amb la rosa li dona vida
i encara deixa de banda la seva ombra
fins que flor i aigua s'amalgamen en una passió
lliure que no en tanca ni n'amaga
el si més profund; però el cor és fort
per bategar en una cançó amb riu i rosa.



Elizabeth Jennings, dins, 
Cares a la finestra, edició, trad. i
pròleg de Montserrat Abelló

1 de setembre de 2008

Dormir a la palla

No m'espanta el treballar,
-tampoc puc dir que m'agrada-
les garrofes que he menjat
ben bé me les he guanyades.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Diuen que la Bíblia ho diu
-i és cosa molt acceptada-
que els humans, aquí hem vingut
a suar la cansalada.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Ja m'ho deien de petit:
"No siguis com la cigala
i, si vols ser respectat,
com les formigues treballa.
" Però ho hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Deien que un treballador
mai no havia de queixar-se:
de temps lliure ja en tindria
a l'edat de jubilar-se.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Com que no els he fet cap cas
em tenen per un bandarra
però he fet el que m'ha agradat:
cantar i tocar la guitarra.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.



Jaume Arnella ( ? )

Naixement

"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"

Vegeu com ja espatllàvem

la primera protesta.




Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1984

28 d’agost de 2008

Començo a sentir


Començo a sentir
la por de no ser, potser,
altra cosa que la
meva ombra.
Que de mi gairebé
ja no en quedi res
i que ni tan sols
jo me n'adoni.
I em trobi així dins
d'aquest cos, que se'm
fa estrany, en el que
inconscientment m'oblido.


Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing, 2004


27 d’agost de 2008

Criatura dolcíssima, 3

Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!


Joan Fuster. Escrit per al silenci, 1954
Il.: Joaquim Michavila

26 d’agost de 2008

Cançó de les besades


Detall de l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona) per Teresa Grau Ros

El primer bes que florí,

te'n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d'estels
i perfum de lluna clara.
Totes d'un encantament
que ens feia les hores calmes...
D'aquell rosari passat
sols el record m'acompanya
i la recança també,
amor, si tu l'oblidaves.



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952


25 d’agost de 2008

Les formigues

Les formigues
són com uns punts suspensius
--que no diuen
el que dius.

Les formigues,
corrua de l'interès
--arrepleguen
dels demés.

Les formigues
van lluint el polissó
--més que treball,
processó.

Les formigues
no coneixen propietat
--tot és d'elles
o furtat.

Les formigues
sols treballen a l'estiu
--a l'hivern
junt al caliu.



Enric Soler i Godes

24 d’agost de 2008

Autocrítica i crítica

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.

Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.

Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:

Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.

Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.

Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!



Ovidi Montllor. Bon vent i barca nova, 1978

15 d’agost de 2008

No em deixis sola

A little girl from Kaluk Bazaar per Sukanto Debnath a Flickr


De la mare recordo a la infantesa

el seu perfil obscur de vores lluminoses,

gestos suaus i so de veu tranquil·la.

La por de perdre-la va anar ennegrint

el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum

que ja fugia pel terror dels contes.


Mare: no em deixis sola. On deus ser?
I escolto el vent al bosc.
Penso si sentiré la meva filla
quan escoltant els arbres també digui:
mare, no em deixis sola amb aquest vent.




Joan MargaritEstació de França, 2006

A l'estiu

Poc poblada, la comarca.
Malgrat enormes camps i màquines,
els pobles jeuen endormiscats
en jardins de boix; els gats
poc sovint els encerta una pedregada.

A l'agost cauen estels.
Al setembre hom anuncia la cacera.
Encara vola l'ànec gris i la cigonya es passeja
per prades impol·lutes. Ai, els núvols
com muntanyes volen per damunt dels boscos.

Si, estant aquí, hom no obre cap diari,
el món es troba en ordre.
En les xicres de puré de prunes
es reflecteix amable la pròpia cara i
els camps lluen d'un vermell de foc.




Sara Kirsch. Rückenwind 

Tr.: Joan Parra

11 d’agost de 2008

Tot ho deixo fora

Jardins de Miquel Martí i Pol (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Fora deixo la bossa dels retrets,
dels vells enyors,
de les angoixes,
i ensems de totes les inquietuds.
Tot ho deixo al cancell
perquè el vent se m'ho emporti.
Als finestrals oberts
demà tornarà el vidre de la llum.
A dins no hi vull cap fosca!


Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998


10 d’agost de 2008

El conhort

Guarniments de llum a un carrer de Gràcia per Teresa Grau Ros
Qui de lluny l'amor esguarda
i li reca ésser-ne franc,
que se'n vagi a mitja tarda
a esperar sota un pollanc;

que somrigui a les pruïges

d'un oreig sempre amatent
i ajagut entre les tiges
els seus ulls vagi cloent.

I el pollanc de noble alçària

que prou sap de compadir,
donarà, per encantària,
un conhort al dolç mesquí.

Si cloeu les vostres nines,

el pollanc es posar a fer
un brunzir de sedes fines
de l'amada que ja ve.

I el fullam és, quan oneja

amb melòdics regalims,
boca amant que xiuxiueja
coses fútils i sublims.

El cabell del trist, l'esbulla

vent o tany. El front malalt
rep un bes: és una fulla
que caigué del cim més alt.

Hom desperta. Dins la pia

fosquedat de tendres vels,
de l'amada que fugia
veu els ulls, en dos estels.



Josep Carner. Cor quiet, 1984