El conhort

Qui de lluny l'amor esguarda
i li reca ésser-ne franc,
que se'n vagi a mitja tarda
a esperar sota un pollanc;

que somrigui a les pruïges
d'un oreig sempre amatent
i ajagut entre les tiges
els seus ulls vagi cloent.

I el pollanc de noble alçària
que prou sap de compadir,
donarà, per encantària,
un conhort al dolç mesquí.

Si cloeu les vostres nines,
el pollanc es posar a fer
un brunzir de sedes fines
de l'amada que ja ve.

I el fullam és, quan oneja
amb melòdics regalims,
boca amant que xiuxiueja
coses fútils i sublims.

El cabell del trist, l'esbulla
vent o tany. El front malalt
rep un bes: és una fulla
que caigué del cim més alt.

Hom desperta. Dins la pia
fosquedat de tendres vels,
de l'amada que fugia
veu els ulls, en dos estels.



Josep Carner. Cor quiet. 1984