A bol què vols

Terra xopa mirall del cel
que a voltes banya de llum
l'aigua i encén el fang latent
entre les mans captiu al zel
vel·leïtós dels dits que prests
l'alcen l'amassen i l'amansen
desclòs al buit que el prenya per
mudar-ne el nom i la raó
de ser argila amorfa al gir
del torn fins a ser bol al foc
i a l'ús que el farà atuell.
La forma domestica i la
llengua diu i si l'alquímia
fa d'una gleva un bol al buit
del qual rau la magnitud
física que omple el dia a
dia i bol a bol atresora
tan sols tot el seu pes en l'ús
l'abús malmetrà el misteri
que fa d'un bol un tot balder
i resta servitud al fòtil
orat ans ben dotat d'aquesta
vacuïtat en virtut del
no-res infinit potencial
d'imaginar-ho tot al toll
de fang que abraça el cel.

Inèdit

Ester Xargay, dins,

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 188

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Dona càntir

Soc la dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.

Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.

Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.

Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.

Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.


Henar Galán. Els Quatre elements. 2015