Remolí

Què dirà la pedra foradada?
Aquella pedra màgica sanadora de l'ànima.
Parlarà de la meva paciència de dona,
dirà que estic dreta, que sé esperar...
Veig la lluna passant sobre l'herba.

Aquesta nit tan nit, bufa amb força el vent del sud.
Què dirà la pedra foradada?
Aquella pedra màgica sanadora de l'ànima.
Ara en soc dues sobre l'herba.
El cel està tan fosc, i al voltant està tot cobert de neu,
blanca és la neu i blanca és la lluna.
Veig la lluna passant sobre l'herba.
Què dirà la pedra foradada?
Aquella pedra màgica sanadora de l'ànima.

Fa un vent arremolinat
(no és bon auguri).
Passa sobre els turons baixos,
passa sobre la terra àrida,
passa sobre els pebrers bords.
M'emprenyo amb raó.
Vent, no t'emportis el nostre idioma.
M'emprenyo perquè no vull oblidar.
Vaig arribar aquí amb la meva gent.
Vent, emporta't amb el remolí
els mals esperits.
Ja es va ponent el sol.

De: Argentina

Idioma: Mapudungu

Carina Carriqueo

Llengües vives : mostra poètica de llengües indígenes d'Abya Yala. 2025. P. 66-67

"Agraïments" del PEN Internacional. 
"Llengües vives. El procés" introducció.
"Cada paraula en llengua aborigen és una bala per la llibertat" d'Urtzi Urrutikoetxea.
"A tall de presentació" de Miguel Ángel Oxlaj Cúmez, editor.
"Introducció a l'edició catalana" de Laura Huerga.

Traducció d'Octavi Gil Pujol.

Ciutadana soc de nit

Ciutadana soc de nit
més que de dia.
La ciutat és per a mi,
amb ningú l'he de partir
ーl'ànima em guia.
I no temo què serà
si la llebre va a caçar.

Amb la lluna jugo a fet
entre les cases;
anuncien les parets
plomes, films i colorets
com bales rases.
Quan la llebre passarà,
no sabrà on és que va.

Per la nit plena de llum
deixeu-me sola.
Escenari tot a punt;
dansarí fa un salt amunt,
direm que vola.
Quan la llebre mirarà,
tot s'esbalairà.

                       1956

De: És a dir. 

 Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica  1913-1972. Ed. 2026. P. 235

Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII

Reconstrucció

 Així vivim nosaltres, a cada pas
                                  dient adeu.
                    Rainer Maria Rilke

Als ulls de la infantesa vas a protegir-te
del brunzit de dies estrets i humits, de vells
carrers rovellats, de polseguera antiga
i aspra, de la incertesa, tan certa.

I a les finestres de l'ànima, enfiles un clam íntim:
la lluita de ser-hi en l'avui                   i més enllà.

Que no s'hi val morir-se sense reviure.
Que res no s'acaba i tot de nou recomença.

De: III. Renéixer de la cendra = Errautsetik birsortzea

Lluïsa Etxeberria. A recer de les paraules = Hitzen aterpean. 2025. P. 132-133

Pròleg de Francesc Parcerisas.
Il·lustracions de Maragda Cuscuela.
Traducció a l'euskera de Jon Elordi.

Text paral·lel català-euskera.

Les dolces mans

                      XVII

Les dolces mans que em van pertànyer,
tan petites, tan especials,
després d'aquests errors mortals
i de tantes coses paganes,

darrere les rades i els mars,
i els països i les províncies,
més reials que en era de prínceps,
les dolces mans em fan somiar.

Mans en somnis, mans damunt l'ànima,
¿sé, per atzar, què us vau dignar,
enmig d'aquests rumors malvats,
a dir a l'esperit que s'esglaia?

¿Enganya ma visió casta
d'avinença espiritual,
de complicitat maternal,
de devoció estreta i vasta?

Dolços pesars, pena tan bona,
somnis beneïts, mans venerades,
feu sisplau el gest que perdona!

Paul Verlaine. Saviesa = Sagesse. 2026. P. 82-83

Traducció, pròleg i comentaris de Marta Pasqual.

Text en català i francès.

La muralla

                      PRESENTACIÓ

¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
com una flor gentil que no pot ser collida?
                                         (U-Ti) M. Manent

Era un matí de maig, assolellat i sense vent. Jo sortia de casa,
davant del mar, just on comença el Passeig de les Palmeres.
Caminava amunt, deixant a la dreta l'amfiteatre romà i a
l'esquerra la capçalera del Circ. Travessava la Via Augusta,
vorejava el Pretori i seguia la muralla en la seva rotonda fins
a l'entrada est, dominada pel pas serè de Minerva.


Portava una bossa de cuir amb un llibre de poemes, un bloc
de paper canson, un tinter de tinta xinesa i escuradents plans.
Entrava al Passeig Arqueolòlogic, donava una volta per
prendre posicions i m'asseia en un pedrís o a l'herba. Des
del Passeig es domina el Camp de Tarragona, de suaus
ondulacions i vegetació escassa amb una tènue pàtina que
el vela, tret dels dies de mestral. Als masos circumdants,
jardins, fruiters encara amb flors tardanes, lladrucs de gossos
i torterols de fum. Serenitat. Els elements defensius i marcials
ja eren part de la pau. Treia el llibre de la bossa, llegia una
estona i després em posava a dibuixar amb els escuradents 
i la tinta. A vegades havia utilitzat ploma, però l'escuradents
pla dona un traç més enèrgic i la possibilitat de matisar.
Eren els anys d'adolescència i joventut. En conservo molts
dibuixos i el record d'àvides i constants lectures
en una amable soledat.

Plató i la immortalitat de l'ànima; Sant Agustí i l'amistat com
a meitat de la nostra vida; Marià Manent amb alades i elegants
versions de poesia xinesa; Joan Llacuna, lluminós i transparent
com els ulls d'Aurora; Joan de la Creu, apassionat i encès com
els mateixos anys de joventut. Aquestes eren les lectures de 
muralla, que em feia alçar els ulls i gairebé flotar cel enllà.
Els dibuixos de pedres, torres i camins no pretenien altra cosa
que l'exercici d'un gust pel dibuix i la pintura. A la muralla hi
vaig tornar en companyia, i els fills, després, ens hi van seguir.

(Fragment)

Olga Xirinacs. Estiu 92, en ruta per terres d'Escòcia.

Olga Xirinacs. La muralla. 1993. P. 7-8

Se'n va la tarda

 Dia 1

Si el meu desig li arribava a l'ànima!
     Cants de Gran Joia (cants egipcis)
      (versió de Segimon Serrallonga)

Se'n va la tarda. Enllà queden les cases, els somnis de llum
encegadora i les volves sense nom, el crit del vent i la veu
de les pedres, alçades com punys negres entre el fang.

Miro aquest cel d'alè calent. Els falciots, com llances con-
tra el temps, retallen la barca, l'afuen amb les ales, la cusen
i recusen com una cicatriu.

Miro la vela que regalima sang: fosa amb els colors del
vespre, vola enllà, lleugera com les ales d'un àngel, trans-
parent com el traç d'una fulla damunt l'onada. Tremolosa
com el vaivé de l'aigua en les venes de la nit.

La sents, la mar? Batega com l'infant nounat i respira la
llum. T'esquiva l'empremta de l'ombra i t'inunda amb el
piular petit de l'instant.

Naveguem!  Deixem  que  llisquin  els  anys, que  passi  el
temps ferotge, que es fongui en els tossals escarits. Deixem
que els nostres morts reposin a l'escull, que  es  bressolin
entre el blat i les falgueres.

Lluny de la platja, som els rius de l'aurora, som arbres que
arrelen a l'aigua.

Et miro amb tota la llum que tinc.

Si el meu desig t'arribava a l'ànima!

De: El desig. Pensament i llenguatge.

Rosa Font Massot. Poema del desig. 2026. P. 15-16

Il·lustració de Joan Tibau.

L'ex-col·legiata de Sant Feliu

Del romànic al gòtic, quin encís!
Transició perfecta en harmonia
amb els carreus i els arcs on l'art floria
per la virtut d'un eternal somrís.

Perquè la pau divina et beneís,
oh temple!, una suau policromia
de llum junyeix la teva poesia
a l'ombra episcopal de Sant Narcís.

El teu cloquer, com brau marlet, vigila
la Girona abaltida en la tranquil·la
vetustat de sa glòria ducal

i és, tanmateix, la teva arrel tan fonda
que el campaneig ton ànima deixonda
amb una ressonància orquestral.

De: Els temples

Josep Tharrats

Es troba en el llibre:

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat : antologia. 2005. P. 50

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.

Il·lustracions de Mercè Huerta.

Deixa'm explicar-te

Deixa'm explicar-te,
visc un exili ple de records,
de batecs, d'imatges,
delia per trobar la serenor
que pot donar el temps i la distància,
enmig d'aquesta barreja sensitiva
només puc veure com sura
una ànima plena de nafres.

Xelo Llopis

Es troba en el llibre:

Estels de paper : mostra poètica. 2012

Nota:  A la portada: Vint-i-un poetes per al segle XXI.

Biblioteca

D'aquí en quedaran paraules:
el vers recordat abans del proper semàfor
i que em consola
—«No sé amb què falcar-me l'ànima, la tinc baldera»—
La novel·la que despulles,
com qui desbotona una bruseta de paraules,
i et protegeix.
L'obra dedicada per l'autor ja fa molts anys
que et flota per la vida com una planta tropical.
Com un nàufrag.

D'aquí en quedaran mirades:
els teus ulls negres com prunes
i els nostres, que troten com un cavall
per les lletres. Hi ha camp obert per córrer.

I els seus, rodons com una corona que no cau.
I els vostres ulls, com un sol gras que sap de nits.
Com un pastor que guarda pàgines
que el fan millor, més ric per dins,
més comprensiu, més generós, ca-ri-ta-tiu.
I quan al vespre torna les lletres al corral
amb un xiulit,
el cor és ple i el cap és viu.
Cap gos d'atura.

D'aquí en quedaran els mobles:
la butaca de cretona blanca on roman marcada
la teva esquena de lector. Ja és un motlle de tu.
La taula de pi i el finestral,
la llar de foc i la barana,
espitllera d'altres vides
des d'on hem llegit tant aquest estiu.
L'escriptori i el vàter de dipòsit alt.
I les lleixes on els llibres aguanten drets,
hivernant en fila índia,
com si fossin una renglera d'escletxes,
com si fossin un carrer de gratacels.
I aquest llit que ha vist obert un llibre, l'altre...
Primer amunt: suspès en l'aire
pels teus braços que són torres.
Després damunt: estavellat
sobre el llençol com una carena.

D'aquí en quedaran els llibres:
els repassats amb llengua llarga de vedell,
els que són plens i tanmateix
omplim cada vegada,
els subratllats, els més prestats,
els que s'han quedat a dintre teu,
aquells que el pas del temps convertirà
en un temple de vells eucaliptus.
Aquells que el pas del temps no enrunarà,
estimarà, no vencerà.
(—¿Ja l'has llegit?
—Te'l recomano.
—Començo. Sí).
Aquells que el pas del temps mantindrà vius
més enllà dels murs del cementiri.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022. P. 41-42

Toponímia domèstica i Endreces de Gemma Casamajó i Solé.

Se m'asserena

Se m'asserena
l'ànima quan et veig,
estel de l'alba.

De: Haikus

Carme Tulon. La claror de les ombres : tankes, haikus i epitafis. 2010. P. 73

Pròleg per Carme Tulon.

No hi ha Fragata com un Llibre

No hi ha Fragata com un Llibre

per dur-nos a Terres llunyanes
ni Corser com una Pàgina
de juganera Poesia -
Aquest Viatge admet el més pobre
sense el pes del Peatge -
Que frugal que és el Cotxe
que du l'Ànima Humana!

Amb mans invisibles : una antologia d'Emily Dickinson. 2023

Traducció i pròleg de Carme Manuel.
Il·lustracions d'Ada Sinache.

Mares

Em regalima la solitud al ventre.

La mare, la mare segona, la mare tercera.
La mare, l'àvia, la tieta.

Ànima.
Entranya.
Llàgrima.

Les meves tres mares han mort.

Sé que el dia que pariré,
i pariré,
podré reviure't, mama.

Em regalima la mel al ventre.

De: Després dels esbarzers. 2018

Meritxell Gené 

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 791-792

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Sobre els graons ascendents

   El cant de les aloses al cim del Lance, al final de la nit
del solstici d'estiu: aquesta embriaguesa en el fred glacial,
aquests coets com per cridar el dia en què només havia de
veure l'esblaimat reflex pintat molt lentament, lleument, a
les roques.

  Per bé que havien sorgit de la brosta propera, no les
distingia, les aloses: només les sentia elevar-se cada vegada
més amunt, com si ascendissin pels graons negres de la nit.

Magnificat anima mea...

————————————————

Sur les degrés montants

  Le chant des alouettes au sommet de la Lance, à la fin de la nuit du solstice
d'eté : cette ivresse dans le froid glacial, ces fusées comme pour appeler le jour
dont je ne devais voir que le reflet blafard peindre, très lentement, vaguement,
les rochers.

  Je ne distinguais pas, bien qu'elles eussent jailli des herbes toutes proches,
j'entandais seulement qu'elles s'élevaient de plus en plus haut, comme si elles
gravissaient les degrés noirs de la nuit. Magnificat anima mea...

Fragment.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

L'ànima

Jo era feta de prats verds
i de cuques de llum.
Però algun nen gran
em va prendre el grill,
la cigala i la lluerna
que s'estaven dins meu.
Hi ha falsos poetes
que tanquen els grans al puny
de la curiositat
i no saben que també un grill
té una ànima.

Io ero fatta di prati verdi
di lucciole della notte.
Ma qualque adulto bambino
ha preso in mano il grillo
la lucciola e la cicala
che erano in me.
Alcuni falsi poeti
chiudono i grandi nel pugno
della curiosità
e non sanno che anche nel grillo
vive presente un'anima.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba.

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Text en català i italià.

Intempèrie

Saber que la vida es fa sola,
que no la pots preveure
ni planificar, és això
que ens calia aprendre.
Que els munts de coses
inventades per omplir una casa
no et salven de la buidor,
que la família te la fas tu,
que la feina és gratificant
quan t'agrada,
que no sempre podem triar,
que els amors t'acompanyen
-no és just demanar-los més-,
que la certesa és una gran mentida
i el cuc que et rosega
l'ànima no està disposat
a desaparèixer a menys
que l'escorxis amb la veritat.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

Esperança

  32. «Esperança» és aquella cosa amb plomes - /
Que es posa a l'ànima - / I canta la melodia sense
paraules - / I no s'atura mai - mai - (Poema 314,
1862.)

Emily Dickinson. Fragments. 2023

Traducció al català: Dolors Udina, 2022.

La joventut

Goig, plaer llum, esperança,
il·lusió, inquietud;
cel daurat, joia preuada...
Això és la Joventut!

La vivim quasi tots sempre
ansiosos d'un demà
que fa molt llarga l'espera
i no acaba d'arribar!

La fruïm assaborint-ne,
la meitat del seu encís.
El que es té, no ho sap ni ho
capta llavors, el nostre esperit!

Puix que les coses alades
que aquest do únic ens dona,
per tenir-les ignorades,
mai es creuen el que són.

Sols el temps inexorable
en passar, quan l'hem perdut,
ens ensenya a uns i altres
el que és la joventut.

És llavors quan amb recança,
ens diem, mig somrient
amb un sospir que s'escapa;
Que de pressa passa el temps!

És avui quan d'altres hores
revivim el dolç record.
Que podem donar-nos compte
del present, meravellós.

Per això, hom, recordant-la
benvolguda dolça i bella,
baixet resa amb tota l'ànima
reverend sense plany ni queixa.

Fores goig, llum, esperança,
il·lusió, inquietud.
I quin somni embolcallaves
beneïda Joventut!

Francesca Barnades i Masoliver. Poesia, Seleccions. Fulls de la nostra història. 2023

Edita el compilador: Jaume Roca i Barnades.

L'hort

Teníem un hortet vora el riu,
com un jardí, amb una pica d'aigua
voltada de menta.

Teníem tot el temps de la tarda
dins d'un càntir, que ens guaitava amb els ulls
d'aigua entre els pollancres.

Teníem l'ànima de les flors
sobre la pell, com el vestit nou
d'un dia de festa.

De: Arbres de soledat

Montserrat Butxaca. Jardins d'hivern. 2018

XXXVIII Premis Literaris Calldetenes
   Premi Jacint Vedaguer de poesia

Cuidem-nos

Les brases que no cuides
són la cendra fredíssima
que un matí trist d'hivern
t'esgarrifarà l'ànima
i t'assecarà el pa.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

I si ens hi abandonàvem?

I si ens hi abandonàvem?
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.

De: La Terra. V

Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2012.