Indicis

Una cosa demanaria

A vosaltres

Que no m'entrin a casa
Pot ser?

Sense avisar-me abans

Oi que sí?

Moltes gràcies per endavant!

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

La casa

Deixem que l'herba creixi pels camins
i esborri el pas del vianant cansat.

Tot el que és bell incita a la bellesa.

No dol l'oblit, que en cada gest hi ha tota
la immensitat del voler i el desig
de fer-lo perdurable.

De nosaltres depèn que el pas del temps
no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres
i que l'hoste que els anys anuncien no trobi
la casa abandonada, i fosca, i trista.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021. P. 43

Pròleg de Salvador Espriu.

Casa teva

«En algun lloc, la lluna dorm sota els ponts.»
                                               Agustí BARTRA

 

Casa teva era un camp de batalla;
il·lesos i ferits compartien taula.
I la pica plena, com la lluna.

De: Volen ombra.

Montse Aldrufeu Vinardell. He esponcellat els versos com si fossin dàlies, pare. 2022. P. 83

Il·lustracions de Montse Aldrufeu Vinardell.

"Un pròleg de parets blanques, eixides i pètals" de Teresa Pera i Hospital (Vilassar de Mar, agost del 2022). P. 11

Casa

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Casa dels jocs de la filla petita,
casa que ens fa, casa que fem.
Casa curculla, casa niu,
l'únic recer quan perdem un amor.

Quedar-se sense casa,
sense aixopluc sota el sol,
és quedar orfe
de somnis i futur.
És l'aturada i la caiguda sobtades,
el desplaçament forçat,
la solitud interior i el recompte
dels anys que han deslluït parets i mobles,
alhora que s'han anat enderrocant
i reconstruint els passadissos interiors.
És perdre olors i colors que ens acompanyaven
com amics habituals.

Quedar-se sense casa és quedar buit
per dins, tal com en queden els armaris
quan en traiem la roba ja gastada.
És adonar-se que en la vida
tots vivim en part mancats de sostre.

És baixar al fons del precipici
i no trobar-hi cap àlber de ric fullam,
sinó les cendres de la desolació,
les incerteses acaramullades,
quan tot s'enfonsa,
l'ofec i el nus a la gola i al rostre...
I és detestar 
     amb la força de Samsó
qui ens vulgui provocar l'espoli.

La casa. Fer casa. Ser casa.
Saber els topants de casa.
Anem a casa. Casa temple,
casa refugi,
curculla,
casa cova o matriu on recollir-se...

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 76-77

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

Al barri d'Horta

La casa havia tingut la balustrada
tan pagada pel sol, que hi van posar
una parra. Els porxos han romàs,
fent ombra sota l'obra de les cases
de pisos.

Jo també n'era, de pessimista i camacurta.
Sempre mirant amunt si era el cas que algú et veia.

Aquestes cases d'Horta, que recorden
una vida entre prats, són llegenda dels
escollits pel destí amb la noble missió
de ser feliços.
(I de les bugaderes dels llençols de les dames felices.)

Dins el temps aturat s'esmunyen les finestres,
la totxana vermella, les voreres estretes i
l'excrement de gos davant de la farmàcia.

Jo, abans, també tenia un bassal al jardí del
cervell, i s'hi feien mosquits i hi caçava
capgrossos com poemes. I adobava les roses i
ignorava les rates i els petons a la boca
que m'havien fet els vells.
I els furts d'aquells que eixiren sans i rics de la guerra.

Gràcies i adeu, princeses d'envelat, palauets
de mostassa.
¡Per molts anys i bon vent! La barca és nova.
Sé que no heu de morir: que encara us rentaran
la cara i el terrat i valdreu molts calés.
I potser jo tampoc. I potser jo, també.

De: Balanç poètic 2011. Selecció de poemes de Joan Todó.

Anna Aguilar-Amat

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012. P. 68-69

Presentació d'Eduard Escoffet i Martí Sales.

Navata

A la paret de pedra hi ha un altar
de roca foradada, com un cor
obert completament, d'aquesta casa.
Que gran que se'ns ha fet quan hi hem deixat
uns trossos de records que no són nostres.
Que petit tanmateix quan hem volgut
deixar-hi en ple desordre
                                         el blat tan verd
i entre espigues
                            roselles,
                                                 entre pètals
meravellosos éssers que brunzeixen.

Ens ha estat impossible venerar
el present com a ofrena: massa gros.
Entra el matí entre els vidres com el mar
si les onades lliures es trenquessin
per les parets vellíssimes de la casa.
La poesia de l'aigua mai no cessa.
El present incendiat no ens cap enlloc.

Estudis III. La llum de la plana.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

A la plaça de les dones del 36

Trenta-sis em fa pensar en combat.
Avui que no em sé dir, vinc a la plaça.
Trontollo i soc sense sintaxi.

Veig arbres amb fulles Marçal,
cases amb finestres Fuster,
aigua Raspall que brolla de la font.

I així, començo a respirar.

Rosa Maria Arrazola. Rai. 2014

Pròleg de Maria Antònia Massanet.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera, 2014.

La nostra casa és sempre un equipatge

La nostra casa és sempre un equipatge;
el nostre gest, un repetit adeu;
el nostre afer un llarg pelegrinatge
per la ruta del sol o de la neu,

vora la mitja lluna d'una platja
o allà on l'herbei té un sospirar més lleu:
a qualsevol indret trobem estatge
i del poble que ens rep, diem: «És meu».

Som gent de pas, nissaga viatgera
teixint camins sense mirar endarrere
als quatre vents del nostre clar país:

garbí, ponent, xaloc i tramuntana,
aires del bosc, del mar o de la plana,
companys d'exili enllà del paradís.

Sonet IX

De: Vint-i-cinc sonets i un dia.

Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Osteòpata

Tres crecs al sacre i torno a caure
-de la moto              de la bici           de la mare.
Caic perquè freno
perquè m'han ensenyat a no saltar-me semàfors en vermell
a no tastar-li la pell sense una casa que sigui nostra
a no besar-la en places a la intempèrie
a no dir el seu nom si no és endins
si no és fluixet
si no és callant.
Tres crecs a l'os exacte
i l'infinit als peus
com una promesa falsa.

De: Com una pedra negra.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

Terres gironines

emoció i potència  transformadora

de la vida    l'amor    el trajecte.

Quan els dies es tornen brillants,

líquids, surant dins ca meva  ambulant.

Sons esdevinguts benestar i afecte

terres gironines    prevalença. 

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

De: Rebel·lió de la sal. 2008

Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:

Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010

I també en el llibre:

Cortines d'alba primera : cinc poetes. 2024

El roure fet taula i cadira

A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.

De: Pau Farràs i Montardit.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

Miratge

Breu, com un instant, sorgires.
I sense saber com,
en ocell transformat
volares damunt les teules
de casa meva.
Jugares un moment,
sostingut per l'alè de l'aire
prop de la finestra.
Tombares giravoltant
fins a la vorera,

I allí restares quiet,
lleu fragment
de lluna plena.

Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Pròleg de Màrius Sampere.

Vacances

M'agraden les cases velles i els vells amics.
No demano al grinyol de la fusta que tanqui perfecte.

Ells no em demanen res
que no sigui ser jo.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Fredor

El febrer silenciós
ha aturat l'alzinar en
un verd fosc olivaci
i el sotabosc,
catatònic i esclarissat,
no gosa ni tan sols
arrecerar els llimacs bavosos.

Amb la llum d'aquest hivern
al moll de l'os,
l'eixida del darrere de la casa
projecta un pati fred,
agònic i distant que no reconec.

Distingeixo les figures borroses
dels caminants,
sé que repetiran les mateixes passes
un i altre cop,
fins que el temps del vespre
els dugui, a tots,
a la porta del carrer buit.

Llavors s'acomiadaran
per sempre més.

Més avall, a tocar de març,
baixaré pel camí mut
que mena al Port,
i allà ens trobarem tots
ben entrada la nit,
silents estrelles de glaç i son.

De: Rerefons

Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024

Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

iv

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.

De: Part 2. Una ciutat. #10

Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.

De: Intimitats

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

Adormit a casa els avis

Que algú em perdoni
he trobat                suaument    a casa els avis
un llibre encès per una estrofa meva
de temps vestida
M'ha dit
que es deia Passarel·la

Assoupi chez les grands-parents

Que quelqu'un me pardonne
j'ai trouvé             tout doux           chez les grands-parents
un livre brûlant d'une de mes strophes
habillée de temps
Il dit
qu'elle s'appelait Passerelle   

Felícia Fuster

De: Passarel·les / Mosaïques = Passerelles / Mosaïques (1992)

Aquesta poesia també es troba al llibre:

Felícia Fuster. Cordages du vent : Anthologie bilingue de poèmes 1984-2001. 2018

Il·lustracions de Felícia Fuster.

Editors literaris: Lluïsa Julià i Sandrine Frayssinhes Ribes.

Traductor del català: Marc Audí.

Text del pròleg en francès, text dels poemes en francès i català.

Nota en francès: La passerelle est une strophe forgée par Felícia Fuster. Ce nom vient de ce que l'avant-dernier vers, court et masculin, tend un arc, une passerelle, vers la conclusion du dernier vers.

Tornar a casa

Hui tornen ells,
els nostres morts.

Fan senyals amb les mans,
passen d'un Grau a l'altre;
fan més dura la falta,
molt més fonda, més trista.

Ací va ser, la mostren:
els senyals des del pont
fan molt més vius, més certs,
tots els llocs de la falta.

Ací va ser, la diuen:
el cansament de l'era
el pa d'ahir, la malta
amb pa, taronja amb pa.

Ací va ser, l'escolten:
me n'he d'anar, les presses,
Carmen, toquen a bolo,
tot el dinar a taula,

deixar-ho tot, l'estiba,
el vaixell dins del moll,
homes a bord, de terra,
tots els seus fills a taula.

Més pròxima, més forta:
la falta sota l'ombra
negra del garrofer,
sota el fum d'una cuina,

el rebost i l'olor
de tancat i vi negre,
el taulell de la barra,
l'espill de la paret.

Ací va ser, la inscriuen:
la falta i les memòries;
ací va ser, nosaltres,
els dos costats del pont.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022