He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

Teresa Pascual 

Veu i poema:  Lyric-line: listen to the poet

Vell safareig

Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!

Helena Rufat. Les certeses. 2021

Pròleg de Josep Camps Arbós

11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Quan parla l'esperit

Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia,
esquemàtica, justa, sense adorns;
no li cal més que el simple monosíl·lab
per expressar l'essència d'aquest món.

Pot dir l'etern, amb DÉU i BÉ i MAL.
Ho descriu tot, amb LLAR i CEL i MAR.
Tot ho fa bell, amb FLOR i JOC i LLUM.
Ho dona tot, amb PA i OR i GOIG.
Posa mesura, amb MÉS o MENYS o PROU.
Dona valor, amb SÍ o NO! o VULL!
Marca dolor, amb DANY o SANG o MORT.
I diu turments, amb FRED o FAM o POR,
i l'absolut, amb MAI o RES o TOT.
Quan parla l'esperit, la llengua és sàvia:
enclou tot l'univers en dir TU i JO.

De: Llum i gira-sols. Propòsit.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Coda

En cada camp, al fons, sempre una casa;
en cada casa, un arbre de morera;
en la morera, un plec en la memòria;
al mig de la memòria, un cuc de seda.

Cada seda, una caixa de sabates;
les sabates, rectangle i una tella;
la tella, un tros de cel al barandat;
en cada barandat, sempre una escletxa.

En cada escletxa, un riu i una cançó;
la cançó, la mesura i una lletra;
la lletra, veritat i cada lloc.

Cada lloc, els espais i una llibreta;
la llibreta, l'escala i un retorn;
cada retorn, la casa i la morera.

Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

No hi ha mesura

Aquells boscos infinits al voltant de la vall
seguint les aigües fredes,
les roques, les herbes, els brúcols...

Els esbarzers arriben fins l'amplitud del riu
on amarren les barques
i la llum del sol il·lumina
la profunditat de l'aigua.

Camines totes les tonalitats del verd,
ara només escoltes l'aleteig dels ocells,
les ales de la creació en el tacte,
ara és l'olor de la pluja fina
qui et transforma els records.

En tornar a les pedres del sender
ets una dona carregada d'equipatge,
on alenes sense paraules
el temps de la vida
que ningú mai podrà mesurar.

Maria Carme Arnau i Orts. En el principi la set i la sal. 2019

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018

L'ocell a la cendra

Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?

Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010

Espais de l'ànima

No sents els cavalls de vent
que renillen, al galop?
No veus el camí de bromera?

A ulls closos
la paraula del vent
és una presència nua

T'embolcalla una cançó
i el vaivé
és un vel de seda

Al vol, l'ocell
és la mesura del cel:
la unitat mínima

Tinc un estel
de pols de lluna
i llum de sol

Haikus escrits per acompanyar
l'exposició de pintures
Espais de l'ànima (2000), d'Anouk Ferràs

Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò, 2016

Absorció

Per sort, la pertorbació
que et va colpir 
va disminuint a mesura
que el temps avança
a causa del fregament amb l'oblit.

Aquesta absorció,
afebliment de les oscil·lacions,
donarà tranquil·litat
al llac de la memòria.



Assumpció Forcada. Química i física = Química y física, 2012

Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Ángeles de la Concha

A ZÜS DES D'UN PRAT DE LES VILES DE PRUIT

Tremolo en llocs diferents
en nombre i pes i mesura.
Prop de tu em sento més viu
al teu país i defora.

El temps se'm nua al voltant
i em pesa com una llosa.
Si el desig crea memòria,
tot el futur es desola.

El temps se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Potser aquest prat de verdor
i l'aire que l'escabella i pentina
em distreurien de mi
em llevarien les sobres.

Potser aquests versos herbosos
arrelarien en terra
i viuria en un sol lloc
jo els meus versos alhora.

L'espai se'm penja del coll
com una mola de pedra
com una pedra que roda.

Les vaques s'han encantat
em miren com si els fos bo
de veure com me les miro
la post del pit que se m'obre.

L'herbei tremola en el vent,
espai i temps s'hi congrien,
fimbren, s'hi gofren i udolen.


Estiu 1982

Segimon Serrallonga, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, p. 83-84

Som la paraula

Davant

Davant: la nit i tota una ciutat
abastable, per uns moments compresa,
i a la mida de tanta veritat
finalment ara oberta als nostres peus
i present en els marges que abandona
-aigua de solituds i sal de tacte,
avingudes de carn i asfalt de pell.
Davant: ciutats i nits a la mesura
de l'ordre humil i dòcil del silenci,
abastable com una mar que arriba,
de blau i blanc als braços de l'arena.




Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Il·lustracions: Eulàlia Sariola

Sedegem

Sedegem els uns dels altres
de vegades fins a l'ennuec.

Amb cautela i a xarrups,
gota a gota amb mesura
o en la calor a broc ple,
bevem.

Penseu el que vulgueu
els qui em llegiu:
alguns necessitem que sigui veritat
allò que desitgem.


Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

PERCEPCIONS

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 102 (febrer 2013)

Tan bell el crepuscle

Tan bell el crepuscle

que la rosa s'uneix

al sol ponent.

Un  poema mesura l'embriaguesa.

34)

Jad Hatem, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 51

Tr.: Lourdes Godoy

Un sol mot

La mesura la dona el sofriment

i també dona el goig i l'esperança.

Volguem contra corrent i a cada riba

hi ha gent que ens recrimina i ens combat.

I ara propòsits i silencis fan

un sol recer i a l'arbre de les hores

el temps detura el temps i s'hi emmiralla.

Tot és risc i fulgor enllà del gest

i quietud de bosc a l'esplanada

dels anys i dels projectes. Molt endins

hi ha el neguit que desvetlla poderosos

contrallums i l'arena en què tota aigua

s'exalta i mor.

                      Xarxa de vent, la tarda

sotmetrà l'infinit a la mesura

d'un sol mot: som. La resta és pura anècdota.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

CORNELIA

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012



Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps, 2012

Terra

Terra,
pols,
plasmació del foc,
recer de mars,
matriu dels minerals,
sitja del gra,
aljub de l'aigua de la pluja,
nodridora de plantes i paraules.

Terra,
camí fressat pel temps,
matèria de la casa,
mesura de la sang,
escenari de pells i del desig.

Terra,
saliva,
teixit de fruites i d'aromes,
paisatge de la fam i de la mort,
t'estrenyo entre els meus dits,
et retinc entre els llavis,
t'esculpeixo amb el tacte,
et vesteixo de somnis.


Terra (1994)


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : poesia 1984-2009. 2010

Pròleg de Marie-Claire Zimmermann

Edició a cura de David Jiménez Cot

Ocells migratoris

Has mort tantes vegades arraulida

a l'alba densa, opaca, de l'amor!

Com ocells migratoris

anem d'ací, d'allà

cercant estances càlides.

T'endinses vers l'enigma de les coses,

t'embriaga el misteri de l'obscur

i perds el gust benèvol de les hores.

I el traç que et porta a omplir

el buit de tants papers

es fon amb la impossible meravella

de trobar la mesura del desig.

Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Al frontispici, fotografia d'Assumpció Forcada.

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany.

Tossudament alçats

Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys ben oberts,
si cal amb els punys ben tancats,
per mor que el somni que tenim junts
es faci possible.

De bell nou,
i deslliurats d'enyors,
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
a escriure el futur,
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny
i ens acosti fins l'art de viure.

Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
El desig d'un nou món
des de les nostres arrels.
Una llum, una llum,
una llum ens crema els ulls.
Som aquí fermament
per conviure l'univers, l'univers.

Coneixem
les pedres del camí,
no és només un somni
també és mesura de la llibertat,
l'anhel que neix en cadascú,
l'afany que ens acosta al futur,
que es fa de tots si ens donem la mà
per fer un món possible.

Novament,
i deslliurats d'enyors,
som aquí
tossudament alçats.
Som aquí.



Lluís Llach