Cullen mores

  S'estimava més guaitar, tot ençà,
      les menudes coses coneixents.
                     VÍCTOR CATALÀ

cullen mores.

els dits tacats,      la roba
que se'ls enganxa
als esbarzers.       la vida

aferrada a aquell  riure
regalat,                 tant

sí com no.

5

agost de 2020

Maria Josep Escrivà

es troba a:

Reduccions: revista de poesia. Tardor-hivern 2023. Núm. 120. P. 40

els fruits

els fruits vermells
són petons d'esbarzer
de bons com són.

L'aigua i el sol : 33 haiku, +8 anys. 2023

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
I·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

No hi ha mesura

Aquells boscos infinits al voltant de la vall
seguint les aigües fredes,
les roques, les herbes, els brúcols...

Els esbarzers arriben fins l'amplitud del riu
on amarren les barques
i la llum del sol il·lumina
la profunditat de l'aigua.

Camines totes les tonalitats del verd,
ara només escoltes l'aleteig dels ocells,
les ales de la creació en el tacte,
ara és l'olor de la pluja fina
qui et transforma els records.

En tornar a les pedres del sender
ets una dona carregada d'equipatge,
on alenes sense paraules
el temps de la vida
que ningú mai podrà mesurar.

Maria Carme Arnau i Orts. En el principi la set i la sal. 2019

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018

Aniversari

Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.

Et veig dalt la carena
i et caldrà, d'ara
ençà, continuar.

No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.

Lents han passat els anys
i ara t'empenyen
vers l'horitzó on
trobaràs el port...

Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d'insomnis ja passats.

Forja un nou dia
de llum i d'esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.

Tot s'ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.



Dedicat a la seva germana Esperança.



Quima Jaume. Misterioses fruites: antologia amb inèdits, biografia i estudi. 2004

Dits tacats

Com que feia temps que no en collíem,
em va sorprendre veure'm els dits tacats
d'una tinta violàcia com
de proclama republicana a deshora:
per uns moments, aquestes manasses
van ser les del noi que s'enfilava
una i altra tarda d'estiu
bosc amunt a collir nabius o aranyons
entre esbarzers i brolla punxant,
mentre el dia suaument s'enretirava
d'aquelles cansades muntanyes
fins a tapar-les amb una fresca 
flassada d'ombra.

Ara que soc jo qui hi va amb els fills,
celebro que la cadena no es trenqui
i matí rere matí comencem el dia
amb unes torrades iniciàtiques
en què la melmelada ens porta
dolçament al cor fosc del bosc.



Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Pròleg de Pere Ballart.

També es troba en el llibre:

Àlex Susanna. Dits tacats : antologia 1978-2018. 2019. p. 120

Dona i jardí

Ja l'herba ha rebentat sota els teus peus
i esclaten amb furor les branques cegues
del teu jardí salvatge. Ortigues i esbarzers
han desplegat el seu callat estrèpit
de flors de vent, borró i violes blanques;
i l'aire de la terra i les aranyes,
l'aire del xuclamel i l'herba santa
i el que bressola aquests teus cabells d'àngel,
confon els meus sentits emmetzinats.

Res no m'apartarà, però, d'aquest teu rostre:
ni de la llum interna de novembre.



Quim Español. Ultralleugers, 1995
Pr.: Salvador Oliva

Albada al Cerverís

Albada als cims! ¿Sabies que sorgís

el sol, brasa molt pura, pel pendís

que puja al cimadal del Cerverís?

Llengües de mel pel cel esblaimadís!

  ¿És viva, la penombra? Quins estols

de bromes a grans vols, de torniols

adelerats, de pàl·lids torterols!

Ara la xiscladissa. Els roquerols!

  Espluga de l'aurora, el cel de most

regalima d'espurnes. Baixa el rost,

el galop de les cendres. A l'agost,

l'eugassada fumosa crema tost!

  L'aranya s'esparpilla a l'esbarzer.

Filosa rossa, avisa al foraster:

Raja sang adormida pel coster;

espera el vol soliu de l'esparver!

  Darden el cel els esquinçalls de blau.

Rames de sol floreixen a l'afrau.

La poma de clarors ja és una nau.

Ala de nacre i llum al Balandrau!

Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

Pirinenca

Des del finestró del lavabo,
cada matí en rentar-me
veig un hort mal girbat
amb quatre perers bords
i un manyoc d'esbarzers
ple d'un eixam de mores:
amb això ja en tinc prou
per posar-me de bon humor
i preparar el gran esmorzar.




Àlex Susanna. Angles morts. 2007

Et somiava blava

No d'un blau d'atzur, que et crida
per capbussar-t'hi, ni d'un blau de mel,
que se t'ofereix, llaminer. Et somiava
d'un blau neguitós i afligit, com mar
i cel confosos en aquella migdiada de
desembre i aquells ulls, uns ulls d'un
blau complex i un gris de lluna que es
conjuraven, indiscrets, per captivar-me
i submergir-me en esbarzers.




(Fragment)


Montserrat Betriu Guerrero

Es troba en el llibre: 

Dones i literatura a Lleida, 1997

I aquí es parla de la llengua

I aquí es parla de la llengua,
de si diem allò que pensem
o si la pensa ens fa fer el dir.
Hi havia l'esbarzer, i la discussió amb els savis
al temple; i la divinitat enterca
("jo soc el que soc" i coses per l'estil).
Però la mainada jugava al pati
i berenàvem llonguets
i les gotetes de mercuri corrien per les rajoles
com si el temps sempre hagués d'existir.
"Malcarat" encara em sembla que expressa
un greuge superior. No hem vist dur l'ordre
a les nostres terres, i hem vist com la llengua
es perdia. Tu m'ho preguntes,
tu que en tens, i tu que no en tens,
dues dones unides perquè ho volíeu,
sense demanar res, per poder mirar endins,
on potser la fosca es fa més tendra
i les paraules ja són tan sols desordre.
Tu has dit que m'ensenyaràs els boscos,
i tu les platges i les terres ermes del nord;
però ja no podem conèixer.
Ara voldríem només ser: que l'esbarzer
no ens destorbés la llengua,
que no calgués plorar amb Sweeney i Agamèmnon,
que no ens calgués pensar com cansa
saber, voler, parlar la llengua
que t'oferien, com un do,
el més alt, els Reis d'Orient.




Francesc Parcerisas. Dos dies més de sud. 2006

Agrassons i argelagues...

Agrassons i argelagues,
arítjols i ortigues
cobreixen l'Avenc d'Amor.
Esbarzerat intento
el camí, rost, del bes.




Josep Maria Sala-Valldaura. Tot extrem voler. 1977

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un filat de teranyina
entre els dos esbarzers d'un pedruscall,
i, si mai rastre d'una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.




Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Mora negra

L'espona d'un bancal
era, al coster, una paret esbucada.
I em punyia el silenci dels camps segats i el vol,
alt i llunyà, d'unes falcies.
Ja no hi ha carros ni cançons... Florien
quatre malves, confoses amb l'herba del camí.
Clam d'una solitud sense remei.
Enyor d'un temps marcit, a poc a poc,
com el rostre d'un vell. En una feixa,
els ametllers, d'escorça clivellada, mostraven
el fruit, amb les clofolles arrugades i grises.
A la fi, delerós, cullo, d'un esbarzer,
l'única mora negra, ja madura.





Jordi Pàmias. La veu de l'àngel. 2009

Pròleg de Jaume Pont.