Màxima

Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Quan

Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.

A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.

Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

El plor de les criatures

(...)

Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,

que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,

i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,

i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!

Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950

Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

iv

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

No has nascut per estimar

No has nascut per estimar, no ho creguis:
tu has nascut per viure i fer camí,
per ocupar uns instants, alguns espais,
i sentir el frec, l'olor i el gust del món;
potser per canviar-ne alguna cosa
i deixar pas als altres que vindran.

Feliç aquell qui no malgasta esforços
cercant l'amor i simplement camina,
i sap que això de viure ja és amor.

De: Sapiencials, 7

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024

Nadal

Aprofitem la joia
d'un altre naixement
per reforçar l'amor
que ens uneix uns i altres.
Per poder ser feliços
només cal estimar.
No perdem l'esperança!
El Nadal és etern.

                               2009 

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Quants Nadals?

Quan Nadal truca a la porta
en la pausa de cada any
és hora de passar comptes.

Deslliurem-nos de l'afany
que ens empeny i neguiteja
i girem els ulls endins.
Hi veurem el nostre rastre;
reconeixerem camins
que hem fet servir de drecera
enllaminits per l'entorn
de mirallets que disfressen
la injustícia del món.

Veurem com, malaguanyades,
vanament hem malgastat
tantes hores que no tornen...
I amb el peu adelerat,
no hem trepitjat ofrenes
d'amor, d'amistat, de pau?...

I el cor de tant volar lliure,
no el sentim orfe i esclau?

Nadal ens dona esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la terra per mare
i cada home per germà".

Afinem bé la balança;
no sabem quants Nadals queden
per venir... ni qui els veurà...

                                  1994

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Calma

T'adorms i un silenci
s'enfila per les parets de la cambra
fins que aconsegueix el cim,
un límit de llum en la fosca.
Tocant de peus a terra, penso,
convençuda, que la veu és veu
a cada instant de parlar-te.
Quina sort tenim d'escoltar-nos,
tu i jo, entre tantes multituds
apressades. Retenim, doncs,
un segon, aquell moment de pausa,
aquella calma, la conversa, estimat,
com si fos senzillament un gest
per mantenir-nos vius, després
de tants dubtes, tant de dolor,
tanta mar enfurismada. Tranquil,
el temps és un amic que passa
i ens saluda des de lluny.
No en sé res de les hores perdudes,
ni de la incertesa dels dies.

De: Certeses

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Volem deixar d'estimar-vos

Volem deixar d'estimar-vos, amics
de l'escola, companys de feina. Pares:
ens agrada imaginar com decebre-us,
amagar-nos després, en el consol.
Comptar quantes vegades són enganys,
i quins de vosaltres ens descobriu.
Permetre escapar tot el que hem après.
Fundar una pròpia, única, lògia.

Anna Pantinat. Construcció de la nit. 2013

14è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors, 2012

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?» 

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Estimar la terra

Estimar la terra
i amb ella tot allò
que l'anomena.
Defensar-la
i, si cal, lluitar-la
amb la força dels que ja no hi són
i l'esperança dels que han de venir.

Esther Serra

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

Gràcies...!

Als meus noranta anys, he anat un dia
a l'Escola dels Padres a uns petits infants
de tres o quatre anys... - que més no en tenien -
a explicar-los contes i també algun cant!
Fou una passada de goig i alegria,
que paladejava fent l'explicació!
Que bé es portaren... Que bé responien!
posant al meu conte, col·laboració.
Aquesta vivència -cinquanta nenes i nens-
em va fer reviure joia ja passada...
I també alegria en aquells moments;
mestres que ensenyen amb pauta d'alçada.

Assaborint encara aquesta trobada,
he rebut dues cartes d'agraïment...
escrites amb ses manetes...i adornades
amb dos dibuixos i faltes coherents...
Us envio a tots una abraçada...
perquè ajudeu a "créixer" aquests infants,
continueu Mestres l'obra començada,
i ensenyeu-los homes i dones a ésser grans!
Conduïu-los amb el so de cada dia,
a estimar Déu i també als companys...
que hi hagi comprensió i harmonia...
que sàpiguen estimar-se com a germans!

30 de març de 2004

Angelina Montells i Vilar. Esclat de pensaments :  Antologia poètica. 2007

Mare i filla

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.

De: Joana. 2002

Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.

Es troba, també al llibre:

Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020

Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.

Però tu ja ho saps

Però tu ja ho saps
que formem part
de la mateixa muda
-la pellofa del món-;
que amb prou feines
veurem el lluc de llum
arrelar-se'ns als peus.
Estima, doncs, amb ànsia
i que el desig
es faci roda de molí
de l'aiguaviure

Poema inèdit

Sílvia Megarejo

Del llibre:

Saba d'ells : vint-i-sis poetes vius encara. 2019

Ninots i coordinació: Josep Gerona

Fabricant de craters

En aquest crater
       de plata pura
fet per a la casa
       dels Heràclides,
on regna l'elegància
        suprema
—heus ací flors delicades,
       rierols i farigola—,
hi he posat, en el centre,
        un jove bell,
nu i amorós;
     dins de l'aigua
té encara el peu.
       T'he implorat, memòria,
perquè m'ajudis
         a plasmar fidelment,
tal com era, el rostre
        del jove que vaig estimar.
Molt dura
        ha estat la feina,
ja que quinze anys
         han passat des del dia
en què caigué, com a soldat,
          a la desfeta de Magnèsia.

(1921)

K. P. Kavafis. Reflexions i poemes d'un jove artista. 2020

Introducció, traducció i notes d'Eusebi Ayensa.

Il·lustració de coberta: Malenconia de Jasó, fill de Cleandre. Acrílic sobre llenç. 

Autoria: Petros Zumbulakis.

Focs naturals

                             Vam néixer a temps.
                                   BOB DYLAN


Te m'estimo travessant-me quan t'esquerdo
caminant-me vora el foc. Aprenguérem llengua
mare amb foc i flama. Dec tenir uns quatre mil
anys. Generacions i generacions d'àvies i padrines
ja hi parlaven vora el foc, ja ens ho sabien, ja
ens coneixien, ja...

Blanca Llum Vidal. Homes i ocells. 2012

Llegir

La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.

La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.

La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.

Lola Casas. Poemes de cada dia. 2004

Il·lustracions: Tàssies

Mediterrània

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera,
despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit. No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel
i prefereix per amant l'infidel
i es dona tot, bell com és, al forà.

Avui recita'm versos, timonera,
conta'm el que serà, el que se n'era.

Versos de vi novell. 2009

Text: Teresa d'Arenys
Obra gràfica: Enric Maass

Pròleg: August Bover

A propòsit de «Versos de vi novell»: Lluïsa Julià

m'he estimat molt la vida

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                   aquest pètal
                                       allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
                                   aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

XLII

Vicent Andrés Estellés. Obra completa IV [Horacianes]. 2017

Estudi introductori i edició a cura de Jordi Oviedo Seguer.

Dia Mundial de la Poesia 2024