Olímpicament

Guanyar m'importa poc.
Gens.

La victòria
que estimo a cegues
i sempre
i molt
és participar
amb tu.

Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018. P. 95

Pròleg de Feliu Formosa.

Vilademires

Mires, mires, mires, mires,
–sembla que mires en va – ;
–On s'escau Vilademires,
si és tan fàcil de trobar?

Masos, masos, masos, masos,
embastats d'en un en un;
boscos enlairats, camps rasos
i el camí que se'n va amunt.

Branques, branques, branques, branques,
d'alzines, roures i pins;
l'arç fa un núvol de flors blanques,
flors malves els romanins.

Calma, calma, calma, calma,
–camines a poc a poc–
el silenci és el reialme
de Sant Mateu i Sant Roc.

Sola, sola, sola, sola,
la solitud es manté;
l'home passa, l'ocell vola,
immòbil resta el xiprer.

Mires, mires, mires, mires,
i ja no mires en va.
Quan trobes Vilademires
la comences a estimar.

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024. P. 39

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz.

Clam per Barcelona

La meva ciutat era ben bonica,
una petxina vora el mar.
Als barris vells
feia olor d'espècies i llegums.
Tenia places rialleres
i carrers vius vestits de xicrandes.
Va créixer i va eixamplar-se
en ocasió dels Jocs Olímpics,
i a poc a poc es va cobrir d'asfalt...

Ara és més grisa,
les places endurides ja no riuen,
però encara hi podem veure gent de casa...
Els qui ara la governen
són freds i no l'estimen;
n'han fet quasi un desert que sovint plora,
en comptes d'un oasi rioler,
i l'han sumida en una nit negrosa
centrada en els diners...
És un mercat destinat al turisme,
una mena de llotja de compravenda,
un parc temàtic
i poca cosa més...
La violència hi creix i s'hi escampa
com taca d'oli indeturable.

Tanmateix, l'art que serva
es resisteix a veure's corromput.
Els carrers gòtics
encara ens aixopluguen
amb els seus carreus protectors
i les gàrgoles juganeres.
Els monestirs
continuen respirant pau i natura,
i el temple de Gaudí
reflecteix tota la llum i la joia
de les celestials promeses.

No la vengueu
ni la profaneu més,
la nostra Barcelona!
Mantingueu-ne l'essència,
mediterrània i vigorosa,
per a les nissagues que encara han de venir!

                                                                  2023.

Montserrat Gallart i Sanfeliu. Calidoscopi amb veu de dona. 2025. P. 21-22

Pròleg d'Anna Comas i Mariné.

L'eternitat selectiva

«Creu-me, t'estimaré eternament»
li repeteix a cada instant la mort
a l'eternitat

i ella, protestant
per aquesta desgraciada certesa

Ah, tant de bo mentissis!

la maleeix.

De: Ens hem traslladat al costat (2007)

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020. P. 275

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

"Una gota de calmant en un oceà de tristesa" de Kikí Dimulà. P. 13-15

Edició bilingüe.

Ancoratge

             Nàufrag de sorra i palmeres,
              Anna Garcia Garay

Nàufrags de la nostra illa,
sotgem l'horitzó en cerca
de qualsevol vaixell pirata
que ens vulgui ancorar
a un grapat de sorra i palmeres.
Ens preguntem, però,
si serem capaços d'estimar
un nou bocí de terra o d'oceà
lluny de la nostra barca.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 75

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

La pluja canta

La pluja canta mentre estima la terra.
El vent xiula fent voleiar fulles, cabells i roba estesa.
El fred adorm la natura amb silenci.
La neu embolcalla i bressola el paisatge.
La calor balla amb el sol i la nit curta.
Els núvols ressegueixen la partitura del cel.

El cel és un escenari ple de sorpreses.
Si l'observeu sense presses,
descobrireu que la meteorologia
és plena de curiositats i, també,
de poesia i música.

Lola Casas

Al cel cabretes-- : metereologia i poesia. 2016

Alfred R. Picó, coautor.

I·lustracions de Mercè Galí.

Versos a Angiola Maria

Vermells, amic com només n'hi havia
en temps de Catul,
en els seus colors lents en el·lipsis,
t'ofereix flors de ginesta
en un límit infinit de l'aire.
Parla certament a la teva vida solitària
en un lloc de la infància
en la fúria dels somnis i ja en ànsia
pel destí de l'home. La finestra
a l'altra banda dels arbres fa nusos d'imatges,
de pensaments. Es mou potser
per Vil·la Letizia en un temps
d'espais clars i ràpids
com la joia que t'assaltà per poc,
difícil, quasi una llei
que ancora el dolor. I a Vil·la Letizia
a la terra de llacs i de rius,
entre gent que estima la llum
i que no sap com surt del cel
mirava entre les fulles les teves mans
mentre deies paraules sense delusió.

Potser els nois de les teves escoles llunyanes
et cridaven endins,
i les filosofies volubles, aspres,
que t'obriren síl·labes no de cendres
sinó certeses visibles,
lliçons de l'ànima.
Les teves mans ardents
narraven coses que sentia
en un eco increïble
de llàstima, de sang, de llàgrimes
per cada cosa perduda
en l'amor que cal portar amb paciència.
Cap a on en la joventut?
Algú encara diu en la memòria:
"Per una garlandeta
que he vist, em farà
sospirar cada flor."
I ja no saps qui arrenca els versos,
si un noi en una aula o una veu estimada,
a tu mare silenciosa
de pobres, rics d'esperit.

De: Una lírica de circumstància.

Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007. P. 297-298

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

Text en català i italià.

M'agradaria

M'agradaria ser com tu,
que ens estimes
sense condicions,
que aculls dolor i alegria
en els teus braços,
i que vius els nostres projectes
com si fossin
el més important del món.

Voldria ser com tu,
que ens ajudes
en tot el que calgui,
remous cel i terra
per fer possibles
les nostres fites
i, per nosaltres,
no tens mai un no.

                    Per als meus pares

De: Tornar : Barceloneta i Barcelona, gener - setembre de 2017

Noemí Morral. Tornar : d'Essaouira a la Barceloneta. 2018

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

paradís o autòpsia

oberts en canal
dos peixos espasa
després d'haver-se estimat tota la nit.

De: II. Apologia de la violència afectiva.

Raquel Santanera Vila. Reina de rates : crònica d'una època. 2021

36è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol.

Estimo la vida petita...

Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.

Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.

Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.

De: Caure. 2011

Laia Noguera

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Màxima

Si la vida és un regal,
el regal és el present
i viure'l estimant tant
com el molí estima el vent.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Quan

Quan el meu cos es corrompi i jo sigui morta
continuarà el jardí, el cel i el mar,
i com avui igualment han de ballar
les quatre estacions davant ma porta.

A l'abril altres passaran pel verger
per on jo vaig passar tantes vegades,
hi haurà llargs crepuscles sobre el mar,
altres estimaran les coses estimades.

Serà la mateixa lluentor, la mateixa festa,
serà el mateix jardí davant ma porta,
i els daurats cabells de la foresta,
com si jo no fos morta.

Sophia de Mello Breyner Andresen. Dia del mar = Dia do mar. 2022

Traducció de Rosina Ballester.

Epíleg de Carles Duarte.

Text en català i portuguès.

El plor de les criatures

(...)

Tu restaràs, muntanya, però jo
passaré com la trista cogullada
que, avui, perquè és hivern, i l'ocellada
t'ha abandonat per un hivern més bo,
va resseguint-te el gel de la collada
piulant mig d'alegria i mig de plor.

Jo passaré, muntanya; els alçaprems
de la mort, impassibles i perfectes,
m'arrencaran els passos d'aquest temps,
i em desarraparan dels meus afectes
per convertir-me en un germà dels fems.

I com que anar amb el cap sobre l'espatlla
i animar els pensaments al moll del cap,
arriba fins la inescrutable ratlla
        que només Déu la sap,
la meva refiança s'adelera
a enllestir tots els punts del parlament;
perquè m'hauria dolgut molt, pedrera
on se m'incrusta el sentiment,
que m'hagués atrapat l'hora darrera
disfressat de versàtil rodamon,
sense que abans, per sempre més m'obligui
amb la bandera del teu front,
i no m'emporti cap a l'altre món
allò que pels d'aquest convé que es digui.

Però, gràcies a Déu, tot el treball
ja s'ha acabat, i l'hora lladre
no em robarà el viatge de cristall,
perquè tranquil·lament el meu cavall
es dessua la sofra dins la quadra.

Muntanya, t'he cercat coures brillants
i transparents blavors de calcedònia;
a les teves modestes flors constants
he adherit la gardènia i la peònia,
les fúcsies i els pomposos tulipans.

T'he projectat l'iridiscent fantasma
de pedreries per a perdre el seny,
i he caçat, ple d'un viu entusiasme,
carboncles de martiri en el teu greny.

He untat de mel i púrpura els adverbis,
per fer-los per a tu més expressius,
i he robat de l'amor els adjectius
i he dat als mots el sofre dels meus nervis.

Però és tan fresca en tu la gallardia
que va des de la roca a l'últim brot
de l'arbrissó que s'hi refia,

que per a tu el meu vers és eixorquia,
i a desgrat del treball, ni t'he dit tot,
ni t'he dit la meitat del que sentia.

I poca cosa als ulls ens mostra el fred,
de la pintura que a la teva esquena
descabdellà el primaveral esplet,
perquè es desclogui la paraula plena;
però el sol de desembre t'escomet
amb tan perfecta austeritat serena,

i et vesteix, oh penyal de Montserrat!,
de tan insòlita i preclara
harmonia profunda de morat,
que, havent-te amb tan deliri contemplat,
no t'havia vist mai com et veig ara.

La moradenca vesta, que és mig dol;
         però que és jerarquia,
un somriure, potser forçat, del sol,
         pel meu darrer consol,
en un Nadal de pólvora, t'envia.
I vestit de morat, castell submís,
des de la teva ponderada altura,
vas vigilant el per a tu imprecís
barrejar-se de món i Paradís
en una Dona i una Criatura;
com vestit de morat aquell fuster
vigilava en la trèmula establia
        tot l'enfebrat vaivé,
tot el callat espasme cridaner
del pur misteri que no comprenia.

Oh, Montserrat, ¿t'adones dels instants
i del morat que al teu penyal s'ajusta?
Aquest morat que el més august dels sants
vestí en l'avinentesa més augusta!
Perquè en ample vial o en call estret,
no s'ha donat figura tan intensa
com la d'aquell fadrí de Natzaret,
que, entre un esglai i una alegria immensa,
ha vist inflar-se el ventre inviolat,
i creu perfectament; però la dura
        responsabilitat
del servei que li ha estat encomanat,
tot el seu nervi en un desmai atura.

Ell que per a la Verge transcendent,
i pel Fruit que els diables esborrona,
voldria més que el gruix d'una corona
i més claror que tot el firmament,

i el seu magríssim obrador sospesa
        i es convenç que no pot
oferir cap esplai, ni altra sorpresa
que el martell i la gúbia i el ribot,
i la santa suor de la pobresa;
           però, modestament,
ho accepta tot, i s'hi resigna i calla,
i amb la Prenyada de l'Omnipotent,
segueix la pols de l'empadronament
entre el menyspreu i la rialla,
i a l'estable desert fa un llit de palla,
i s'ajup, esperant el gran moment.

I amb el vestit morat, perquè no adula
disfressant-se, i perquè no en té cap més,
quan el tetrarca excita els seus llebrers,
pren del ronsal la castigada mula,
i s'enduu Dona i Fill terres enllà,
i encara que tot l'univers ressona
dins l'abrigall que al bast encomanà,
        capta amb la seva mà
la caritat pel Fill i per la Dona.

I amb el vestit morat, aparta el cos
del que és lluent o que a l'esplai convida;
i amb el vestit morat frueix la vida,
amortallant-s'hi pel suprem repòs,
sense saber que el Fill, que li ha dit pare,
        en el moment precís,
per la porta més gran del Paradís
primer que tots, el farà entrar de cara.

Morat de sant Josep! Dolç Montserrat!
Tu que per sentir això m'has donat ànim,
si et dic que et veig vestit d'aquest morat,
què puc dir-te millor, penyal magnànim?
Quin adéu puc trobar més caldejat?

Com el perfecte obrer de vida obscura,
potser volies arbres triomfals,
i flors d'insòlita estructura
per a la Dona dels destins més alts
i la seva solemne Criatura;
però t'has resignat modestament,
i has fet florir, tan bé com tu podies,
pàl·lids espígols, blanques satalies
i violers de renunciament.
I no has sabut altra resposta
que la serenitat dels teus matins,
i la rusticitat dels teus camins,
quan reis i sants t'han trepitjat la crosta.

Sempre seguint la teva sort,
sense dissimular l'esquerp i el tendre
de cada gep i cada contrafort;
sempre deixant a mig comprendre
l'epifania que t'ha inflat el cor.

Pedra sagrada, jo també voldria
el teu morat d'aquest Nadal,
i aquesta força que, davant el mal,
dona la pell que mai no desconfia,
perquè no intenta protestar del pes
que ara l'ajup i ara l'exalta,
i si no acaba de comprendre res,
creu humilment en una llum més alta.

Pedra sagrada, jo, pobre de mi,
no sé la lluita que ens espera;
no sé de quina negra claveguera
         sortirà el nou botxí,
         ni sé per quin camí
vindrà el qui ens ennobleixi una bandera.

Però, passi el que passi, jo he jurat
seguir fidel fins a la teva ruda,
fins al que tens de dur i espinagat;
i aquest meva sort, inconeguda,
pot dir-se gloriosa adversitat,
però no es dirà glòria corrompuda.
        I al mig de la batuda,
caure amb els ulls guaitant a Montserrat,
mai no serà del tot una caiguda.

I si arriba la mort, amb el sargil
         de la descamisada,
i m'enclou dins la gèlida abraçada,
davant l'inexorable peristil,
que em redimeixi de la carn servil
l'haver-te estimat tant, pedra sagrada!

Del Poema de Montserrat. Llibre quart: El plor de les criatures.1950

Fragment que es troba en el llibre:

Josep M. de Sagarra. Antologia poètica. 1994. P. 121-126

Tria i pròleg de M. Rosa Font i Massot.

De l'arrel al més lluny

No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.

iv

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

No has nascut per estimar

No has nascut per estimar, no ho creguis:
tu has nascut per viure i fer camí,
per ocupar uns instants, alguns espais,
i sentir el frec, l'olor i el gust del món;
potser per canviar-ne alguna cosa
i deixar pas als altres que vindran.

Feliç aquell qui no malgasta esforços
cercant l'amor i simplement camina,
i sap que això de viure ja és amor.

De: Sapiencials, 7

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.

Nadal

Aprofitem la joia
d'un altre naixement
per reforçar l'amor
que ens uneix uns i altres.
Per poder ser feliços
només cal estimar.
No perdem l'esperança!
El Nadal és etern.

                               2009 

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Quants Nadals?

Quan Nadal truca a la porta
en la pausa de cada any
és hora de passar comptes.

Deslliurem-nos de l'afany
que ens empeny i neguiteja
i girem els ulls endins.
Hi veurem el nostre rastre;
reconeixerem camins
que hem fet servir de drecera
enllaminits per l'entorn
de mirallets que disfressen
la injustícia del món.

Veurem com, malaguanyades,
vanament hem malgastat
tantes hores que no tornen...
I amb el peu adelerat,
no hem trepitjat ofrenes
d'amor, d'amistat, de pau?...

I el cor de tant volar lliure,
no el sentim orfe i esclau?

Nadal ens dona esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la terra per mare
i cada home per germà".

Afinem bé la balança;
no sabem quants Nadals queden
per venir... ni qui els veurà...

                                  1994

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.