Sovint

Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.

De Mans lentes d'aigua.

Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002

Sentits

No en sé gaire de poemes,
ni dels seus aliats els versos,
tan sols conec les paraules
que m'arriben en repòs,
en el repòs de la tarda
sota el sol calent d'hivern.
Els últims raigs atrapats
a l'estany del meu jardí
no volen ser rebutjats.
Amb ells s'escolen alguns
mots divertits barrejats
amb diversitat d'apunts,
que la ment distribueix
per enriquir els sentits.

Mònica Huix-Mas. Paraules senzilles. 2012

Matriu

El sol la solca,
s'hi abismen els estels,
s'hi esbrava el vent,
els núvols l'assaonen.

Li és llast la terra, i àncora segura,
i mirall remorós el mar. De nits
l'argenta una lluna fecunda.

(El torrent de paraules
que adés brollava i ara s'extingeix
no la diu pas, ni la macula.)

Profusa però sempre per perfer,
impertèrrita i fèrtil,
generosa sense heure'n esment,
és la pastura del temps, l'etern retorn
del present, la matèria i la ment,
la matriu pura:

l'alè dolcíssim
del sentit que genera
el silenci que insufla.

Jordi Mas. Brida. 2019

Tsunami

                    poema de quatre tankas

Un gran tsunami
em sacseja, ferotge.
Sota l'onada.
la meva ment deslliga
els fils de l'equilibri.

Núvols d'escuma
desdibuixen la cara
dels meus desitjos,
i nedo a la deriva
lluitant contra les ones.

Extenuada,
ja sóc arran de costa.
La ment s'agita
enmig la platja nua
i em parla amb un silenci.

De nou relligo
tots els fils del meu ésser!
Mentre, l'onada
del gegantí tsunami
es va enfonsant, vençuda!



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Il.: Carme Bonafont i Giménez
Pr.: Josep Colet i Giralt

El distreure's, l'oblit

Per l'home més que el son
és salut
el distreure's, l'oblit,
la ment que es desvia
rere idees mudables
làbils innocents.


Gerardo Vacana. Quadern grec i altres poemes =
Taccuino greco e altri versi, 2011
Tr.: Jesús Aumatell i Carlo Vitale
Pr.: Antonio Piromalli

El descobridor

Vaig enviar la ment a caçar quelcom nou,
perquè ho trobés i atrapés als vells turons;
com el colom de Noè se n'anà
i com el colom de Noè tornà;
i mentre el vespre sobtat omple
tota la vall d'un misteri callat
compto les coses que em portà.

Un bri d'avet, un roc trencat,
remor de bens als llunyans turons
i una flor groga, em va portar;
no em dugué, doncs, cap novetat.
Però el silenci m'estremeix
mentre desplego aquell misteri
i veig allò nou que ara em ve.

Malgrat que avets i rocs són vells
com ho són les flors grogues i el vent
que va empènyer el colom lluny de mi,
m'han fet trobar un altre colom,
un colom nou, una altra ment:
vet aquí el nou que em ve ara a mi.

———————————————

The discoverer


I sent my mind to hunt the new
And trap it on the ancient hills,
Like Noah's dove it went from me,
Like Noah's dove came back to me,
And while the sudden evening fills
The vale with quiet mystery
I count the things it brought to me.

A sprig of fir, a splintered rock,
The sound of sheep on distant hills,
A yellow flower it brought to me,
No new thillgs these it gave to me,
And yet even now the silence thrills
As I unfold a mystery
And see the new that comes to me.

Though firs are old, and rocks are old,
And old the yellow flowers, the wind
That sped the dove I sent from me,
Another dove has found for me,
Another dove, a different mind,
This is the new that comes to me.




John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya. 2016

Edició: Jordi Casanova i Núria Camps
Traducció: Marià Manent, Tomàs Garcés i Josep Maria Jaumà

68 | Amat i amic

                                            Creure és voler creure.
                                                                        JOSEP PLA

Si creure és voler creure que existeix més enllà
una vida més alta sense ahir ni demà,
¿per què m'és tan difícil decidir-me a acceptar
que des de l'altra vora tu m'allargues la mà?

Espero, espero encara, desesperadament,
que tu ―quina part teva: el gest, els ulls, la ment?―
des d'algun lloc que ignoro ―el cel, la nit, el vent?―
continues amant-me, continues vivent.

Vull creure ―però costa!― que el teu cos, immortal,
s'ha integrat en el cosmos, en el món vegetal,
en la pluja de vidre, en el tramuntanal.

Oh, poder descobrir-te en la gran quietud
de l'arbreda adormida, de l'herbei de vellut,
i en el riure tendríssim de l'infant que ens has dut!




Carme Guasch. Poesia completa. 2005

Tardor

Sol de tardor que comences

a esgrogueir tants jardins,

que endolceixes fulla a fulla

tots els recers i els camins,

que omples de melangia

els passadissos del cor

i que duus a cada cosa

tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,

sol de tardor complaent,

ves mirant sense recança

els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles

que cansades del seu vol,

amb un esclat incendies

i es perden en fumerol.

Narcís Comadira, dins,

Recull de poemes per a petits i grans. 1995. 2a ed.

Ed.: Maria Antònia Pujol, Tina Roig

Il.: Nöelle Granger

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients , inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint els que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d'una valentia ferma com flamarada!!


Francesc Xavier Simarro Montané. Reng d'arbres.

13è concurs de poesia Miquel Martí i Pol, 2002

Segueixes un itinerari

Segueixes un itinerari
ple de revolts, d'artificis,
sense saber on et mena.
Voreges límits
- limiten, de debò, els límits? -
fins a adonar-te que el camí
només existeix en la ment,
el portes a dins: el dius
amb mots, amb silencis,
amb allò que escrius.

El camí el fas i et va fent.


Antoni Clapés. In nuce, 2000

A la coberta "Immenso es el silencio" 
85 x 8 cm, 1999 de Kirsa Andreasen

Epíleg de Víctor Sunyol

Camins

Buscar camins quan el sol
passeja lentament pels dies.
Dibuixar somriures, riures, rialles
i que el pas del temps em sigui
indiferent. Porto, dins, un cor
ple  d'esquinçalls, però no hi fa res;
la ment pinta colors i no deixa
que la solitud s'apoderi
de la teva persona.

Mirar amb ulls grossos el dia.



Imma d'Espona. Instants. 2007

Pròleg: Rosa M. Font
Dibuix a la coberta: Ramon M. Carrera

La simetria és el teu déu

La simetria és el teu déu.
¿Magma, drusa, macla, gemma
               o bé mirall?
¿Quina xarxa cristal·lina
              fou el bressol?
¿Quina música pautada
              t'omple la ment
             criatura humana?



Rosa Fabregat. Balda de la vida. 1991

El mirall mostra el teu encant

El mirall mostra el teu encant desprès,
i el rellotge, el preciós minut que et fons;
rebrà el full blanc el que la ment t'ha imprès
i el llibre et donarà aquestes lliçons:

l'arruga que, sincer, el mirall et troba
recordarà la tomba bocaoberta;
ombra i sigil, l'agulla et diu que roba
el temps i cap al temps etern deserta;

tot el que la memòria et destria
lliura-ho al buit d'aquests fulls blancs, conscient
que amb els fills que el cervell entrega i cria
coneixeràs millor la teva ment.

Si observes els oficis que jo et dic,
tu en treus profit i el teu llibre és més ric.



William Shakespeare. Sonets, 2010 

Tr.: Txema Martínez

CAP KALIAKRA

Al llarg de la Dobrudja búlgara en camins
d'argila i en clivelles estretes de roques
de fiords morts, com un entretall en el Mar Negre,
prop de la torre d'un far militar,
s'enfonsa el granit de Kaliakra.
Les formes neixen de l'aigua en mitges llunes
blavoses. S'esmunyen les foques, es capgiren,
desapareixen amb onades sota l'escuma
foradada. No escolto llegendes ni mites
d'un món de races perdudes
de mariners i de corsaris. Aquí
és possible separar el dedins del defora,
fer servir la ment més enllà del paisatge
ferotge, sentir la remor d'una bomba d'aigua
o d'un gos enemic que borda, agafar una flor
tallada pel vent, refusar el zum-zum
d'una rima, aliens a la llanterna
que comença les seves proves de foc dèbil.



Salvatore Quasimodo. Obra poètica. 2007

Traducció: Susanna Rafart i Eduard Escoffet.

No és que fos bell,

No és que fos bell,
però, a la fi, hi havia
un cert sentit de l'ordre;
quelcom digne de ser après
en aquell estret diari de la meva ment.


Anne Sexton, dins,


Marta Pérez. Transformacions, 1995