I tot s'arbora

I tot s'arbora:
el xiprer, l'olivera,
la veu de l'ona
que s'escampa al migdia
i la nostra esperança.

Maria Rosa Font. Tres notes i el silenci. 1989

Fora de lloc

                              Come varia il colore
                              delle stagioni
                              cosí gli umori e i pensieri degli uomini.
                                                         Vincenzo Cardarelli

Quan tornes, al novembre,
al poble on has viscut un bell estiu,
et sorprèn la quietud dels carrers,
el parc mancat d'infants i la plaça deserta,
els porticons barrats,
i l'olor de la llenya que crema;
i cada indret que recordaves
encès de sol sota el migdia ardent
o perfumat de menta i de glicina
en les nits temperades,
ara et sembla mirat en el clixé
d'una fotografia antiga.
I és que tornar al novembre
al poble on has viscut un bell estiu,
és com trobar, al fons d'un calaix,
el paper rebregat on vas escriure
els dígits d'un telèfon que et sabies de cor,
absurd i desplaçat i, tanmateix,
només tu ets fora de lloc;
les coses són com sempre.

Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

Reconciliació

La lluna és vidriosa i lleu
encara, en el vast crepuscle.
Per què no me'n vaig
d'aquí? Per què no duc
allà baix, pels carrers, la meva
nostàlgia de les muntanyes perdudes,
i la tradueixo en amor
pel món
que vaig estimar?

Ja van patir massa
per la meva rancúnia
les coses: i no es pot viure
gaire temps
si silenciosament ploren
les coses per nosaltres.

Aquest vespre, aquest vespre
quan els rostres dels homes
siguin taques d'ombra, i res més,
quan com a molt
només les cases
visquin de llum,
jo em trobaré amb mi mateixa
en aquell món d'abans
i fonda
serà l'abraçada
entre les coses i jo.

Tornarem a comptar els fils
que em lliguen els ulls
als ulls il·luminats dels carrers,
tornarem a comptar les passes
per on l'ànima aboca
la seva set de carrers
damunt la terra fosca.

Potser les coses
em perdonaran un altre cop,
potser, arquejant
per sobre meu
els seus grans braços,
desplegaran pèrgoles de somnis
demà damunt el meu
solitari migdia.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

Edició bilingüe.

La vella acàcia

A sota d'un garrofer, els insectes són translúcids a contrallum:
escates voladores entre un fullam retallat com puntes de coixí.
Sentors primitives embafen l'aire: taronges podrint-se al ras;
un corral d'ovelles pròxim. Una brisa resolta tempera les hores
feixugues del migdia. A dintre meu, el silenci rosega com un cuc.
El silenci de l'impossible, que empaita com una amenaça. En un
rectangle incandescent del mateix camp visual, una acàcia s'hi
dreça, tronc espellofat, noble com una antiga deessa blanca.
Més enllà, els tarongers desprenen una aroma calenta d'intimitats
de tocador. Els embolcalla un zumzeig elèctric d'abelles. 
Incontestable, aquest abril esplèndid. Indiferent, per sort, a la

nostra basarda. 

Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Ocells

Els teus ulls són ocells dins nius ombrívols.
Quan jo he tocat l'escorça de l'arbre,
s'envolaren cap a mi.

Ara em viuen a dins el cor
enfonsats pel fullatge espès del meu migdia.
Somni i oït és ara la meva vida
per als més amagats cants d'ocells.

__________________________

Vögel

Deine Augen sind Vögel in schattingen Nestern.
Als ich die Rinde des Baumes berührte,
Flogen sie auf und mir zu.

Nun wohnen sie mir im Herzen,
Tief im glühenden Laub meines Mittags.
Schlaf und Gehör ist nun mein Leben
Allen geheimsten Vogelliedern.

Christine Busta, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Història natural

La mar és dels peixos que hi viuen
i de la lluna que la mou;

les teulades són per la pluja
i pel somni del llangardaix;

els arbres donen a l'heura
llur tronc, la branca a l'ocell;

uns mateixos camins travessen
els homes i les formigues.

Però l'aire que s'aturava,
invisible cristall,

en el silenci del migdia,

és només pels crits dels infants.

Tomàs Garcés, dins,

Aire i llum. 1996

Ed.: Eulàlia Valeri
Il.: Montse Ginesta

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat

Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!

novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina

Trobar-se al mig del matí

Trobar-se al mig del matí
dividint l'alè de l'aire
amb les síl·labes dels ulls...

Aus de migdia
que contemplo,
signes que escruto
enllà de l'aire
amb tots els iris
de l'espai



Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada

Traducció: Ramon Dachs

Notes d'un home sorprés

                 *

A migdia quan res no mor

més d'una fulla

se superposa a la seua ombra

Jo estic extraviat en aquest llarg paisatge

nascut de la llum dels meus ulls.

(Fragment)

Jean Tardieu. Una veu sense ningú. 1989

Traducció d'Eduard J. Verger.

El cel ben serè

El cel ben serè
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.




Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Sonet de barca

Solca la barca, oh clar amic,
bondats extenses del migdia
com el record d'una alegria
endevinada en temps antic

que un instant creuava l'inic
món que aleshores jo vivia;
i, rabent, tot ho resolia
en un besllum. Al meu abric,

veig la barca de lluny, i intente
fer que seguesca algun camí
minuciós, que no m'invente:

el fil perdut d'algun record,
l'acompliment d'algun destí
efímer -el port o la mort.

Progrés de la llum, I

Vivent Andrés Estellés. Cant temporal. 1980