Ho guardo a la memòria,
haver estat aigua, terra, foc,
moixó, flor, mosca, borinot,
herba, esbarzer, pedra, ametller...
Obstinada en desaprendre
per poder seguir fent via,
—esborrades les empremtes
barrejats els caminals—
perdo l'olfacte, gust, oïda,
vista, tacte, dies, vida.
I al cau d'una lletania
feta d'aire i veus d'infant,
sento a voltes la fiblada
que m'etziba algun record.
Faig llavors pas de gegant
i recupero el silenci.
Montserrat Gort. Del pretèrit imperfecte al futur simple. 2017
També és troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019
