Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de setembre 2022

Més món

Sempre tindrem menys paraules que món.
I és una sort.



Roc Casagran. Direm nosaltres. 2018

Pròleg de Feliu Formosa.

Ciutat multiplicada

Ha tornat la guerra a la ciutat dels turons.
Dic turó, però tan sols és terra grisa devastada, ciutat
              multiplicada,
ciutat semblant a les altres ciutats, pobles on repta la
             bogeria
on el riu inunda els peixos, els camins.
Tanta natura, arbres enganxats al món de les ribes.
Dic això, et dic una cosa que saps, portem un fusell,
             trepitgem
una mina.
Ens comprometem a reptar en el paisatge àrid.
Tanmateix repeteixes la teva lletania.
Em resisteixo a volar cap a aquell cel, et senyalo amb el
              dit.
Forta, renuncio.



Élise Turcotte. El que ella veu. 2022

Traducció: Ricard Ripoll i Villanueva
Fotografies: Paula de Palau

amor

amor senzill d'estam
que d'espigues se t'envesca
amor de cim alat
per trobar-nos a les mans

amor de terra enllà
riba estranya, d'escomesa
amor d'embriaguesa
de llum que els cossos bat



Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Les hores

   Les hores minven
a les aures del somni.
   Núvols de tardor.


       Plugim obstinat
que presta al bosc ensenyes
      d'encesos colors.
  


Una selecció. P. 42 i 56.


Manel Gibert Vallès. Quadern d'Arans : una suite de tankes i haikus. 2003

Primer Premi de la categoria Recull del V Concurs de Poesia

Dia Mundial del llibre 2002

29 de setembre 2022

Arrel de vi

Ancianes arrels treballen
el roig encès dels pàmpols
en el teu cabell de tardor.
La terra hi troba gust
i solatge: s'hi deixa posseir.
El cel fora llavors
incendi moll de parres,
repoblament de tines,
caves que es reserven
el plaer de destapar el cos
al tast dels déus.
Viure és deixar-nos enredar
pel vi que compartim
en el límit del ser
i el ser-hi.




Vicenç Llorca. Cel subtil. 1999


Frontispici: original cedit per Josep Maria Subirachs

Fotografia de la coberta: Francesc Guillamet

25 de setembre 2022

Vigília

Ets al meu costat,
llegint.
Reposem.
I és en aquest instant
que tant s'ignora a ell mateix
que descobreixo
la bonesa de l'existència.
Estic fatigada.
El dia m'ha flagelat.
Però una claror difusa
s'enduu les ombres,
miro al meu voltant ...
No et creguis
que no veig res,
et dic.
Puc llegir
sense llegir.
Vigilo
molt d'aprop
el temps que compartim.


X.


Teresa Costa-Gramunt. Treball de camp. 1999

Pròleg: Joan Callejón

Il·lustracions: Conxa Ibáñez

Tardor

 Ora passa e declina,
 in aquest'autunno che incede
 con lentezza incecibile
 il migglior tempo della nostra vita...

                   VINCENZO CARDARELLI



El bosc primaveral projecta l'ombra
fins a les tardorals contrades ocres.
A la seva frescor creixen les flors
de moltes primaveres renadiues
durant les incommensurables hores
lentes d'una tardor que ignora el temps.


Josep Grau i Jofre. Virídia. 2002

Pròleg de Manuel Carbonell

24 de setembre 2022

A la meva mare

I a aquella generació de dones de raça valenta
-les de les nostres àvies- que, sense renunciar
ni a l'amor ni al treball, molt sovint feixuc,
van saber viure individualment
i lluitar col·lectivament per obrir el camí
de la llibertat de pensament i de la igualtat
d'oportunitats per a cadascuna de nosaltres.



Text de la dedicatòria de l'autora
a l'interior del llibre de poesia:


Maria Mercè Alabau. Ànima rebel. 1997

Pròleg d'Antoni Castells
Presentació de Joan Solés

21 de setembre 2022

El xiprer de casa

Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.


Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau


19 de setembre 2022

Soliloqui

La plenitud de lluna
en mi

A la intempèrie
visc
enyorant les dones
sàvies
de la tribu
portadores d'aigua
i d'aliment
Una remor
sota els peus
persistent
em parla:
marea sorda
de veus llunyanes

Totes les vostre solituds
bressant-me els dies


Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Tempesta del segle XX

Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua

cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
    els grans grans abrics
    que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.

I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
     curulles de les cartes
     silencis i números promesos
     dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.

Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.

Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.

El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.


Anys setanta


John Berger. Poemes escollits. 2019

Traducció de Montse Basté i Martí Sales

18 de setembre 2022

El caminet de la platja

He refet el caminet,
l'he fet amb passes mudes,
sens soroll, sens gatzara,
en silenci, per sentir
la remor de la mar,
el bes a l'arena blanca
de l'escuma a tall d'aigua,
el so llunyà del campanar.



Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

a punta de clar

a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis

una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel

remor...

qui diu?

un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal

urpant-se'm


Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

Batall

                    «Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
                                                              FELIU FORMOSA


Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.

Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.

Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.



Laura López Granell. Coratge. 2020

17 de setembre 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

Mil·límetres

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc
però no és greu,

tampoc en sabem res del desert
i bé que hi anem i el fotografiem
i fem com qui el reconeix
                                      i l'entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna
cosa és perquè abans n'ha mort
una altra per deixar-li espai.




Anna Gual. L'Ésser solar. 2017

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Epíleg: Lluís Calvo

He vist un jardí immens

                      A Ricard Creus i Esther Boix


HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.


————————————


HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.



Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres

Traducción al castellano de Rodolfo Häsler

16 de setembre 2022

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.


Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

11 de setembre 2022

Al matí

Tendir a emprar el temps
a tota plana
tenir ganes de pronunciar-se
sobre la democràcia
el valor probablement compost
de pluges passatgeres
a la punta dels dits una mica de tinta i dels altres


———————————————————


Matinée


avoir tendance à employer le temps
à pleine page
avoir envie de se prononcer
sur la démocratie
la valeur de probablement composée
de pluies passagères
au bout des doigts un peu d'encre et d'autrui



Nicole Brossard. Instal·lacions (amb i sense pronoms). 2005

Traducció d'Antoni Clapés

10 de setembre 2022

Coda

En cada camp, al fons, sempre una casa;
en cada casa, un arbre de morera;
en la morera, un plec en la memòria;
al mig de la memòria, un cuc de seda.

Cada seda, una caixa de sabates;
les sabates, rectangle i una tella;
la tella, un tros de cel al barandat;
en cada barandat, sempre una escletxa.

En cada escletxa, un riu i una cançó;
la cançó, la mesura i una lletra;
la lletra, veritat i cada lloc.

Cada lloc, els espais i una llibreta;
la llibreta, l'escala i un retorn;
cada retorn, la casa i la morera.



Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022

Consciència doble

El cos es defineix. El cos ens defineix. Ens definim pel cos.
Potser no és només el vehicle. Potser no és -només- una
presó. Potser el cos és també nosaltres. Decidim nom i
cognoms del nosaltres segons el cos que tenim. Hi ha dos
cossos, ens han dit, des de la infantesa. Un cos té ritme,
un cos és aigua. Un cos és fosc, fa olor de nit, és una
música sense pentagrama, un cos és mort i és vida, tot
alhora, un cos és plaer, i delectança, i tortura i redempció.
Un cos és temps que no s'atura.

L'altre cos és llum. Només.




Part de: Arca mínima V. Leviatan (a mode d'epíleg). Fase 2.


Núria Busquet Molist. Arca mínima. 2016

Dibuixos portada i interior: Carles Azcón

09 de setembre 2022

El camí dels magraners

El camí dels magraners
soleta em deixà a l'alcova.
Adéu, amor matiner,
lleugeres ales de rosa.

Per a gronxar els tamarius
la marinadeta torna
però els meus cabells pel coixí
cap alè no els farà moure.



p. 77

precedida pel text:

"Anyades bones succeïen d'altres de dolentes, i la besàvia
fins tornà a cantussejar, tonades que havia après a Vilasirvent,
de la Serafina major, cançons que jo no he sentit cantar enlloc
més ni les he vistes mai recollides en cap cançoner:"


Maria Àngels Anglada. Les closes. 1995

Premi Josep Pla 1978

Carrer de Setantí

Dormia amb ulleres.

              Llegia molts somnis.




De: Qui té por de T. S. Eliot?


Marta Pessarrodona. A favor nostre. 2019

Antologia i pròleg d'Àngels Gregori.
Epíleg de Jordi Cuixart.

06 de setembre 2022

El riu

Arrossego sols i llunes
de llevants i de ponents,
branques seques com sarments;
colgo amb blau les meves runes.

El frec d'una ala m'esquinça
i un rem corcat em fereix;
a la tardor m'envesteix
una ombra tossuda i minsa.

Avar dels meus peixos rosa,
la fulla que el vent em posa
damunt del llom me l'enduc

fins on la mar m'esbarria,
i em fan dolça l'agonia
blau d'onada, cel feixuc.




Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

A cura d'Abraham Mohino i Balet

03 de setembre 2022

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.


Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

La mare

I quan el cor amb un darrer batec
haurà fet caure la muralla d'ombra,
per dur-me com antany vora el Senyor
em donaràs la mà, oh Mare!

De genolls, decidida,
seràs davant l'Etern com una estàtua.
Ja et veia així
quan eres viva encara.

Alçaràs tremolosa els braços vells
com quan vas traspassar
dient: Déu meu, soc teva.

Només quan sigui perdonat
et vindran ganes de mirar-me.

Recordaràs la teva llarga espera
i un breu sospir et brillarà a la cara.


——————————————



La madre


E il cuore quando d'un battito
Avrà fatto cadere il muro d'ombra,
Per condurmi, Madre, sino al Signore,
Come una volta mi darai la mano.

In ginocchio, decisa,
Sarai una statua davanti all'Eterno,
Come già ti vedeva
Quando eri ancora in vita.

Alzerai tremante le vecchie braccia,
Come quando spirasti
Dicendo: Mio Dio, eccomi.

E solo quando m'avrà perdonato,
Ti verrà desiderio di guardarmi.

Ricorderai d'avermi atteso tanto,
E avrai negli occhi un rapido sospiro.



Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.


La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!


Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.


Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!


De: Arrels.

Obra poètica inèdita.


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

02 de setembre 2022

Fes-me un poema d'amor

Fes-me un poema d'amor
amb engrunes d'un capvespre,
enfilalls de lapislàtzulis
enjoiant l'abaltiment.
Fes-me un poema d'amor
amb el goteig de la pluja,
regalims d'aiguamarines
enjoiant l'ensonyament.
Fes-me un poema d'amor
damunt l'ala d'un albatros,
d'un flamenc,
d'un colibrí
o a l'ombrel·la emblavissada
dels agapants del jardí.



Montserrat Carol. En un indret del temps. 2001

Font

El cel llanguí ja massa
i torna a resplendir
i de pupil·les la font sembra.

Serp renadiua,
ídol esvelt, riu jove,
ànima, estiu tornat de nit,
el cel somnia.

Prega, que em plau d'oir-te,
oh tomba mudadissa!



———————————



Fonte


Il cielo ha troppo già languito
E torna a splendere
E di pupille semina la fonte.

Risorta vipera,
Idolo snello, fiume giovinetto,
Anima, estate tornata di notte,
Il cielo sogna,
Prega, amo udirti,
Tomba mutevole.




Giuseppe Ungaretti, dins,

Cinc poetes italians:  Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale, Quasimodo. 1984

De la traducció catalana: Tomàs Garcés

Introducció de Marià Manent

Les meves amigues

Les meves amigues ULLERES,
           quan obro de cop les parpelles,
m'ajuden a veure el món
i les seves meravelles.



Lola Casas. De cap a peus : poemes del cos humà. 2014

Il·lustracions: Gustavo Roldán