s'esmicola el temps

s'esmicola el temps, iaia.
no tinc les mans a punt.
per recollir les miques de tu
que apareixen. de sobte.
entre la menta. i la moc.
per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.

Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 

Martina Escoda

Es troba en el llibre:

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg de Carme Riera.

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Vida

De sobte dius: "Si era això!
Ja no me'n recordava!
Tant escandir, comptar amb els dits,
amb les neurones, mirar agenda
tot el dia! Si era això!
Sentir que puja del no-res
un tot a preu desfet
en mil corpuscles celestials.
Benésser en el cos
sobrevolat per un esperit que res no jutja.
Era això l'úter potser, i el primer tel.
Després és un vaivé:
qui sap si mai fixa el dibuix.
I penses en un quadre
que ja no admet cap més retoc".



Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

Planeta terra

Hi ha un país

cremat de cendres

molt enllà de les estrelles

on continua una guerra experta

davall abandonada

sereníssima, perfectíssima

Aquest meu país

plora gotes de rosada

Abandona tots els folls

menys un, que menarà el canvi

Allí, per damunt del brogit

un país dolç ornat de pau

espera nostra bellesa

Somriures.

Lionel G. Fogarty, dins,

17è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2001
Dir.: Gabriel Planella

Dius

Dius mar
i dius veu,
i cel i muntanya
i pluja d'incendi
la nit retornant.
Dius terra
i dius homes
com arbres que esperen
un riu ros i sang.

Dius poble
i et dius.



Marc Granell. Poesia completa 1976-2016, 2017
Pr.: Francesc Calafat

Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.

Feliç qui sap
resseguir un cos, i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.



Marta Pessarrodona. Poemes 1969-1981. 1984

Tots els moments de goig

Tots els moments de goig,
tots els intensos moments d'amorosa identitat,
pels quals m'has fet estimar el temps,
perquè sense el sentit que els dona el temps,
sense poder passar, ni haurien existit, ofegats d'unitat.

Sobretot és això el que et dec.

Els altíssims instants de tu,
pels quals m'has arribat a fer sentir
feliç de ser mortal.




Carles Camps Mundó. La mort i la paraula : obra poètica (1988-2018), 2018
Pr.: D. Sam Abrams

Èxtasi blanc

El pol·len entra pel nus de la fuga
i les bombetes rebenten,
harmonioses, al cant de la radiació solar.

Un taronger s'enlaira
amb l'estrebada insensata
de 542 becs de garsa i m'hi sumo,
arrencant el tronc
amb les dents beneïdes.

Quina mística més cèlebre,
desplaçar-se de casa,
arrossegar el niu,
pintar el camí amb sons tous
i indesxifrables.

La meva feina és intentar.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg: Gemma Gorga
Il·lustracions: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Mentre t'explico

   Mentre t'explico un conte, veig en la penombra
els teus ulls, molt oberts.
   Mirant-te, com em reca el futur!


   Res comparable
a aquest plaer tan fràgil:
   mirar els teus ulls.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

La brisa

La brisa ardent abraça els entaulats

i posa als llavis humits

un perfum de darrer dia del món.

La brisa ardenta abraça la taulejada

e pausa sus las labras mostosas

un perfum de darrièr jorn del monde.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i próleg: Albert Mestres

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.



Marc Granell


21.03.18 Dia Mundial de la Poesia

No posaré impediments

No posaré impediments a la unió
de ments lleials. L'amor no serà amor
si s'altera davant l'alteració
o el du, qui et deshonora, al deshonor.

No. Sempre és fix. Una marca constant
que mira a la tempesta i no s'atura.
És l'estrella de cada barca errant
que no té preu malgrat tenir una altura.

No és joc del temps l'amor, tot i el compàs
de la falç seva sobre llavi i front.
No s'altera l'amor pel pas fugaç
dels dies, ferm fins al final del món.

Si em demostren que estic equivocat,
jo mai no he escrit ni mai ningú ha estimat.



William Shakespeare. Sonets, 2010
Tr.: Txema Martínez

Sota les teves mans

Les arestes s'han fos
sota les teves mans,
fetes a amanyagar
la carn dels besos,
tèbies
del sol que les escalfa
sense endurir-ne el tacte.


                                    1957



Xavier Amorós,

Poemes inèdits de Xavier Amorós : 1940-1959. 2000

Tria i estudi de Xavier Amorós Corbella.

Poema a Miquel Martí i Pol

Poeta,
estàs assegut,
mai no t'aixeques...
       Viatgen els teus poemes.

Poeta,
estàs callat...
        Parlen els teus poemes.

Però tu, Poeta,
et comuniques amb els ocells
i, després, 
        canten els teus poemes.

És bonica, la teva vida, Poeta.



Begoña Achau (11 anys), dins l'article,


Ramon Besora. La poesia de Miquel Martí i Pol a l'escola, publicat a:

Reduccions : revista de poesia. Núm. 105/106

Amor

Necessitem la llum d'una mirada
que ens faci entendre el món.
Necessitem l'escalf d'una besada
que ens assereni el front.

Tots som humans,
meitat carnals i àngels,
meitat pau i terror.
Tots som infants
i tots, rebels o dòcils,
necessitem amor.



Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2013

Estudi introductori de Carme Arenas.