s'esmicola el temps

s'esmicola el temps, iaia.
no tinc les mans a punt.
per recollir les miques de tu
que apareixen. de sobte.
entre la menta. i la moc.
per recollir l'olor dels dies vius amb els ulls.

Núria Armengol Freixas. Fractura. 2017

Plantaré el cos

Torrent de paraules que s'estimen
 i xoquen les unes amb les altres,
es disparen i s'esfilagarsen.
Encara no tenen dents i bramen.
Us acarono per fora,
petites paraules,
estels refulgents
dins el ventre d'amor,
escolteu la pell que es bada
en l'horitzó silent.
A dins l'aigua salada
batec d'emocions,
vida diminuta
que s'enfila. 

Martina Escoda

Es troba en el llibre:

Màscares i reclams : vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. 2011

Pròleg de Carme Riera.

Gener a Llançà

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d'estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d'infants, al jardí, i una branca
d'ametller. L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes.

Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Epíleg de Joan Bastardas

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Qui té por de T. S. Eliot?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l'ànsia que t'ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre -i seduir en escriure'l-
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d'espígol.

Feliç qui sap
resseguir un cos, i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t'estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.



Marta Pessarrodona. Poemes 1969-1981. 1984

Èxtasi blanc

El pol·len entra pel nus de la fuga
i les bombetes rebenten,
harmonioses, al cant de la radiació solar.

Un taronger s'enlaira
amb l'estrebada insensata
de 542 becs de garsa i m'hi sumo,
arrencant el tronc
amb les dents beneïdes.

Quina mística més cèlebre,
desplaçar-se de casa,
arrossegar el niu,
pintar el camí amb sons tous
i indesxifrables.

La meva feina és intentar.



Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg: Gemma Gorga
Il·lustracions: Ana Cabello

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2016

Mentre t'explico

   Mentre t'explico un conte, veig en la penombra
els teus ulls, molt oberts.
   Mirant-te, com em reca el futur!


   Res comparable
a aquest plaer tan fràgil:
   mirar els teus ulls.

J.N. Santaeulàlia. La llum dins l'aigua. 1996

Premi Jocs Florals de Barcelona 1996

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu

l'hora plorada en la solitud invisible,

amor, on creix i calla el desig impossible,

on tot verd és nocturn i tot astre insegur,

on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!

Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;

ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!

Però resto en ta vida i neixo al que més val

des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans

et portaré, amor, l'inefable poema,

sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,

i del treball humil fet per les meves mans

per imitar la flor ーoh inefable poema!

De Del joc i del foc, 1946

Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l'alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d'àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.




Marc Granell


21.03.18 Dia Mundial de la Poesia

Sota les teves mans

Les arestes s'han fos
sota les teves mans,
fetes a amanyagar
la carn dels besos,
tèbies
del sol que les escalfa
sense endurir-ne el tacte.


                                    1957



Xavier Amorós,

Poemes inèdits de Xavier Amorós : 1940-1959. 2000

Tria i estudi de Xavier Amorós Corbella.

Poema a Miquel Martí i Pol

Poeta,
estàs assegut,
mai no t'aixeques...
       Viatgen els teus poemes.

Poeta,
estàs callat...
        Parlen els teus poemes.

Però tu, Poeta,
et comuniques amb els ocells
i, després, 
        canten els teus poemes.

És bonica, la teva vida, Poeta.



Begoña Achau (11 anys), dins l'article,


Ramon Besora. La poesia de Miquel Martí i Pol a l'escola, publicat a:

Reduccions : revista de poesia. Núm. 105/106

Amor

Necessitem la llum d'una mirada
que ens faci entendre el món.
Necessitem l'escalf d'una besada
que ens assereni el front.

Tots som humans,
meitat carnals i àngels,
meitat pau i terror.
Tots som infants
i tots, rebels o dòcils,
necessitem amor.



Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2013

Estudi introductori de Carme Arenas.

t'adorms amb la lluna

t'adorms amb la lluna
et despertes amb el sol
i l'amor sempre hi és





Ramon Farrés. El present constant. 2009

Primavera lliure

              A Maria Pilar Anglada i Maria Dolors Bonal

 
Eixordats pel brogit sorollós de les reixes
no escoltem l'esperança de levíssim trepig.
Car tothom sent la pedra quan esquinça els verds pàmpols
però qui pot veure obrir-se la llavor del forment
o mesurar quant creix l'infant de l'alba a l'alba?
Talment és una flor de desclosa suau
l'esperança: segur, tenaç com el blat tendre
vindrà el seu just esplet quan la neu dansarà
lleugera desnuant-se per les arbredes clares.




Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009

Dissabte

     Pujaré la tristesa dalt les golfes. M.M. Marçal


Ara haurem d'endreçar
l'espantall que ha quedat  
després de la ventada.

Enfilarem petxines i records,
de la tristesa fonda
en treurem perles de plata
i farem, amb la ratlla del mar,
un collaret de barques.

Amb el cove dels nusos i del plor
farem bugada a la riera clara
i estendrem les paraules al balcó
que el silenci del buit retorni l'aire.

I amb licor d'emocions
i regalims de l'ànima
regarem puntualment el misteri
dels dies que han de créixer
l'endemà d'aquest demà de pedra.



Cinta Massip, dins, 

Homenatge a Maria-Mercè Marçal. 1998

Il·lustracions: Colita

Comprendre el món, usar el foc o conèixer

Comprendre el món, usar el foc o conèixer
les passions el verd l'ocell o l'arbre,
et sembla do d'un àngel
o que et ve dels escrits d'algun filòsof?
Respons que et fa l'efecte
que podria venir-te de l'empremta
que sol deixar al teu llit un cos
dolç i dur, enfredorit com l'albada,
que quan l'estimes plou llum i claror
i volen les imatges, el desig
l'ombra i les fulles, els colors
dels versos que has llegit.


Carles Miralles

De Camí dels arbres i de tu. 1981, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

IX

He penjat la guitarra a l'escàlem

i he deixat la balada nedar sola

a l'impuls del corrent.

Poso el rem musical arran de l'aigua,

just a nivell,

i l'harmonia puja

des del pou del ressò,

xopa d'escuma, enribetada d'algues;

polsa la pauta oberta de les cordes

i vibra commoguda la ribera.

Alícia Tello. Calaix d'ocells, 1991

Pròleg: Màrius Sampere

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.




Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Des de les Closes, I

Abans de l'alba em desvetlla

L'ombra d'una ala de llum

Tanta claror pressentida.

Abrigada de records

Darrera grans balconades

De casa viva entre ocells

Respiro cada alè d'aire

Remor d'escuma en la sorra

Allunyada entre gavines.

Escolto el pols de les roses

Un silenci de parpelles

Damunt els ulls estimats.

Creixença de mots somnio

Encara humits de rosada

Del calze fosc de la nit.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990

Pensaments

De la propietat -com si qui fos digne de posseir

no pogués posseir totes les coses i incorporar-les

dins seu amb plaer;

De la perspectiva -imagina que es pogués preveure

a través del caos creador el desenvolupament, la

plenitud, la vida, ja assolits en el viatge

(Però jo veig que el camí continua, el viatge sempre

continua);

De tot allò que una vegada va faltar a la terra i que

en el seu moment li ha estat donat -i de tot allò que

encara ha de ser donat,

Perquè jo crec que tot el que veig i conec té el seu fi

principal en el que encara ha de ser donat.

Walt Whitman. Fulles d'herba. 2014

Traducció de Jaume C. Pons Alorda.