La mort ens elimina

La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?

Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany

voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;

podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.

(Inèdit)

De: El Principat

Xènia Dyakonova

Es troba en el llibre:

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58

A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.

Fora de mapa

Som una tribu nòmada que oscil·la
entre la vida i l'art,
i pasturem, a estones,
en terres de ningú,
amb la candor llanosa dels anyells,
esperançats i tristos, a l'espera
d'un lloc on sigui fàcil

fer nit, quan és de nit, i alhora
on hi hagi llum, on hi hagi molta llum,
més abundant que l'aigua,
que ho ompli tot, desdibuixant els marges
d'allò que ens tempta i ens rebutja,
que se'ns escapa i ens reté.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg de Pere Gimferrer.

Diumenge

La llum del vespre fa
que tots tinguem el més
petit instant de glòria
i de misteri pur,
que sempre desitjàvem
com un delicte i mai
ho havíem dit. Els arbres
s'inscriuen en el cel
amb la puixança nova
d'un cos que ha descobert
alguna cosa més
real que la rutina,
i això és un secret
que compartim amb ells
i amb una mallerenga
i un raspinell i un gaig
que s'ha begut el vespre
i canta, ple de llum.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg de Pere Gimferrer.

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg de Pere Gimferrer.

Un àngel que muntava en bicicleta

Un àngel que muntava en bicicleta

-les rodes eren quatre sols en flames-

pujant tranquil·lament per la sendera

vaig veure un dia, de camí al mar;

tapant el cel i els ulls d'una oreneta

la pols daurada de les seves cames

deixava un rastre càlid al darrere,

i els núvols queien sobre el manillar.

Enormes com la llum que les envolta,

les seves ales, esquitxant la bici

d'espurnes que la feien roja i blava,

enderrocaven pins de tot el món.

Me l'he estimat; i quan de cop i volta

va caure daltabaix d'un precipici,

al fons de la maleta que portava

hi eren els meus poemes tal com són.

Xènia Dyakonova

Es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia, núm. 85 (juny 2006). P. 81