Un àngel que muntava en bicicleta
-les rodes eren quatre sols en flames-
pujant tranquil·lament per la sendera
vaig veure un dia, de camí al mar;
tapant el cel i els ulls d'una oreneta
la pols daurada de les seves cames
deixava un rastre càlid al darrere,
i els núvols queien sobre el manillar.
Enormes com la llum que les envolta,
les seves ales, esquitxant la bici
d'espurnes que la feien roja i blava,
enderrocaven pins de tot el món.
Me l'he estimat; i quan de cop i volta
va caure daltabaix d'un precipici,
al fons de la maleta que portava
hi eren els meus poemes tal com són.
Xènia Dyakonova, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 85 (juny 2006). P. 81
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada