No ets més que un nom

No ets més que un nom,
un record al meu quadern.
Qui em podrà indicar el camí
per trobar-te dins de cinc anys,
deu segles, vint segons?
La tendresa pren forma entre les teves mans
i el teu somriure infantil i fresc
com dotze pètals de corniol.
No et calles, no em negues aquesta espurna de pau
que només he trobat als teus ulls de xiqueta feliç.
Vius el teu conte amb final afortunat.
I lloats siguen els déus
que et donaren la força
de l'estiu i les muntanyes.
Tu m'has donat un punt de tendror
amb la carícia dels teus ulls petits.
Jo no puc oferir-te res més que el meu record, Goretti.

Júlia Zabala. Raïm de vent. 1996

Germà, digueres, no em diguis

Germà, digueres, no em diguis
més això, que els únics que no es comporten
normal són els esdeveniments.

TOT
ERA
VEU



Enric Casasses. Canaris fosforescents, 2000

Com pintora

Com pintora

que pinta i torna a pintar

una mateixa imatge.

Així jo voldria emmarcar

una i una altra vegada

cada paraula.

Montserrat Abelló. Dins l'esfera del temps, 1998

Ara comence

Ara comence a estimar-vos. A tots.
Us estimaré profundament a partir d'avui.
He après, a força de penes, a força
de planes i literatura kafkiana, a estimar-vos.
Podeu, per tant, incloure'm ja en les vostres llistes.
Heus ací el fill pròdig de retorn del seu exili!
...

(fragment)


Vicent Penya. Sense un punt de record. 1961

Sense títol

No m'esperis. Ves tancant els arbres.
Els ho explicaràs. Estan pensats per a això.
A les fulles no els diguis res. No cal.
Que es girin vers la cinquena part del món.
Les portes tanca-les. Amb això ja en tenen prou.
Però no pas amb clau. Només figuradament.
Al vent digues-li-ho. S'arronsarà d'espatlles
i bufarà de nit. Bona coartada.
I digues-ho a les finestres que guarden la casa
amb els seus ulls perpètuament vigilants.
Això és tot. Res més no diguis a ningú.
Aparta els núvols nuvolats tan tossudament.
No m'esperis i les paraules no les obris.
La nit és massa abrupta. Fuig d'una nit així.
La nit és massa abrupta i no m'esperis.
Avui no vindré. Avui haig de morir.



Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un filat de teranyina
entre els dos esbarzers d'un pedruscall,
i, si mai rastre d'una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Un capvespre d'estiu

Par les soirs bleus d'été j'irai dans les sentiers. Arthur Rimbaud




Un capvespre d'estiu
aniré pels camins
buscant la caravana
que em porti a pas suau
on t'arrecera l'arbre:
serà llarga l'estada.



Josefa Contijoch. Les lentes il·lusions. 2001

Civilitzadament

Pots grafitar on vulguis?

Els gossos no poden fer caca al parc.

Pots humiliar qui vulguis?

Les noies i els nois no poden quedar per fer-se mal.

Pots destruir la teva vida?

Les persones no poden romandre a les vies del metro, el tren o el tramvia.

Pots embrutar la teva ànima?

La navalla no pots clavar-la al costellam d’algú.

Pots no estimar ningú?




Teresa Grau Ros

Amic

Ets el germà de l'ànima, realment, l'amic,
i en el camí i durant la jornada estàs sempre amb mi.
Ets l'home que encara té l'ànima de nen,
i, qui em dona amistat, respecte i apreci.

Recordo que junts hem passat moments molt durs
i no has canviat per fort que bufessin els vents
el teu cor és una casa de portes obertes,
ets realment el més cert en hores incertes.

En alguns moments difícils que hi ha a la vida
cerquem qui ens ajudi a trobar la sortida i
aquella paraula de força i de fe que m'has donat
és la certesa que sempre has estat al meu costat.

Ets l'amic de l'ànima a jornada completa
somriure i abraçada afectuosa a cada arribada
em dius veritats grans amb frases obertes
ets realment el més cert en hores incertes.

No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que tinc un gran amic
No necessito dir tot això que et dic
però és bo sentir que ets el meu amic


Lletra traduïda per a aquest blog

Roberto Carlos

Vull ocultar la pell

Vull ocultar la pell al tatuatge
que ara grava la teua mà segura,
vull eixe engany que trames amb la brotxa
primer sobre la cara, sobre els braços,
que em transformes el pit en un misteri,
que em simules al ventre una capella,
en les cames dibuixa'm un viatge
amb un únic projecte de partida
i sobre els peus escriu-me sols la pols
d'una terra sempre desconeguda.

Teresa Pascual. Bengales en la fosca, 1997

Epigrames

El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.

No hi ha albada sense llum
ni rosa sense perfum.

La terra negra al jardí
i el pedruscall al camí.

Crida el metge si no ets mort
i, ploguent, no reguis l'hort.

Si al pròxim traeix l'enfit
no li diguis: -Bon profit.

Qui de llibres bons fa estoc
sap que el saber ocupa lloc.

Toca més de peus a terra
el regidor de l'esquerra.

L'avi et deixa sense un ral,
la tia et pren la verema,
però ja t'han donat un tema
per a la tesi doctoral.



Una selecció per a aquest blog.

Carles Fages de Climent. Epigrames. 2002

Serenitat

                         A les mares

Tu que atorges el bé,

sense un bri de metzina,

de restar sana i estàlvia

dins de la pell humida

sota la pluja benigna.

T'has sentit confiada

a resguard de la infàmia.

Decisiva, has vetllat

per un futur millor

en minúsculs detalls.

Corprens a l’alba,

pedaleig de l'ànima,

suavitat a cada galta.

I et sents enmig d'ones

d’una mar en calma.

Gratitud abissal

que refresca les gotes

valuoses de sang

que circulen, dansant,

dins aquest cos amable.

Teresa Grau Ros

Tot el que visc

Tot el que visc s'assembla a aquell poema

que em creix de sobte a dins i s'apodera

de mi i em magnifica.

No sóc jo

qui creix, sinó el desig de sobreviure;

i un cop ja buit de mots resto expectant

i se m'adorm el temps a la mirada.

Miquel Martí i Pol, Els bells camins, 2004

Alguns poemes

Alguns poemes són a contrallum
del desig i en hora blava i grisa,
naixen d'un ventre de mar i destí
de lluna, són bitàcola d'amor.

A les pàgines de pell que encengueren
l'alba he deixat callats els mots com peixos
que anuncien girafes en la nit.

Si et parla la mar a cau de batecs
entendràs avui potser la nuesa
dels estels que et mosseguen el delit,
sentiràs la meua veu de baladre
conjurant goles de llop i distància
per explicar-te què senten els nàufrags
de brúixoles que clissen el teu nom.




Maria Soledat González. Mar d'heura, 1995
Il.: Xavier Arenós