Després de la pluja

Després de la pluja les formes
dels arbres de plom. Mas
sa tallants. El color que substitueix
els negres d 'una tarda plu
josa. Un blau propi de quan
para de ploure sobtadament.

Ha estat estranya la desaparició
de les formes en l'aire. La caiguda
dels tons. Tot d'una han vo
leiat les formes en l'aire.

Fiama Hasse Pais Brandão. Amor pels llibres = Amor pelos livros. 2004. P. 58-59

Traducció de Jordi Domènech.

Text bilingüe català-portuguès.

Nota dels editors i nota biogràfica.

Imatge austral

               Al sud d'Argentina

Davallen, al llac, les formes dels salzes,
la cridòria curulla la tarda,
dins l'aigua un nen fa el mort. No se'ns hi veu,
per més que enfoquem: ja som el que manca,
el desballestament d'una postal.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022. P. 29

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021.

Les aigües

Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.

              Ara les nostre ments són una.

Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022

Traducció: Inês Castel-Branco

Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

Mar-Mare

La petitesa,
com l'univers empesa
cap als seus límits,
forja amb els seus contactes
formes d'amor a l'acte.

Jaume Creus. Suite dels bons amors. 2008

Arbre que li ha caigut un llamp

Una meitat s'ha cremat, i l'altra meitat no.

Una meitat serà lletja i esmussada
                                      i l'altra tant se val.
No es pot guardar per sempre la bellesa.

La meitat dels ocells han fugit espantats, n'ha quedat l'altra
i ara han d'esperar.

Encara han de passar moltes coses ací;
els racons ferits han de cicatritzar,
les branques cremades han de caure.
Tot es cobrirà de molsa, fongs i bolets.

Fins que un dia serà com si un jardiner del cel,
portant amb el vent pol·len, plomes, llavors i pols,
un dia clar i daurat, finalment l'hagués perfeccionat
donant-li una nova forma primitiva:
sobre les ferides encara una mica d'heura.

Nikica Petrak, dins,

Reduccions : revista de poesia, Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 79

Trad. Pau Sanchis

La poesia

Soc un miracle de la natura
ningú m'atura
Soc una bèstia
soc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
soc com d'abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo soc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot

Enric Casasses

Es troba en el llibre:

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Caminants

D'algun indret incert
he vist escapar
tots els mamífers nòmades
que d'infants vam arraconar.

Ens planyen en amagatalls
transparents,
lliures de límits.

Tenen la forma del vell pastor
que fuig d'un ramat sedentari.



Anna Fernández. Cova. 2019

Il·lustracions: Judith con H

Partenza da niente

A la recerca de la forma,
la paraula
o el moviment,
hi ha sempre el moment previ,
la sístole silenciosa de l'aire,
l'espai entre el blanc i el pinzell,
el so del mot que està a punt de dir-se,
les mans
          del director
                      d'orquestra.

Tot està per fer.

I al buit,
la plenitud més viva.




Sònia Moya. Silur. 2019

Pròleg de Mireia Calafell.

Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix 2018.

Xiula que xiula

Tanqueu portes i finestres
que el vent bufa enfadat.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
i pels clavills s'ha colat.

Espenta els núvols amb força,
se'ls emporta cap al mar.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el cel ennuvolat.

Enlaira les fulles seques
formant caragols alats.
Fiu, fiu, fiu! Xiula que xiula
entre el brancatge fullat.



Fina Girbés. Que sonen els versos!. 2018
Il·lustracions de Julio Antonio Blasco.

Jardineria

He disposat grups de plantes a tres nivells

diferents. L'inferior, entre els dos últims versos,

el componen plantes de forma arrodonida.

Separat, al cinquè vers un segon agrupament

de plantes, retallades, de forma més allargada.

El superior està instal·lat damunt el primer vers.

El to verdós del conjunt s'anima amb tot de camèlies

que es confonen amb la gamma de verds

i que donen flors blanques.

Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998

Pròleg: Glòria Bordons

I tot em queda

         XL


I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.



De: Formes i paraules (1975), dins,


Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

FORMA

Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?

Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?

Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?



Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

Percepcions

De què ens serveix buscar clarors divines
si som tallats a la mesura humana?
A qui aprofita un món d'idees pures
si rere un vel s'amaga imperceptible?
No ens cal saber que el cel dibuixa imatges
en infraroigs, si no les podem veure,
ni suposar tampoc que els àngels canten
en ultrasons, si no podem sentir-los.
Tenim un cos, i aquest ens marca els límits:
ens fa evident l'entorn que ens interessa,
però res més. Bé que intuïm abismes
en la foscor perduts, si no els abasta
un raig de llum conforme al nostre espectre
no sabrem mai que hi són. Quina esperança
en l'irreal nodreix aquest deliri
intuïtiu, només per turmentar-nos?
No és altrament en el racó dels somnis
quan sobrevé la son endarrerida
que es forma un munt d'imatges insensates:
tot va com vol a l'univers oníric
i no hi ha res que se subjecti a normes.
Però els serveix de font l'experiència
del que hem sentit desperts: tot i ser lliures,
també  els constreny l'atzar combinatori.
Formes, colors i sons, totes les coses
que percebem entre elles es barregen
en milions d'efectes, i no poden
les nostres arts omplir-los i esgotar-los
del tot: abans es cansaran els segles.
És per aquí que transcendeix el cosmos.
Si vols comprendre el seu reflex, les branques
de l'arbre compta, i de la xarxa els nusos.


Jordi Parramon

Es troba a:

Reduccions : revista de poesia, núm. 102. (febrer 2013)

A la pintura

    A tu, lli al camp. A tu, estesa

superfície, als ulls en espera.

      A tu, imaginació, gelor o foguera,

disseny fidel o llama descenyida.

      A tu, línia impensada o concebuda.

A tu, pinzell heroic, roca o cera,

obedient a l'estil o a la manera,

dòcil a la mesura o desmesura.

      A tu, forma; color, sonor afany

perquè la vida ja volum parli,

ombra entre llum, llum entre sol, fosca.

      A tu, fingida realitat del somni.

A tu, matèria plàstica palpable.

A tu, mà, pintor de la Pintura.

Poesia traduïda per a aquest blog.

Rafael Alberti

La versió original es troba en el llibre:

Generación del 27 : poemas. 2007

Formes i paraules

                 Aproximació a l'art d'Apel·les Fenosa,
                  en homenatge.

                A Elvira Farreras i Joan Gaspar,
               amics meus de sempre.


Varen pensar-me
uns savis dits la forma
que soc i guardo.

         II

Ben endinsada
en fang, en bronze, pujo,
claror d'idea,
per les arrels més fosques
al gran esclat del somni.

        III

Velers d'aranyes
solquen graons d'escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l'aire.

...

Vibraven sempre,
just ferides per l'aire,
ombres de cordes.
Torbs i serpents i guerres
a poc a poc s'encalmen.

         XIV

Dòcil forma, qui gosa
desitjar que pentinis
els teus cabells?
Deixa que siguin lliures,
perquè desvetllin l'aire
i l'or mai no tramunti.

       XV

Enllà, darrera
apagats focs d'estrelles,
lleu el silenci.




Fragment.


Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició de Francesc Vallverdú.

La felicitat

Costa reconèixer-la: no té forma,

però si apareix, ho dilata tot!

Gràcia Jiménez. Quadern del vent. 2006

Premi de Poesia Gata de Gorgos 2005.