La justícia

El seu perfil hel·lènic
té un punt de gravetat
                        quan està trista.
Les ones del seu pit
                        bateguen trasbalsades
si es consuma el delicte,
i quan mor la innocència,
li tremolen les mans
com si ella en fos culpable.
Mediterrània,
cerca en la llum els símbols
del poder i la força
que els déus li han atorgat.
Camina lentament,
arrossegant la túnica
entre columnes que, decapitades,
senyalen les ruïnes
d'aquell món que l'atreia
i ha deixat d'existir
perquè gosà oblidar-la.
- Només la mar resta victoriosa
llepant frisos caiguts i arcaics sepulcres.

Fuig de la ciutat morta
per entrar en les que viuen presoneres
del soroll i l'asfalt.
Travessa places, llargues avingudes,
escala gratacels,
                         espia soterranis
cercant l'home incorrupte
que vulgui secundar-la.

Són tan ineptes els seus subordinats,
tan imbuïts que la raó és una
i no un mirall a trossos
llançat al buit per la fatalitat!
Enviarà ambaixades
a les cinc parts del món
perquè proclamin
que la Justícia viu
i tard o d'hora
dicta exacta sentència.

                    Febrer 1971

De: Desitjades i benvingudes

Montserrat Vayreda. Poemes de Montserrat Vayreda (antologia 1945-2004). 2005

Edició i estudi Anna M. Velaz i Sicart

Pròleg de Mariàngela Vilallonga
Epíleg de Narcís-Jordi Aragó

Feliç

                              Uns wiegen lassen, wie
                           Aus schwakem Kahne der See.

                                                    HÖLDERLIN

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
             i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
            no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
            estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
            del record que fuig per un altre.

Feliç qui no mira enrera, on el passat,
            insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
            que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
             que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
            s'abandona a una aigua serena.

Carles Riba, dins el llibre:

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg de Miquel Martí i Pol

Epíleg de J. V. Foix

Dibuix de la portada: Josep M. Subirachs

Guitarristes que intervenen en els recitals: Joan Garrobé i Xavier Coll

El capaltard

El capaltard, amo i senyor
dels sentits incendiats,
t'atorga embriacs indulgents
dins un argentat verger florit.
Som al si d'una més bella primavera
que venç les pors i els atzucacs de la vida.




Lluís Alpera. Cavalls a l'alba. 1998

Inscripció frontal per a una biblioteca

Tots sou rostres cansats: empal·lidíreu
al lleu ventet polsós de molts infolis.
Oh Fausts de celobert, quantes quimeres
encara us trairan? Què hi ha en els llibres
que us pugui compensar d'aquestes hores
robades a un anhel, a un plor, a un somni?
Infeliços ignars! Tantes paraules
en fileres semblants per dir les coses
afrosament semblants!... Deixeu que dormin
els llibres fatigats. Que els ulls aprenguin
a llegir cap endins, que els mots us siguin
per la gràcia atorgats, que ells us ensenyin
a confegir de nou la vostra vida.



Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Estimo

Estimo el mar, les vides submergides
que no coneixeré però existeixen
al cristall d'una roca, a les mol·lècules
d'aigua salada, als gens que ens configuren.
Estimo i existeixo en la paraula,
directa o retransmesa via satèl·lit
escrita a mà, impresa, escannejada.
Estimo les febleses i els defectes
dels qui conec, les mesquineses pròpies,
el gust amarg del vi quan s'acaba la festa,
la sal de les paraules de qui ens busca
per saldar un deute antic.
Estimo el temps que no cap al rellotge
que és relatiu, inútil i s'escola
per una subjectiva perspectiva
d'instants d'un sol present que ens presideix.
Estimo la foscor dins la claror,
el vincle antic que enllaça fill i mare,
la sort fidel i fràgil que ens atorga l'amic,
la bellesa de tota imperfecció.
Estimo o moro.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó