No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!
De #en vol lleuger
Miquel Bezares. Mal pas. 2020
No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!
De #en vol lleuger
Miquel Bezares. Mal pas. 2020
Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire amb les mans. La claror s'ofereix com una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia, encara per collir i la pietat del
nom. Jo puc fins al son un pas, fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.
Des ciels solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec mes mains. La clarté s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre et la pitié du nom. Je peux jusqu'au
sommeil un pas, jusqu'à la pierre un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.
Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61
Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.
«Sa vida des tafoner,
bona vida si dormia;
Però de sa nit fa dia,
sempre dû son endarrer».
(Cançó popular)
SENSE anar jo a cap tafona
faig vida de tafoner;
que si el dia abast no em dona,
de nit faig dia també.
Com me passa la vetlada!
Es un «estirar-cabeis»...
A la son una espolsada
és un dels millors remeis.
Fora son, ben desxondida,
com m'agrada de vetlar!
Si hi ha feina endarrerida
llavô es pot adelantar.
Sols veig que són les gallines
les qui es colguen amb el sol,
però les tonades fines
de nit canta el rossinyol.
Mes cançons d'humils tonades
com me plau també cantar
quan les hores són callades
i el cel transparent i clar!
M'encanta la nit silenta
amb l'aire suau i fred,
amb la lluna macilenta
i els estels que em fan l'ullet...
Ah! Però la vida mia
és vida de tafoner,
que, com de sa nit faig dia,
sempre duc son endarrer...
21 de febrer de 1937
El febrer silenciós
ha aturat l'alzinar en
un verd fosc olivaci
i el sotabosc,
catatònic i esclarissat,
no gosa ni tan sols
arrecerar els llimacs bavosos.
Amb la llum d'aquest hivern
al moll de l'os,
l'eixida del darrere de la casa
projecta un pati fred,
agònic i distant que no reconec.
Distingeixo les figures borroses
dels caminants,
sé que repetiran les mateixes passes
un i altre cop,
fins que el temps del vespre
els dugui, a tots,
a la porta del carrer buit.
Llavors s'acomiadaran
per sempre més.
Més avall, a tocar de març,
baixaré pel camí mut
que mena al Port,
i allà ens trobarem tots
ben entrada la nit,
silents estrelles de glaç i son.
De: Rerefons
Eduard Casas. L'esfera porpra. 2024
Pròleg de Marta Pessarrodona.
Epíleg de Lourdes Godoy Tomàs.
Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.
Eva Dénia
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
La saviesa de la pedra,
de conèixer la finitat
en el seu son il·limitat.
Bejan Matur. Al seu desert. 2012
Versió d'Albert Roig.
Text "Viatge cap a Bejan Matur" de Xavier Lloveras.
Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.
De: Joana. 2002
Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.
Es troba, també al llibre:
Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020
Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.
Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023
VIII Premi Miquel Bauçà de 2023
Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell
S'abat la lluna
damunt la mar.
De puntetes camina
giravoltant,
talment una baiadera,
sobre l'esplanada
de la tendresa
que la bressola.
La mar li canta una nana
perquè li vingui la son.
Teresa Surroca. Petita estança. 2018
el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.
Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018
Epíleg de Damià Rotger.
Ajunta les mans,
avui cantarem
una cançó.
Vindrà la mort
i no et trobarà.
Ajunta les mans,
cada nota
caurà dins la son.
Vindrà la mort
i s'endurà l'eco
del record.
De: Tríptic de l'infant
Lucia Pietrelli, dins,
Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 18
El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.
I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.
Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.
Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.
M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001
XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000
Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.
Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001
Pròleg de David Castillo
Premi Carles Riba 2000
Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.
M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.
Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.
Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996
Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú
El fred ve d'un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.
El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.
Tothom li tanca la porta,
«Ves-te'n fred!» i el fred s'allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.
La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida
«Ves-te'n fred!» i el fred se'n va.
Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.
Maria Beneyto, dins,
50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008
Pròleg de Salvador Cardús
A cura de Jaume Subirana
En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.
Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021
VI Premi Miquel Bauçà 2021
Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.
Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.
I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!
(Ciutat de Mallorca, agost 1980)
Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016
Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons