S'abat la lluna

S'abat la lluna
damunt la mar.
De puntetes camina
giravoltant,
talment una baiadera,
sobre l'esplanada
de la tendresa
que la bressola.

La mar li canta una nana
perquè li vingui la son.

Teresa Surroca. Petita estança. 2018

Vibracions

el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.

Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018

Epíleg de Damià Rotger.

Lluna

Ajunta les mans,
avui cantarem
una cançó.

                          Vindrà la mort
                           i no et trobarà.

Ajunta les mans,
cada nota
caurà dins la son.

                            Vindrà la mort
                             i s'endurà l'eco
                             del record.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 18

Evanescència i somrís

Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels fan al son d'hivern
un coixí de plomes d'ala.

Fragment

Josep Maria López Picó, dins,

L'aigua. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.

Il·lustracions de Fina Rifà.

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.

M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.

Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

La sesta

Temps de batre: juliol
amb música de cigales;
la idea acopa les ales
mig ofegada pel sol.

M'he tombada a l'ombradís.
L'esllanguiment de l'horeta
és la garba, abans restreta,
deslligada del vencís.

Ja a l'ull tota cosa es pon
i un poc d'oratjol revola
ple d'olor de farigola
que fa més dolça la son.

Maria Antònia Salvà. Antologia poètica. 1996

Tria i apèndix de Josep Carner
Introducció de Joan Triadú

Hivern

El fred ve d'un país blanc
amb la pell tota glaçada.
Té al cor un àngel de neu
amb dos lliris de rosada.

El fred és un home trist
que no té lloc ni cadira,
que no pot trobar un llit
quan la soneta els ulls crida.

Tothom li tanca la porta,
«Ves-te'n fred!» i el fred s'allunya
sense més companya amiga
que el ventijol i la pluja.

La ciutat encén les cases
amb tots els llums de Nadal.
La flama enemiga crida
«Ves-te'n fred!» i el fred se'n va.

Però lluny enllà, quan Déu és nat,
el fred, obrint la boirina,
troba el caliu del ramat
en un pessebret de fira.

Maria Beneyto, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Pròleg de Salvador Cardús

A cura de Jaume Subirana

En arribar al llac

En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.

Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021

VI Premi Miquel Bauçà 2021

Els drets humans

El sol desperta del son
sortint-ne per orient,

en silenci ens va dient
al fer-lo és per tothom;
i la terra que agemolida
per la foscor de la nit,

a l'aire llença son crit
de llibertat sense mida;
l'arc iris ple de color
el raig de llum unifica,

i a la humanitat indica
vulgui admetre'm la raó;

que si l'home fou creat
de Déu a la seva imatge,

oblidem-ne l'esclavatge
proclamant-ne la igualtat;
sent-ne així la varitat
caldrà viure com germans
i siguin els Drets Humans
de llei per la societat.

Simó Granollers i Batlle

Poesia que forma part de l'Antologia poètica de Simó Granollers i Batlle.

conservada a la Biblioteca Municipal de Portbou.

Quan el somni calla

Quan el somni calla
el son escolta la nit,
còmplice de la bellesa.

一一一一一一一一一一

Quand le rêve se tait
Le sommeil entend la nuit
Complice de la beauté.

43)

Jad Hatem, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 107, p. 51

Tr.: Lourdes Godoy

Drac

Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.

Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.

I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!

    (Ciutat de Mallorca, agost 1980)

Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016

Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Ed.: Abraham Mohino i Balet

¿Qui vigila i et guarda

¿Qui vigila i et guarda
i no fa mai soroll?

¿Qui s'emporta l'estona
quan descansa l'amor?

¿Qui fa frau a l'estança
i a les hores de son?

¿Qui fa cau i escalfor?

Com un guarda a la porta
que desitja silent
que no acabi aquest torn

Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

Vull ser terra

Vull ser  terra per a les arrels,
lentitud del temps;
saba o sang dolça i espessa.
Retornar amb l'ocell que fa niu
en la llum tamisada
a l'empara del vent.
Vull ser el goig de l'idil·li gemat;
l'insecte que desafia l'efímer;
la malenconia roent
de la nuesa més quieta,
de la saó callada.
I en l'hora justa i transparent
de la son matinera
retornar a la mare molsa,
úter de silencis.

Llibre de la fe. 2011

Apunts per a una teoria del desig : art tèxtil, poesia visual i obra literària de Roser López Monsò. 2016

El primer son

Néixer és trencar
alguna cosa, un cel
sobre un mar de dunes.
Bocins d'himen blau-marí
fan un pont en la nit rara.



Chantal Poch. L'ala fosca, 2020
Pr.: Marc Rovira

II Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2019

L'irreal es fa inhòspit

L'irreal es fa inhòspit.

Nu de paisatge, discorre

el teu son per blancs de lluna.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995

XVII Premi Miquel de Palol 1994

El dia ordena els càntirs

El dia ordena els càntirs un a un en fileres vives.
La nit els clou el cor que absorbia
el caos
per les aortes
d'argila. Costat contra costat.
El temps només existeix a causa d'aquests cossos segellats.
I l'oli reposa. El vi s'aombra.
La mel madura amb el voltatge d'una joia
on s'afona la lluna.
Si algú es tanca amb la nit per damunt.
Estic ple d'aquesta nit, d'aquest son, d'aquesta riquesa
còncava,
refredada.


Herberto Helder. Última ciència, 2000
Tr.: Arnau Pons
Pr.: Manuel Guerrero

El vagó llitera

Ai, si m'hi deixessin manar
quan el tren va ple a vessar,

aquelles nits de pluja i fred
que els nanos dormen sobre un paquet,

i tu només veus un embalum
però és un infant entre la ferum,

i un mariner al mig del passadís
somia el mar i com hi era feliç...

Tant si han pagat com si no
els enviaria a dormir a un altre vagó.

A la llitera d'un compartiment
net i polit, i així la gent

el son anirien agafant
sentint les rodes rodant, rodant, rodant...



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra. 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

Camí de son

Camí de son
i de memòria
         els llibres tancats
Algunes línies
Al capdavall d'un signe
          que separa


___________________


Camin de sòm
e de memòria
          los libres tampats
Qualquas règas
Al cap d'un signe
          que dessepara



Joan-Peire Tardiu, dins,

Reduccions : Revista de poesia, octubre, 2004, núm. 80, p. 47

Tr.: Montserrat Camps