La sang degota encara de les velles murades.
Silenci en la penombra de la cambra reial.
L'arc a la mà, Ulisses, suós, dempeus esguarda
els pretendents, estesos, carnassa en el llosat.
Penèlope, dedins, espera, sempre espera,
li tremola el bell cos, no sollat en vint anys;
té la corona a punt per al lassat monarca,
les mans enamorades frisen per abraçar.
Però un neguit desvetlla la fantasma del dubte:
Ulisses no fa fila de mariner cansat;
de tant en tant li esclata a les nines l'espurna
del blanc de les gavines, i del buf del gregal.
I ella sap que, una albada, carregarà la vela
i es perdrà dins el pèlag, presoner del seu fat.
(17 de novembre de 2005)
Josep Vallverdú. De signe cranc. 2009. p. 105-108
També es troba en el llibre:
Una vela en el mar blau : antologia de poesia catalana moderna de tema grec. 2018. P. 188
Del pròleg, les notes bibliogràfiques i la tria de poemes: D. Sam Abrams i Eusebi Ayensa.
