al lloc més àrid del planeta
allà on el fred glaça les nits
i cremen els migdies -incendis sense foc-
al desert d'Atacama a Xile
hi ha relats hi ha llegendes memòria
una llegenda remota que convoca la vida
la vehemència tenaç de qui creu en el sí
de qui vol resistir i vol fer demà
res d'això no sabia
fins que he mirat de prop aquests teus ulls
De: Emergència
Mireia Calafell. Si una emergència. 2024. P. 52
Epíleg de Pol Guasch.
Premi Carles Riba 2023.
Quan aquieto la ment,
l'ocell em parla, la roca em parla, l'arbre em parla...
El pessigolleig a l'estómac
com a presagi del fulgor.
El remoreig abstracte
em basteix una llar.
El bosc m'empara.
De: L'empara.
Marta Coll Autet. Niu de dols. 2025. P. 59
les mans de la mare
riuen a l'alba
amb pomells que
li ofereix
l'home
de mirar maragda
i cor net
que em gesta
al caliu
de la pell nacrada
i el parlar
amorosit que escolte
De: lladregot de monotonies.
Mercé Estrela Tena. Llengua de fang. 2026. P. 39
Pròleg "Ha plogut molt: la poesia de Mercé Estrela Tena" de Lluís Roda.
Nota biogràfica.
Premi Festa d'Elx 2025
Va néixer de la besada d'un oratge contra la mar dolça
estimbant-se al si de la blavor profunda,
escampant l'esclat de l'arribada,
banyant cabres i corbs marins,
alzines, pins i ratapinyades,
pertot n'hi hagué d'escuma clara
i per un instant
el món tornà lletós i efervescent:
la mar fou una gran nevada.
Maria Garcia Garau. Entreforc. 2025. P. 15
Postfaci: Pau Vadell i Vallbona.
26è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.
Nota: Les fotografies d'aquest poemari provenen de l'obra Rutes amagades de Mallorca, de Jesús García Pastor, i han estat cedides per la Biblioteca Digital de les Illes Balears - Universitat de les Illes Balears.
Olivera silenciosa entre parets seques,
mística olivera enmig de les vinyes,
presència bíblica antiquíssima vinguda del mar
a la terra fèrtil d'una Galilea empordanesa,
sovint m'hi abraço per sentir
el seu dolor callat sobre la terra
com un plany que neix i mor en cada albada.
Un vent tebi de mitja tarda alça la pols platejada
de les fulles d'un verd metàl·lic
tremolós i aspre.
Em plau envoltar la soca rugosa i clivellada,
el tronc retort, la seva pell acerba
i sentir la saba que batega com un cor
sota l'escorça
i al capvespre escoltar els ocells que van callant
fins adormir-se entre les branques.
Isabel Oliva Prat
(Girona, 1924)
Inèdit, 2015
De: Olivera (Olea europaea)
Dones, arbres i poesia. 2021. P. 193
A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.
Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.
"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.
Encara amb els efectes d'aquell pes,
la densitat del núvol, la blancor
perplexa, encara el dol dels seus efectes.
I de sobte aquell vent. Fora de tu,
tan fugaç, tan incert, com aquell lila
que pren alguna cosa de les flors.
I la terra de sobte entre els cabells,
i de nou encegar-te com la terra
que es desborda i se n'entra dins dels ulls.
Teresa Pascual. Tot passa baix. 2022. P. 23
Il·lustració de la coberta: José Ramón Borràs.
Quantes coses perdem per por de perdre,
quantes coses no fem per por de ser,
quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules i manquen fets.
Us enganya ben prou qui digui el contrari.
Mai n'hi ha prou de present, sempre ens en falta.
Som ara i aquí i la prova n'és que el cel és blau
i que el món respira. O que el cel és roig, tan se val.
Quan la il·lusió es transformi en pedra
o arribem a creure en la mentida;
quan ja no sentim que som res,
sabent amb certesa que encara som.
Llavors i només llavors podrem excusar
que ja no tenen sentit els colors.
La resta és tan sols un no saber dir,
un no voler fer per a no haver de ser,
un tenir por de perdre allò que estimem.
Quantes coses perdem per por de perdre,
quantes coses no fem per por de ser,
quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules i manquen fets.
De: Pensar-te
Muntsa Prat. Els secrets de les paraules. 2016. P. 71
Pròleg amateur de Roger Cònsul.
Tu dius incendi,
jo dic natura morta.
De: Sutge d'ara
Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022. P. 30
Pròleg de Maria Barbal.
L'Everest cau, roc per roc,
en un strip-tease psicòtic,
l'erm, porós, supura vòmit,
el pla es plega fent manyocs;
el mar s'alça i flota en flocs
en mans d'huracans despòtics
i en uns volcans espasmòdics
les selves salten al wok.
Entre el rebuf d'un gat gòtic
i esgüells d'un verro barroc,
el món s'esqueixa, caòtic,
pres d'un onatge de foc,
i l'Humà esdevé anecdòtic,
entre el no-res i el molt poc.
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023. P. 64
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
Què atrau els mosquits de la bombeta
si en atansar-s'hi esclaten i l'ombra se'ls empassa?
Quina inquietud mou les abelles a picar
si amb el fibló clavat endins moren després?
Perquè no podem respondre, persistim.
Perquè no volem pensar-hi, ens atrevim
i alcem el vol sota els llençols de nit, així.
De: I.v.tr.mudar
Mireia Calafell. Aquesta sang. 2024. P. 89
Qui m'ho havia de dir!
He plantat
Un cor de cirera amb gust tardorenc.
N'ha sortit
Un pruner empeltat d'alegria,
Magre i esvelt.
Vora seu,
El magraner creix robust com mai.
Assumpció Costals Puig
(L'Escala, 1960)
Dins el recull Poemes per La Marató, 2011)
També es troba en el llibre:
Dones, arbres i poesia. 2021. P. 149
A cura de Marta Pérez Sierra i Margalida Capellà Soler.
Il·lustracions de Joan Pasqual.
Dedicatòria: A totes les víctimes de la covid-19,
arbres forts i generosos que floriran
en els nostres versos, any darrere any.
"Dones, arbres i poesia pel jardí de l'institut Premià de Mar" ha estat guanyador en la modalitat Mobile History Map dins la categoria interetapes/intercentres en la 8a edició dels mSchools Student Awards 2021.
Tenc un, dos, tres,
quatre, cinc, sis, set
sentits obrint-se a l'infinit;
dilatant-se als ossos,
fent-se un lloc entre els teixits
de la carn tendra que s'encén
com l'horitzó d'una aurora sense niguls.
Tenc un cos que torna aigua,
brillant i cristal·lí com un esclat d'astres i lliris blancs;
translúcid, com els fantasmes d'abans,
que complau pulsions tronades.
Tenc una certesa: craterada, la lluna estima.
Ferida, jo també estimaré un dia.
De: #embat
Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 50
#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.
Massa sovint
em demanen
què és per a mi
la poesia.
Mira, abans
de fregir el peix
l'escat, l'esbutz,
el rent, el sal
i l'enfarín.
Ah, i l'oli,
d'oliva i ben calent.
Au, circula.
De: Xampú xampany
Antonina Canyelles. Xampú Xampany. 2025. P. 140
Portada: Helena Tarrés.
