Si mereixíem de sentir l'ora com abrillanta sons despullades del camp, del prat, ja fórem dignes de desvetllar-nos, de dir paraules de llibertat. Si recordàvem que la nit freda hostil i cega retornarà, tothora guaites a llocs altíssims vigilaríem l'antiga cleda del nou ramat. És aleshores, mentre l'estrella camina lenta cap al seu jóc, que noms difícils vénen, i llavis secs, calladíssims, rompen amb càntics de llibertat. Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1984 |
Bibliopoètiques
biblioteques i poesia
Cercar en aquest blog
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palau de la Música Catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palau de la Música Catalana. Mostrar tots els missatges
31 de maig 2013
SI HO MEREIXÍEM
26 de maig 2011
Entro al nou món
Les veus són mudes
fins que no parlo per elles.
Quan en conec el so
em trobo entre
dos focs. Un
és verd fosc i l'altre,
del color del meu cervell
adormit. Entro
al nou món
on el pensament de la mort
ja no em sulfura.
Serà bo ser
un estrany i sempre
conèixer les normes
de visita per anar endavant, enrere
i de costat.
Al matí em posaré
un vestit amb muscleres
enormes. Porto roba
de plàstic platejat.
El moment que pujo al cotxe
es posa a volar.
Jugo amb la canalla
i transformo
nassos
en orelles.
Com un rellotge el cor
se m'acosta
a la criatura
ardent
i s'hi queda.
Ara comptaré
el segle
en uns i dosos.
Aquest matí
totes les veus que he somiat
parlaven alhora.
Quin privilegi, ser aquí
entre vosaltres!
A partir d'ara
viurem
en temps de pròrroga.
1 de gener del 2000
Jerome Rothenberg, dins,
Nit de poesia al Palau : XXVII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2011
Trad.: Montse Basté i Hara Kraan
fins que no parlo per elles.
Quan en conec el so
em trobo entre
dos focs. Un
és verd fosc i l'altre,
del color del meu cervell
adormit. Entro
al nou món
on el pensament de la mort
ja no em sulfura.
Serà bo ser
un estrany i sempre
conèixer les normes
de visita per anar endavant, enrere
i de costat.
Al matí em posaré
un vestit amb muscleres
enormes. Porto roba
de plàstic platejat.
El moment que pujo al cotxe
es posa a volar.
Jugo amb la canalla
i transformo
nassos
en orelles.
Com un rellotge el cor
se m'acosta
a la criatura
ardent
i s'hi queda.
Ara comptaré
el segle
en uns i dosos.
Aquest matí
totes les veus que he somiat
parlaven alhora.
Quin privilegi, ser aquí
entre vosaltres!
A partir d'ara
viurem
en temps de pròrroga.
1 de gener del 2000
Jerome Rothenberg, dins,
Nit de poesia al Palau : XXVII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2011
Trad.: Montse Basté i Hara Kraan
Etiquetes de comentaris:
Basté [Montse],
infantesa,
Keita [Salif],
Kraan [Hara],
Palau de la Música Catalana,
poesia del cor,
Rothenberg [Jerome],
temps,
vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)