Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins

La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.

Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

No hi ha mesura

Aquells boscos infinits al voltant de la vall
seguint les aigües fredes,
les roques, les herbes, els brúcols...

Els esbarzers arriben fins l'amplitud del riu
on amarren les barques
i la llum del sol il·lumina
la profunditat de l'aigua.

Camines totes les tonalitats del verd,
ara només escoltes l'aleteig dels ocells,
les ales de la creació en el tacte,
ara és l'olor de la pluja fina
qui et transforma els records.

En tornar a les pedres del sender
ets una dona carregada d'equipatge,
on alenes sense paraules
el temps de la vida
que ningú mai podrà mesurar.

Maria Carme Arnau i Orts. En el principi la set i la sal. 2019

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018

A frec del banc de vímet

Rodolem
com pedres al sender
fins caure al cor del tàlveg
o al mig del cardassar.

Hem vist néixer tanys
en soques mortes
on el rou perleja.



Eduard Batlle. Registre fòssil, 2018

Publicat a: Versos per la llibertat. Juneda: Editorial Fonoll, 2018

A les salines de Guérande (Bretanya)

Hi ha uns camins per l'aigua i uns camins
per la terra. Les gents d'aquests indrets
coneixen els pendents i les marees, i l'aigua
llisca fins a la seva reclusió. La seva
conclusió, car en la cel·la, la llibertat
truncada, el mar esdevé cel, i després sal.
Caminar a les salines és com fer-se petit
en un full de quadrícula. Aquí els senders
t'inviten: pots trepitjar-nos; cerca el camí
més curt tot seguint nostres límits; cerca
els límits més curts de la teva persona i
has de trobar el camí de l'infinit .
Roman al laberint i camina per sempre,
evapora't, enlaira't, desapareix, vessa
tota la sal que dus a les butxaques,
desfés-te dels afanys, deixa a la gravetat
la teva solitud sòlida i blanca i torna
lentament a l'oceà. Torna a
estimar.

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

1953

El dia aquell que vas furtar la rosa
i corries abans que pogués enxampar-te algú,
per primera vegada
creixies.
I vas sentir per primera vegada
el calfred de la seua mà en la teua.
Qui era ella...?
Només sabies aleshores
que eren vells contes convinguts
els Reis Mags i l'home del sac.

Allò fou el primer revolt del teu sender
o el primer moviment d'aquest vinil
que com totes les músiques
s'acaba en solc segur.
I aquell dia triares de per vida.



Antoni Prats, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2006, núm. 85, p. 46

Quina hora és?

Quina hora és?

El tren marxa, l'ocell metàl·lic dibuixa un arc.

Segueixo amb els ulls aquests senders que travessen l'aire,

viaranys que han esculpit el rostre a cops de vent.

La distància és una cortina blanca.

A l'altra banda tu, Isis, que dia a dia m'has infantat.

La terra s'alegrarà del meu retorn.

Exultarà el desert que ha fruitat.

Ho vas escriure, Penèlope, en un paper de drap

perquè pogués abeurar-me

en la font que raja en una diana de llum.

Ara sé que els altres són jo mateix.

De RETORN

Moisès deixà l'Egipte

no tement la còlera del rei.

Sostingué l'esperança en l'invisible,

com si el veiés.

SANT PAU, epístola als hebreus

Teresa Costa-Gramunt. El rostre del vent. 2002

La ravenissa

Aquesta olor de mel que fan els camps,

aquesta olor suau i fonedissa,

vol dir, no que treballin els eixams,

sinó que ja floreix la ravenissa.

Sabeu?... la ravenissa: aquella flor

que ve darrera el xàfec, quan la trompa

dels vents saluda la tardor,

i el gras setembre ha desplegat sa pompa.

La ravenissa!  - Aquella flor que escau

a l'erm eixut i al senderó de cabres:

que tan bé lliga amb la tendror del blau

i amb l'agonia displicent dels arbres.

Trinitat Catasús

Les flors, 1988

Selecció: Eulàlia Valeri

Il.: Nenen Ruiz

El llac

Per arribar al llac
cal matar l'aranya,
vestir-se de fang
i esdevenir flama.

Tramuntar clarors
quan les llums s'apaguen,
cercar el senderó
per entre les mates.

I el fang que amb el fang
s'arbora i abranda,
i un paratge clar
dins uns ulls de balma.



Josep Grau i Jofre. El llac. 1989
Pròleg: Pere Farrés

Vida

L'aigua m'arrossega
car ja m'arrossegà una vegada.
La foscor m'adorm:
Ja m'adormí una vegada a la foscúria.

Abans, però, de la meua primera nit
ones de càlams grocs
abans del primer bany
l'aigua blanca a la vall!

Verd i blanc
el prat, bosc amunt
l'aigua, sender avall
Ja vaig ser-hi una vegada.

Ja vaig ser-hi moltes vegades
Per això estic tranquil
per això lluu el sol
Avui no es farà fosc.



Erich Fried. Al bosc. 1988

Traducció: Andrea Sarah Steinbök

Edició bilingüe: alemany-català

Camines a vora meu

Camines a vora meu,

al meu costat, invisible,

per espais d'eternitat,

per senders imprevisibles...

Margarita Colom. I de sobte l'Onyar. 2002

Senders

Olorem el verd,

la cruesa de llum,

gemecs del primer sol a les Agudes,

camines tu davant amb pas lleuger,

jo em perd enmig l'esclat de tants silencis:

un balanceig de fulles als turmells,

el bressoleig constant de presents ocres.

M'adorm el pensament l'indecís vol

d'un pobre ocell que tem de no saber

tornar-hi al niu sense prendre la molla:

el mapa de penombra familiar,

la brúixola del bosc sense diademes;

batecs d'un ara escrit fora del marge,

dues mans de memòria com la pedra.

Del buit de fam brolla el viatge:

el teu camí el meu, la veu, la senda.

Isabel Garcia Canet. L'os de la música. 2010

Temps, hem signat una treva

El vent del nord m'ha deixat un cel clar
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.

Hem signat una treva, temps benigne.

No sé si tinc mil anys, o si soc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.

Hem signat una treva, temps benigne.

No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em feu morir
ni aquell que em feu reviure.

Hem signat una treva, temps benigne.


Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Creixença

Impressió de Barcelona

-De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d’obres en vies colossals.

 És l’esplet, és la forta revinguda
de la saba d’un poble, abans somort,
que al flanc d’aqueixa Espanya decaiguda
s’aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima
s’acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l’Art amb jovenil bellesa
i abrinat s’ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d’original,
aquí s’arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l’ideal.

Tot aquí munta, s’expandeix i avença
amb caràcter d’indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l’avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d’alt destí nodreix,
aquí s’estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix. 

Així l’àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l’ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

 --Pensador, tu que els signes consideres,
què és lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

--Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l’horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d’aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d’aqueix poble, l’Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d’esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d’un Hèrcules infant.

M’apar que eixa Gran Via, que des d’ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d’un gran vent reviren,
un vent que no sabem d’on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l’oblidat penó
i, com l’efluvi del terrer, a lloure
n’escampa l’esperit, l’aspiració.

Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d’Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l’art,

ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a l’història
de tanta saba l’esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!-



Miquel Costa i Llobera, dins,

Odes a Barcelona, 1840-2011. 2012

Edició: D. Sam Abrams

Sovint arriba

Sovint arriba
pel sender entre bardisses 
de part darrere
i, callada, s'atura
com per trucar a la porta.

Dubta una estona.
Aixeca la mirada
a les finestres...

fa tres volts a la casa
i, en silenci,
se'n torna.

Pel camí, la festegen
pinsans i farigoles.




Castellar-Fontclara, 1984-1993

Miquel Desclot. Com si de sempre. 1994