Hauríem d'aspirar

Hauríem d'aspirar a ser una hòstia:
rodons com el llevat, fermentats com el pa,
nutricis com farina. Hauríem de voler
tenir molla, i la crosta per si ens cal.

Però la mona ho desmentia:
-Què en farem, aleshores, del desig?

XXVII

Sebastià Alzamora. La part visible. 2009. P. 47

Premi Carles Riba 2008.

Com el pastor

Com el pastor mitrat que fa visita
als seus fidels i té per cada u
mots de consol, farina pel dejú
o pel sedent un trago de vi bru,
va pels reialmes d'Empordà, Afrodita.

Cales i freus, monticles i carenes,
masos i fonts, pastures i ramats,
la vinya d'or on venen els mercats
i l'olivet al rost pendís dels prats.

D'homes i cases sap els goigs i penes.
Mare amorosa, avui es pluralitza
amb noms diversos, fulles d'un sol tronc.
El sol li diu —Contemplo, mentre em ponc,
el bellugueig de potes lleus del tronc
allargassades d'ombra sense guitza.

Carles Fages de Climent. Vellut de veus : poesia inèdita. 2018

Introducció, edició i notes: Jordi Pla Planas.

Los carros del forment

Me record que al carrer meu
un carro, ple de sacs de forment,
arribava, cadany, vers migdia;
la muller del massaiu
en cada tant eixiva a la finestra,
parlava amb calqui veïna
nel mentres que aguardava
lo carro del marit
que l'encunja en casa portava.
Per tot lo veinat era motiu
de passar calqui hora en alegria;
engiro al carro corriven los minyons,
les ones, rient i esquerçant,
les còrboles ompliven de forment
que nel paviment buidaven
de una aposento.
I quan lo forment, al molí,
se transformava en blanca farina,
la muller del massaiu pastava;
enviava a totes les veïnes
un pa de sèmola, calent de forn,
fossi un pa olit, coc o pa punyat,
era acceptat amb plaier.
Los carros que, una volta,
portaven al les cases lo forment,
se sòn perduts - com altres tradicions -
ne la nit dól temps;
són diventats sols un record
de la vida passada de l'Alguer.

1994. Secció B: 3a

Felicina Di Napoli

Atzur, Or, Verd i Vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009

Introducció: Camila Pons

Aigua mansa

Deixar estar les coses
rere nostre
com a farina menuda
que resta entre els dits
o permetre que passin
com arena del riu
en el garbell.
I la vida pel mig.
Com s'escola.
Dir gènere humà:
poca traça, fer l'orni.
Tot eren imatges
per a fer-me una mica
a la possibilitat de perdre,
a la impossibilitat real
del joc de paraules.
Desig, desesper.
Tot es pot evitar
i tanmateix quantes coses
fetes per a durar
són abandonades
per covardia o per incúria.

María do Cebreiro, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008

Traducció: Manuel Costa-Pau

Epguestia Kuechniella

D'un sac de farina havia fet coques
dolces de regust de llima.
Havia arrebossat aliment per cossos
i ànimes, havia
jugat a fer-la volar com pols d'estels.

D'un sac de farina havia vist
rodar rotllos de Sant Blai
dins d'un forn morú.
Havia escrit un llibre
amb el seu nom.
Havia fet estimar les meues mans
per la manera
d'assaonar-la.

I ara vens tu, i els teus fils de plata
i com una arna cries larves en la farina
que m'havia de salvar.

Alba Camarasa, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

Els colors dels oficis

Els colors dels oficis jo els sé:
el blanc és el del forner,
que es lleva abans que els ocells
i duu farina entre els cabells;
l'escuraxemeneies és negrós,
de set colors els dels pintors;
als mecànics del taller
la granota blava els queda bé,
amb les mans untades de greix;
els ganduls no fan pas el mateix,
d'acord que no es taquen ni un dit
però el seu ofici no és net ni polit.




Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2017
Il.: Bruno Munari
Tr.: Paul Vidal

Farina

Pols blanca,
llavor de vida.
Cor d'aliment
       de qualsevol taula.




Lola Casas. Blanc, 2008
Il.: Pere Borrell

La mare sorra

     A Jaume Bassegoda

 

La blancor segueix desfent-se
en farina de constància
a l'areny de la badia
i, cos a cos, les onades
trenen remor de corol·la
fins que el sol les desajunta
amb la seva espasa jove...



Fragment del mig.


Agustí Bartra. El vent llaura la mar : antologia poètica. 1984

Pròleg de Llorenç Soldevila.

El molí

Ei, molí, gira, gira

al fons de la vall verda,

llança el teu cant profund

cap a la lluna nimbada d'argent.

Ets una caseta tremolosa

amb els murs enfarinats, on

semblen plorar esglaiades

nimfes vestides de lli.

Dins teu, despert, el moliner

sempre et vigila, molt blanc,

i segons calgui, lent o ràpid,

dona corda al teu cor bategant.

Ei, molí, tempesta presonera

entre els arbres. Mol, mol,

beu escuma, plou farina:

plou abundància del teu pit de pedra.

Atura el rierol en el seu curs

prenent-li la crinera abundosa.

Tornada cant, la impetuosa cascada

fes que es precipiti en l'abisme.

Carros, carros innombrables

pel vial blanc del molí

et porten la molinada.

Ei, molí, gira, gira.

Que el blat esdevingui farina

en el ventre de les atrafegades moles,

on preses de febre infinita

grinyolen i giren.

Que els grans esdevinguin pols

sota les moles abraçades,

sota les roques que es roseguen

que el blat sigui flor de farina.

Fes que s'omplin els sacs

en fileres, i tornin a dreçar-se,

i els carros, havent-hi deixat l'or,

sondrollant, se'n tornin plens de claror.

Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

El nostre pa de mots de cada dia

Basta el dia a esvair
el pertinaç somriure de la mort
verda que ha foradat la nit. No juguis
amb les paraules, segades i mòltes
fins a ser la farina
del nostre pa de mots de cada dia.
No hi juguis. Perquè el sol
fa el seu camí de cada dia, just
i roig, el sol, i el dia,
basta el dia a esvair aquell somriure,
com la boira a la plana.
En el son de vegades
caus al forat del somni
i un negre abís t'hi espera
que et xucla, que se't beu,
corrent d'aigua plujana esdevingut
riu d'agulles que exploren el teu pit,
i el temps ja ve a tornar-te els ulls
que s'obren en la fosca de la nit
molt quiets i respires. Les paraules
persevera a estimar-les: són divines
i diuen sempre el que és;
sense elles ni arbres ni roses ni llum
ni pa ni sentiments hi hauria:
només la nua veritat de tot
insofrible i tan certa. Ni l'amor
ni la mort no hi hauria; el no-res
ple de coses, sempre de nit, hi hauria.
Digues les roses, doncs, a la paret com flairen,
i cada arbre pel seu nom anomena
i parla'ns de la llum d'aquesta hora
i del pa i de les mans
que l'han pastat i enfornat i dels llavis
amb què el menges com beses, de les dents
amb què el tornes a moldre. I dels ulls,
dels ulls sobretot oberts a la fosca,
que el contorn del món i els núvols ignoren,
i la calma en canvi coneixen
que la vela dels somnis aquieta.


Carles Miralles

De L'ombra dels dies roja.

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

I aleshores ella

Amb farina i aigua treballava
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s'arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l'home fins a l'elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s'emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003