El poema

El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix

El poema algú el dirà
A les messes

El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent

El poema habitarà
L'espai més concret i més atent

En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones

(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)

Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones

I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps

—————————————

O Poema

O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê

O poema alguém o dirà
Às searas

Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento

O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento

No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas

(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)

Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas

E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo

De: A Estrela - L'estrella

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

Una illa sola

Una illa sola
al mig de la mar brava,
cenyida d'ones...
tots els pujols en flames
de fulles escarlata.

De: Període d'Edo

Miquel Desclot. En coixí d'herba = Kusamakura : de la lírica clàssica japonesa. 2023

Pròlegs d'Ángel Crespo i de Jordi Mas López

Marina

En variacions sens fi sobre un tema
les ones venen tot puntejant les roques.
Una i una altra s'hi alcen en llargs murmuris
fins a trencar-se en collars d'escuma
o en sortidors es llancen, sense parar mai;
tan suau dins meu sento la mar que canta.

Des de dalt de l'estudi miro avall entre 
el gran roure de branques ara nues
que unifiquen i accentuen aquest paisatge
amb fortes ratlles negres, blau contra blau clar,
i davant meu ombregen la neu tardana.
L'aire de primavera m'esbandeix els ulls.

Així desperta i oberta a aquest paisatge
m'aferro fort al poc que puc tenir,
un llarg continuar tan semblant al joc
de les onades incessants, tema perenne
de l'amor, de l'amor sense doblecs
que murmura sota el silenci, com el mar.

————————————————

Seascape

In endless variations on a theme
The waves come in and lace the rocky shore.
On after one long ripples rise and spread
Until they break in necklaces of foam
Or fountain up in spume, an endless storeー

The gentle sea is singing in my head.

High in my study I look down and through
The great oak and its branches naked now.
They accent the whole scene and unify
With strong black lines blue against paler blue,
And in the foreground shadow the late snow.
Spring in the air has come to rinse my eye.

Newly aware and open to the scene
I hold fast to the little I can hold,
A long continuum so like the play
Of the incessant waves, unbroken theme
Of love, love without a fold
Murmuring under silence like the sea.

May Sarton

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX : (antologia en versió bilingüe). 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló.

I tot s'arbora

I tot s'arbora:
el xiprer, l'olivera,
la veu de l'ona
que s'escampa al migdia
i la nostra esperança.

Maria Rosa Font. Tres notes i el silenci. 1989

L'ona

Com un toro arremet
Però sacseja la crin
Com una cavalcada

El seu propi cavall
Com un cavaller
Força i fustiga
Però és dona
Gitada a l'arena
O és ballarina
Que sense peus passeja

——————————

A Vaga

Como toiro arremete
Mas sacode a crina
Como cavalgada

Seu próprio cavalo
Como cavaleiro
Força e chicoteia
Pórem é mulher
Deitada na areia
Ou é bailarina
Que sem pés passeia

De: As Coisas = Les coses

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera

Epíleg de Rui Lage

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

Ones

Vaivé
de dies sencers.
Cançó de bressol
        d'un planeta blau.

 

 

16

Lola Casas. Mirant al mar. 2022

Il·lustracions: Gibet Ramon

Només un arbre

                                A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

                            La Magdalena, agost 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Es troba en el llibre:

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

De l'amor a la vellesa

De l'amor a la vellesa,
creada amb síl·labes aquoses,
de la remor subtil
que discorre sota els raigs
de les ones i entra en l'extensió
del silenci i l'esglai.

S'enlaira el cos flotant de la mar de Bretanya,
com arbre lluminós
dempeus en aquest blau sobrenatural
on l'èxtasi esclata.

Esther Aure. Tralla per als penitents. 2002

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol

i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol

Mererid Puw Davies, dins,

D'Yr Wyddfa al Canigó : vuit poetes. 2005

Tr.: Iain O'Hannaidh

Drac

Drac ciclòpic, banyut, d'escata pètria.
De nit peixa el ramat en camp llustrós.
Les lluminoses flors salten per l'herba:
són pàl·lides o grogues, verd o roig.

Alguna que s'envola, ho fa amb un tro
i es perd enllà dels núvols i foscors.
Un silenci d'esquelles crida el somni...
No ve el somni... Ve la son.

I navego per mar de llargues ones
entre ramells d'illots.
Les veus són conegudes, dolces...
I un rostre, que no és la lluna, Lluminós!

    (Ciutat de Mallorca, agost 1980)

Ventura Ametller. Antologia d'emergència. 2016

Ed.: Joan Carles González Pujalte i Marta Puigventós Pons

Els ulls se m'omplen de la teva ona

Quan el fil salvatge de la llum
defalleix en el bressol de les aigües
aparentment adormides,
en l'hora del temps
que s'atura i no s'acaba mai,
reneix el gemec de l'ofec rebel
que m'empeny fins al mar.

Maria Mercè Alabau. De la mà d'un astre : per la sendera de la vida. 1996

Prelude

                                 this kind of bird flies backward
                                                          Diane di Prima

He begut
d'ales i paranys esparsos,
niant bressols de tempesta
allà on el vers és pell,
i ara prenc
glops sincers amarats d'ones,
avui que la nit s'esquerda
com s'esquerden els confins
del silenci que ja amaina:
per mirall,
per conjur,
amb la llum,
amb la veu
que retorna
i em retorna.

Queralt Morros, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia Alella 2008-2017. 2017

Oracle

                         en la pupil·la on els perfils es perden

                                              MIREIA COMPANYS

-Mira- et diu la mà que assenyala un núvol,
segueix el vol de l'ombra i, quan claregi,
recita tot allò que desconeixes:
l'espera de la pluja abans del tro,
la brusca retirada de les ones
cap a la conquilla del corn marí
i el sacseig del prosceni en cloure l'acte.
Caurà el teló. Ressonarà l'enigma.

Isabel Ortega, dins,

Xarxa de Versos. El paraigua de Joan Brossa. 2020
Coordinació: Josep Gerona

Des d'aquest fil segat

Des d'aquest fil segat,
remuntaràs la llum,
el xiscle dels ocells,
la resta de les ones.

Montserrat Rodés. Escrits en blanc. 1995

XVII Premi Miquel de Palol 1994

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques
la lluna ha obert camins
que travessen la mar –
línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles –
lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.



Teresa Pascual, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 73/74, febrer de 2001, P. 60

Naufragi

Les ones,
bressol
    de cresta colpidora,
amaguen
    sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.



Lola Casas. Blau. 2008

Il·lustracions: Carmen Queralt

Ulls blaus

És el cel que es fica a l'aigua
o és el mar que puja al cel?
A cada ull s'hi gronxa una ona,
cada ull fa claror d'estel.

Blau a dins de la pupil·la,
com el mar il·luminat
i voltat d'escuma blanca
per poder-m'hi emmirallar.



Núria Albó. M'ho ha dit el vent. 2009

Il·lustracions: Caterina Roca

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



De: Mar


Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Besada d'ona

Besada d'ona:
la mar necessitada
de terra digna.



Hivern

Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams