Els vincles

Mesurar l'horitzó
                            amb mirada serena

damunt la molsa dorment

contemplar la inanitat
de l'espai on habitava l'altivesa
                                                   del món.

És tot.

De: Els vincles : vuit poemes d'Antoni Clapés. I

Plaquette publicada per a l'acte del dia 11 de març de 2023.

Dins del llibre: 

Un instant que perdura : fragments de vida i obra d'Antoni Clapés. 2024

L'oblit

L'oblit és un vent calm
que encalma l'horabaixa al pla
entre xiprers i vinyes
és una vasta veu
que clama per les roses
on són les roses diu
d'antany
les que mai no van poder ser
les que no collí cap mà
i el vent espargí
on els vincles aferrats terra endins
amb ternals arrencats
on les roses?

Josefa Contijoch. Congesta. 2007

Callar

Callar.        Romandre
estranyament entre seqüències
com si la llum no fos dels ulls
aquesta nit.

L'impuls salvífic recorre
l'esquerda dels dies.

La corba infinita dels vincles.

Montserrat Garcia Ribas. Platja Fonda. 2021

Epíleg de Carles Camps Mundó

L'amistat

L'amistat és, al capdavall, una comunitat d'afectes i de pensaments,
de paraules i de silencis, d'explícits i d'implícits. Hi ha molt de no
dit en l'amistat, que, quan cal dir-ho, l'amistat ja s'ha evaporat.
No és una societat d'interessos, ni un pur nexe de complicitats.
És una comunitat de vida, en el sentit més plenament grec de
koinonia, un vincle que va més enllà de les circumstàncies
conjunturals que l'han fet néixer. Al principi, hi ha un pretext
que vincula dues persones: una activitat comuna, un estiueig al
mateix poble, un treball compartit, però l'amistat va molt més
enllà d'aquell pretext originari i arriba a unes cotes que ni un
amic ni l'altre podien imaginar quan es van creuar per primera
vegada.

Fragment del text.

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Perdonat

El vincle del tendó
crida que el compadeixin.

S'esforça a fer-se mortal.

Gruny i maldiu allò que l'escanya.

La coixesa de la redempció.
La baixesa de l'ànima engreixada.

El tendó espera que el salvin.

Porta bilions d'anys
esperant un teixit
que li subjecti les febleses.

Anna Gual. Ameba. 2020

Il.: Gala Pont
Epíleg: Caterina Riba

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2019

Matemàtiques

Ser conscient del teu cos

amb la dimensió d'un temple
que respira.

  Trobar-te lluny de tot
menys del que et queda si en restes
els vincles.

  I estimar el temps que tens
abans de recalcular-te
la xifra.



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Teoria de la memòria

Fa molt, molt de temps, abans de ser una artista
turmentada, afligida per la nostàlgia a més
d'incapaç de crear vincles duradors, molt de temps
abans d'això, jo vaig ser un governant gloriós
que mantenia unit un país dividit; això em va dir
l'endevina que em va llegir la mà. Grans coses,
va dir, t'esperen, o potser et venen al darrere;
és difícil saber-ho del cert. I a més, va afegir,
¿quina és la diferència? Ara mateix ets una
criatura que dona la mà a una endevina.
Tota la resta és hipòtesi i somni.


————————————————

Long, long ago, before I was a tormented artist,
afflicted with longing yet incapable of forming
durable attachments, long before this, I was a
glorious ruler uniting all of a divided country
–so I was told by the fortune-teller who
examined my palm. Great things, she said,
are ahead of you, or perhaps behind you;
it is difficult to be sure. And yet, she added,
what is the difference? Right now you are
a child holding hands with a fortune-teller.
All the rest is hypothesis and dream.



Louise Glück. Nit fidel i virtuosa = Faithful and virtuous night. 2017

Traducció: Núria Busquet Molist

Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de

l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.

Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot

transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja

l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em

trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta

d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen

fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat

per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels

protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada

pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba

funda un altre món?

Jean Serra. Des de la quietud. 2002

Vincles

 

En els teus inicis hi va haver
tendresa, amor, alegria i veritat.

Ara tens, qualitat, amor, bellesa,
saviesa i veritat.

Et desitjo vincles de confiança
i una vida llarga de veritat.

Teresa Grau Ros

Torre de pa

Nodria murs el Sena amb boca dolça

Fugien les serpents d'absoluts bronzes

Sento l'orgull de la darrera festa

       D'aquestes mares

Alerta sota plomes de certs lliris

I sense déus res de més gran que l'home

Cor pur esperit just fineix la brida

       No toco nusos

Hi ha teles a la boca de la terra

I un gran progrés enllà de les tenebres

En l'aigua del secret plates de sorra

       Fan les figures

Nodria flors el Sena amb boca dolça

Regant la barba d'un París de fruita

Compro un bressol a una piràmide entre

       La nit i l'alba

No exalto vincles per canals d'escàndol

Que el corredor novell prengui la torxa

Arrel i acció avui reten la fruita

       Al bloc que es forma

Oh cor! L'ull de la lluna tomba l'ombra

D'estrella a estrella sota els arcs de pedra

L'aigua repassa el mar Tot el que sigui

Humà és nostre.*

*Lema d'un cartell polític d'esquerra molt

divulgat en aquells dies.

Joan Brossa. Poesia rasa II : 1955-1959, 1991

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

Estimo

Estimo el mar, les vides submergides
que no coneixeré però existeixen
al cristall d'una roca, a les mol·lècules
d'aigua salada, als gens que ens configuren.
Estimo i existeixo en la paraula,
directa o retransmesa via satèl·lit
escrita a mà, impresa, escannejada.
Estimo les febleses i els defectes
dels qui conec, les mesquineses pròpies,
el gust amarg del vi quan s'acaba la festa,
la sal de les paraules de qui ens busca
per saldar un deute antic.
Estimo el temps que no cap al rellotge
que és relatiu, inútil i s'escola
per una subjectiva perspectiva
d'instants d'un sol present que ens presideix.
Estimo la foscor dins la claror,
el vincle antic que enllaça fill i mare,
la sort fidel i fràgil que ens atorga l'amic,
la bellesa de tota imperfecció.
Estimo o moro.



Núria Esponellà. Quadern d'Empúries. 2000

Introducció: Narcís-Jordi Aragó

Colette

... la seva obra és, doncs, reflex i esperó
del seu llarg i tenaç aprenentatge de la
llibertat. I, indestriablement, de la seva
lluita constant amb les paraules per fer-los
dir tot allò que abans d'ella no havia estat
expressat i que, per tant, era inexistent;
...

Quan deia, per exemple, que valorava tant una
bona obra literària com un parell d'esclops
ben tallats, això no implicava cap sentiment
d'humilitat especial, sinó la constatació d'un
vincle profund, que no admet jerarquies de cap
mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.



Maria Mercè Marçal (fragments del pròleg)



Colette. La dona amagada. 1985