EL QUE HAURIA VIST EN UN ALTRE
espai. Temps endins. Ve a ser
una pregunta indefinida.
De múltiples respostes. Ben
cert que m'haurien trasbalsat.
Ja saps que, si mai arribés
la veritat, per res del món
no voldria ser al descobert.
A la intempèrie. D'un temor,
sense fi, que no invocarà
la pietat. Si ignorem on som,
no copsarem pas què ens espera.
De: Totes les esperes.
Montserrat Rodés. Aturar-te a dalt. 2024
Dibuix de la coberta i disseny, Roser Bover.
Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?
Josep Lladó
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
«¿Cómo es este eje, que desde los genitales a la boca me atraviesa,
este eje en el que definitivament tendré que engendrar el mundo?»
CHUS PATO
hi ha alguna cosa imperialista
en engendrar el món
en dir com es dirà allò
l'acomodes a tu
el doblegues a la parla
submís a les teves expectatives
i a la mesura pròpia de les coses
l'inabastable ens anihila
per això el delimitem
atorgant-li unes grafies
hi associem uns fonemes
en fem regles i normes
que fixem en gramàtiques
fent llei de la necessitat
i ordre de la nuesa
per això l'esgarrifança
del que encara no té nom
salvatgia i escarni
d'allò per desembravir
esglai i tara
del que encara
no
Maria Antònia Massanet. Aus de ramat. 2019
Com és la pluja per dintre?
Quin color pren més enllà de les parpelles
i el negre pansit dels paraïgues del món?
Fins on arriba l'elasticitat de la gota
que s'estira,
s'ondula
i tiba
al final de la fulla
com un cos al final de l'amor?
Durant molts anys
la pluja va estar prohibida,
com el mar, com la nit,
com els llibres i les ungles
que creixien d'amagat de les carícies.
No és senzill desaprendre,
no ho és
oblidar-se a posta el paraigua
i tornar a casa xopa
quan fa dies que no plou.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Premi de la crítica de poesia catalana 2016
A l'Arnau Pons
En una punta un laberint que mossega i acull,
que ni guia ni no, que ni salva ni trenca.
En una altra, polls per tothom, la pau escassa
i un desert remogut que reneix o retorna.
Després, la flor de ningú i, arreu, les preguntes.
Més ençà o més enllà, la paraula mancada
—hi ha espai i forat i a tu, si se't vol, se t'inventa.
Algun petit just al costat, poca arrel, potser molts brots.
Teranyines al braç, lluna plena al clatell,
dispersió i polseguera, també en una punta.
A sis bandes. Com una estrella, com dues figures
encavalcant-se i parlant de primavera i morir
o com es digui el camí dreturer per on em porta una mà
que, amb tantes altres, m'estreny el cor.
Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018
Postfaci de Mercè Ibarz.Les campanes de Palau,
qui les branda? qui les mena?
La volada, cel amunt,
qui l'ajunta i la dispersa?
Per què es mou el gira-sol?
Qui teixia la pinassa?
Buguenvíl·lea i gessamí,
per què mesclen flors i rama?
Manllevava els seus colors
a l'eruga la cardina?
I la serp del xuclamel,
per què lliga la bardissa?
La rosada, com s'adorm
en un clot de campaneta?
Les campanes de Palau,
qui les branda? qui les mena?
De: Infants i jocs
Tomàs Garcés. Vers i prosa. 1981
Il·lustracions de Carme Garcés.
La vinya donava maragdes
a la pal·lidesa del mar.
¿Per què es desclou la llum de l'alba
si tu no li'n feies senyal?
El món naufraga en la tendresa
i l'aixopluga un vel rosat.
¿Per què s'allarga la boirina
si tu no aixecaves el braç?
Boira desfeta, alba desclosa,
i la pal·lidesa del mar...
¿Per què s'adormien les aigües
si tu no volies mirall?
De Paradís (1931)
Tomàs Garcés
També es troba al llibre:
Tomàs Garcés. Només els somnis són veritat. 2021
Selecció i pròleg de Josep Pedrals.
Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.
For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.
The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.
Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?
—————————————————
El arquero silencioso
Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.
Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.
El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.
¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?
Raquel Lanseros. Matria. 2018
Només soc un vell que arrossega els peus
i fa de ventríloc
per un déu
que no ha parlat amb mi ni una sola vegada.
El que té ulls de cabra
i pastura tot sol
en un prat de l'alta muntanya
el llarg vespre d'estiu.
—————————————————
And who are you, Sir?
I'm just a shuffling old man,
Ventriloquizing
For a god
Who hasn't spoken to me once.
The one with the eyes of a goat
Grazing alone
On some high mountain meadow
In the long summer dusk.
Charles Simic. Mestre de disfresses. 2014
Traducció de Marta Pera.
Text en català i anglès.
10è Premi "Jordi Domènech de Traducció de Poesia"
La pau té nom molt breu,
—subtil i lleuger com au de pas—
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb una mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.
Esteban Martínez Serra. Qui ens dirà demà?. 2024
Il·lustracions d'Ömer Ilksen Akçil
Sons inconnexos,
provinents d'ombres d'éssers.
Com evadir-se'n?
De: Haikus de convalescència, XXXI
Feliu Formosa. El temps sofert. 2023
Il·lustració de la portada: Neus Martín Royo
Edició i epíleg a cura d'Esteve Miralles Torner
Vine, nen,
queda't amb nosaltres,
als pares, saps?,
els cal rondar sols aquesta nit.
Ells, saps?, necessiten
contar-se coses que ja saben.
Soparan, ballaran i potser
agafats de les mans
es miraran com abans d'obrir tu els ulls.
La música els durà
on es van trobar un dia
i varen fer promeses
i parlar de tu
sense conèixe't.
Vine, nen,
que els pares avui
han de renovar juraments
agafats de les mans.
Joan Asbert. Poesia en models. 2015
Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014
Jo he obert la meva flor
al coll d'una flor tancada,
poncella que ja comença
a perdre's i a esgarriar-se.
És del cert? No ho sabré mai.
Al jardí, la meva flor
és novella cada dia,
viu badada i no s'espiga
no fa ombra i et convida
a obrir la teva flor amiga.
Carles Rebassa. Pluja de foc. 2016
Dins el llibre:
Amors sense casa : poesia LGBTQ catalana. 2018
Antologia i introducció a cura de Sebastià Portell
—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?
—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
A partir de 8 anys
Hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.
Potser perquè és despistada?
Potser perquè és divertida?
Potser perquè li agrada disfressar els peus amb els mil colors del dia...?
El cas és que hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.
Fragment de:
Un peu diferent a cada mitjó; Un mitjó diferent a cada peu. 2014
Text: Joan Calçotets
Il·lustracions: Armand
Dins,
Piscina poesia. 2021
Textos de diversos autors
Il·lustracions de Maria Beitia
Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.
—————————————————
Trees
I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.
Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019
Poems in Catalan
Translated by Julia Dale
