Què atrau els mosquits de la bombeta
si en atansar-s'hi esclaten i l'ombra se'ls empassa?
Quina inquietud mou les abelles a picar
si amb el fibló clavat endins moren després?
Perquè no podem respondre, persistim.
Perquè no volem pensar-hi, ens atrevim
i alcem el vol sota els llençols de nit, així.
De: I.v.tr.mudar
Mireia Calafell. Aquesta sang. 2024. P. 89
Massa sovint
em demanen
què és per a mi
la poesia.
Mira, abans
de fregir el peix
l'escat, l'esbutz,
el rent, el sal
i l'enfarín.
Ah, i l'oli,
d'oliva i ben calent.
Au, circula.
De: Xampú xampany
Antonina Canyelles. Xampú Xampany. 2025. P. 140
Portada: Helena Tarrés.
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021. P. 491
Pròleg de Carles Duarte.
Dins el riu hi ha el cel,
el núvol, el sol fred.
El riu, a la cassoleta de les meves mans.
Si alço les mans
el riu s'escampa en gotes, i m'escampa cel, núvol i sol per sobre.
Si em bec el riu de les mans
llavors dins meu hi ha
el sol, el núvol, el cel.
Digue'm, doncs, qui és dins de qui?
De Rain Again. (2025)
Mamta Sagar
Traducció de Míriam Cano.
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 58-59
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha.
Al cinquè segona hi viu la menuda.
Aquesta és la seva aventura!
Aquesta nit hi ha lluna vella.
La menuda no vol fer pipí!
-És que la lluna em mira el cul!
I la lluna, qui ho diria?
I la lluna, qui ho dirà?
Pobra, no sap on mirar...
Aquesta nit hi ha lluna cluca.
La menuda no vol fer pipí!!
-És que la lluna no es veu gens!
I la lluna, qui ho diria?
I la lluna, qui ho dirà?
Pobra, voldria brillar...
Aquesta nit hi ha lluna nova.
La menuda no vol fer pipí!!!
-És que la lluna és massa xica...
I la lluna, qui ho diria?
I la lluna, qui ho dirà?
Pobra, no sap què pensar...
Aquesta nit hi ha lluna plena.
La menuda ja ha fet el pipí.
-És que la lluna el cul m'ha besat!
I la nena, qui no diria?
i la nena, qui ho dirà?
Feliç, riu que riurà...
«M'abelleixen quatre coses
ーqui prou les sabrà lloar?»
MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.
Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.
Abraçada pel fang,
el món em parla.
Jo, m'entreg a la paraula.
De: #sospita
Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36
#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.
En homenatge a les víctimes de la dana
de l'octubre del 2024 a València.
On són els peus que un dia van calçar-te?
On és el riu que embolcallava colls?
On és la veu capaç d'enllustrar un salze?
On és l'amor que abrivava l'amor?
On van les flors vestides com espases?
On van els camps negats pel desconsol?
-On vas, amic, surant entre les canyes?
-Busco repòs al llit dels sequiols.
S'ha fet la nit al fons de les sabates.
Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,
parlant tot sol mentre l'aigua m'assota
com un bergant que flagel·la un ninot.
La mort bressa un llençol que no ens enganya
quan sembra les roselles de la son:
som l'últim episodi d'una bota,
som l'última pestanya del record.
(Inèdit)
Es troba en el llibre:
Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 78
Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.
Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.
Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha
Qui sap?
Jo diré, jo diré, jo diria
si avui fos el dia:
«No temo la nit;
que al matí Déu m'ha estat a la vora
-benastruga l'hora!-
i m'ha beneït.
Ja no soc la donzella poruga
que cerca l'espluga
per fer-s'hi un caliu;
soc la dona que es sent tota forta
al pas de la porta
i guaita i somriu.
Jo voldré, jo voldré, jo voldria
que ja fos el dia
i en ser l'endemà,
per fer tal com l'infant que la mare
deixa i dubta encara
si sap caminar.
Com l'infant que en llançar-se vacil·la,
i son ull vigila
si troba un company:
i en haver-lo, sa passa és segura,
i ja no té cura
de tort ni de d'any.
Jo seré, jo seré, jo seria,
en ser ara el dia,
com nau en el port,
que al record de passades tempestes
tem noves conquestes,
i pensa en la mort.
En la mort que fa poc jo burlava
-que no l'enviava
pas Nostre Senyor-
i pressento a la joia més pura
un «Sempre no dura:
la mata un dolor» .
Que no sé què faré ni diria
si avui fos el dia.
1915-1916
Cançons i elegies.
Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. Ed. 2026. P. 36-37
Edició, pròleg i notes de D. Sam Abrams.
Perfil biogràfic de Cèlia Riba. P. IX-XXIII
També es troba a:
«I aprenc a dir que no»
Empoderament
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 67,73 i 74
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Voldria dir-ho ben alt
perquè el meu pou s'omplís d'aigua
i entraren les pluges i els canals,
perquè s'il·luminaren totes les estances
de la cova, perquè s'obriren totes les finestres,
totes les portes i cobertes.
Voldria dir-ho ben alt
i que es poguera veure des de lluny,
sentir la remor dels meus crits descalços,
dels meus peus distrets, del meu cor indòcil:
la meua flama, senyal de fum persistent.
Voldria dir-ho ben alt
i centellejar pel resplendor dels mots
aquests que cisellen i habiten i fecunden
la nit més amarga.
Que sense desdeny vull preguntar-nos
perquè hem renunciat feroçment al canvi,
a la revolució i a la metàfora,
a la guspira encesa de la benaurança i del desig,
al recer i a l'abraçada inevitable del mot i de l'estigma,
del mirall i de la dissidència, de l'estima i del neguit;
per què el repte ens esguarda i ens fereix
al cor càntic de la nostra vida
mentre la vivim i la sentim.
Voldria dir-ho, afirmar-ho, aclamar-ho,
i soc tota preguntes i súpliques.
De: II. Els símbols sòlids.
Aina Garcia-Carbó. El vast domini. 2024. P. 35-36
Imatge de la coberta: El Bosch.
Premi Festa d'Elx de poesia.
Premis Literaris Ciutat d'Elx 2023.
Nàufrag de sorra i palmeres,
Anna Garcia Garay
Nàufrags de la nostra illa,
sotgem l'horitzó en cerca
de qualsevol vaixell pirata
que ens vulgui ancorar
a un grapat de sorra i palmeres.
Ens preguntem, però,
si serem capaços d'estimar
un nou bocí de terra o d'oceà
lluny de la nostra barca.
Tània Soler. Escames. 2023. P. 75
Pròleg d'Àngels Marzo.
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
PRESENTACIÓ
¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell
com una flor gentil que no pot ser collida?
(U-Ti) M. Manent
Era un matí de maig, assolellat i sense vent. Jo sortia de casa,
davant del mar, just on comença el Passeig de les Palmeres.
Caminava amunt, deixant a la dreta l'amfiteatre romà i a
l'esquerra la capçalera del Circ. Travessava la Via Augusta,
vorejava el Pretori i seguia la muralla en la seva rotonda fins
a l'entrada est, dominada pel pas serè de Minerva.
Portava una bossa de cuir amb un llibre de poemes, un bloc
de paper canson, un tinter de tinta xinesa i escuradents plans.
Entrava al Passeig Arqueolòlogic, donava una volta per
prendre posicions i m'asseia en un pedrís o a l'herba. Des
del Passeig es domina el Camp de Tarragona, de suaus
ondulacions i vegetació escassa amb una tènue pàtina que
el vela, tret dels dies de mestral. Als masos circumdants,
jardins, fruiters encara amb flors tardanes, lladrucs de gossos
i torterols de fum. Serenitat. Els elements defensius i marcials
ja eren part de la pau. Treia el llibre de la bossa, llegia una
estona i després em posava a dibuixar amb els escuradents
i la tinta. A vegades havia utilitzat ploma, però l'escuradents
pla dona un traç més enèrgic i la possibilitat de matisar.
Eren els anys d'adolescència i joventut. En conservo molts
dibuixos i el record d'àvides i constants lectures
en una amable soledat.
Plató i la immortalitat de l'ànima; Sant Agustí i l'amistat com
a meitat de la nostra vida; Marià Manent amb alades i elegants
versions de poesia xinesa; Joan Llacuna, lluminós i transparent
com els ulls d'Aurora; Joan de la Creu, apassionat i encès com
els mateixos anys de joventut. Aquestes eren les lectures de
muralla, que em feia alçar els ulls i gairebé flotar cel enllà.
Els dibuixos de pedres, torres i camins no pretenien altra cosa
que l'exercici d'un gust pel dibuix i la pintura. A la muralla hi
vaig tornar en companyia, i els fills, després, ens hi van seguir.
(Fragment)
Olga Xirinacs. Estiu 92, en ruta per terres d'Escòcia.
Olga Xirinacs. La muralla. 1993. P. 7-8
Ser, és una cursa. I una nota tocada a l'aire.
És un foc encès i uns uns clucs.
Ser, és un miracle.
I una petjada.
És un cop d'aire i una onada.
Ser, són tots els camins i el final de tots
els extrems.
És el centre i totes les escletxes.
Ser, és ara i aquí.
I la incertesa de tots els demàs.
És l'origen i és l'oblit.
Ser, és la totalitat que es pot definir i la negror
més absoluta, del que no es pot conèixer.
Ser, és el tot i el res, contingut
en un mateix recipient, la vida.
Qui ets? Com ets? Què ets?
Qui ets és un nom, una etiqueta,
que varia segons d'on vens.
Que depèn del camí que has fet.
Qui ets és un personatge que canvia segons
l'obra que interpreta.
És una idea que vesteixes.
Una creació.
Un monument.
Com ets és una actitud.
Un moviment davant de cada situació,
relació o esdeveniment.
És un fer, un moure's.
Una manera escollida o imposada
de comportar-se.
Com ets depèn de tu, és com reacciones,
com t'enfrontes a cada cosa.
Com dirigeixes i gestiones el que penses
i el que sents.
És com actues i com discerneixes
la informació que tens.
Que ets és la gran veritat.
És absolut i no es pot modificar.
Que ets, dona sentit a tot.
És el propòsit, la finalitat de per què hi ets.
Què ets? Ets energia, ets vida, ets vibració,
ets un batec que polsa en el món
mentre hi habites.
Ets fluïdesa, evolució, creixement.
Ets un ésser espiritual a dins d'un ésser humà.
Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022. P. 47-48
PRÒSPER
El dia s'ha acabat
i el món se'n va a dormir;
i tot el que era amb tu
no hi és ーja és lluny d'aquí:
els núvols, els tractors,
les cases, el jardí...
Som fets d'un tros del somni
d'un somni molt petit.
Ho veus? Tot es desfà
com aire en l'aire fi.
La sents?, sents la cançó,
que et dorm a dins el llit?
La son ho envolta tot,
i el món és un coixí.
Els ulls se't van tancant.
Que tinguis bona nit.
II
Jaume Coll Mariné. Com les fulles. 2026. P. 48
Notes de Jaume Coll Mariné.
Premi Carles Riba 2025.
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023. P. 111
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà.
Pròleg: Teresa Colomer.
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no és un càntic.
La llibertat també ha de ser una cançó de poble
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l'ocell del desig és el misteri.
El misteri de l'amor és el temps,
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor.
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...
Blai Bonet
Poesia completa, 2014 [Cant de l'arc, 1979]
Dia Mundial de la Poesia
21 de març del 2026
Més informació:
https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/index.html
Escolt el blues de la solpostada.
Les seves notes són orfebreria.
Són efluvis, ecos llunyans
i amorosos dels pares.
¿Qualcú condescendent, qualque música
els deu agombolar mentre caminen
a les palpentes pels deserts de no-res?
Antoni Vidal Ferrando. Si entra boira no tendré on anar. 2022
Premi Carles Riba 2021.
La mort ens elimina ーperò la idea
d'aquesta mort és el que ens pot salvar.
Qui són els déus de la nostra odissea,
quins sacrificis hem de preparar?
Si ens fos predit, de forma decidida,
que el món s'acabaria d'aquí a un any,
amb quina ràbia, amb quina set de vida
faríem el que fem, amb quin afany
voldríem de seguida veure els pares,
pobrets, convidaríem a sopar
amics de qui havíem odiat les cares,
no deixaríem res per l'endemà;
podríem fins i tot escriure un llibre
o fer un viatge pertot arreu d'un vol...
Però afortunadament tothom és lliure
de perdre el temps i la raó com vol,
i som com una dona provinciana
que va a París i compra porcellana
barata, i s'avorreix, s'enyora molt.
(Inèdit)
De: El Principat
Xènia Dyakonova
Es troba en el llibre:
Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013. P. 58
A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig.
Pròleg de Montserrat Abelló.Arrossegues lleument la cama dreta,
encara que l'artritis no és, ni de molt,
el pitjor dels teus mals.
Mentre t'escolto, assentint amb el cap
al teu monòleg llunyà,
observo com tragines el pes dels altres,
i una nova mirada em retorna
la desfigura de la teva vellesa
i, amb ella, la buidor de la teva absència.
ーSaps una cosa mare? Jo no vull ser com tu,
no regalaré la vida als altres
ni els deixaré que triïn per mi.
Bel Granya. Mudar de pell. 2016
També es troba a:
«Extirpada de tu, mare»
Relacions entre mares i filles.
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 179-180
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
