Nívia

En el record aflora la tendresa
i aquest matí, davant de l'alumnat,
els ulls menuts que tinc se m'entristien.
Que breus que som! Que fràgil existir!
Apesarat per la darrera nova,
a mig dictat, pensava en els absents.
Un mot només d'un text d'ortografia
m'ha traslladat tot d'una al meu terrer;
l'estimo tant aquell racó de Plana!
Com un ocell estrany s'ha produït
un excessiu mutisme dins de l'aula
quan jo, distant, membrava aquell indret,
passat el camp d'esports i les escoles
on el carrer s'estreny i es fa camí
fins amoixar l'estatge del silenci: 
el blanc raval que no permet retorn.
Sempre la mort em sembla prematura.
Després, torbat, dictava punt final.

Poema XXII

Anton Carrera, dins

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

Quan una persona

Quan una persona es coneix, es comprèn,
se sap gestionar i s'estima, està en disposició
de mirar l'altre, de veure'l, de comprendre'l
i de sentir-lo, i de construir la capacitat 
d'entesa d'una manera justa i equitativa,
integrada en uns valors reals, pensats i 
sentits.



Anna Carpena

De: Creixement emocional a l'aula. p. 70



Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. 2013

La meva musa

La meva Musa, prudentment callada,
escolta tot allò que, amb verb florit,
us ha ofert qualsevol ploma daurada
que del goig de les Muses ha gaudit.
Jo sols tinc pensaments; d'altres, paraules;
i -com clergue illetrat- dic sempre Amén
al que afirmen els mestres, dins les aules,
amb mots sonors i ploma pertinent.
Quan sento que de vós fan lloa immensa,
dic És ben cert, i hi sumo el favor meu;
però ho dic en silenci: que la pensa
-si d'amor tracta- precedeix la veu.
 Si dels altres els mots són el millor,
 honreu el meu silenci creador.


LXXXV

Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare. 1993

Pregoner de ponent

En Josep Vallverdú i Aixalà el veiem
fonamentalment com un perenne pedagog,
com un mestre que té l'aula sense porta,
amb uns grans finestrals que permeten la
lliure entrada de la llum i del vent, i
a més disposat sempre a ésser present en
múltiples actes culturals en els quals
la demanda no ha estat mai negligida, i
en molts, moltíssims casos, ha estat
el cop de ventall que calia donar perquè
el caliu tornés a flamejar.


Fragment del pròleg.


Antoni Bergós, dins,

Josep Vallverdú. Pregoner de ponent. 1982