Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris despertar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris despertar. Mostrar tots els missatges

21 de febrer 2024

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.


Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

22 de desembre 2023

Si les roses

Si les roses no s'haguessin marcit i no ha-
guessin arribat les glaçades, i si no hagués
caigut aquí i allà algú a qui no vaig poder
despertar, no caldria més Cel que el d'aquí
baix - i si Déu hagués estat aquí aquest
estiu i hagués vist el que jo he vist - m'imagino
que trobaria superflu el Seu Paradís. No li
ho diguis per res del món, però, perquè
després de tot el que n'ha dit, m'agradarà
veure què ens construïa, sense martell,
sense pedra i sense ni tan sols un jornaler.

(Carta 185, a Elizabeth Holland, primers
d'agost de 1856?)


5

Emily Dickinson. Fragments. 2023

Traducció al català: Dolors Udina, 2022

28 d’agost 2023

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot


La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.


Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

14 de maig 2023

Un tren

Quan he despertat, he vist el mar,
una mar llisa, suau, tacada per la boira.
T'he mirat i dormies, el cap damunt meu,
amb la penyora d'una nit al nord,
fugaços, tots dos, com en un somni pàl·lid
que es nega a desaparèixer en la vigília.
He vist un llac fumejant, alzines altíssimes
i la grogor d'un paisatge que espera la neu.
Abans d'adormir-te m'has demanat
si podríem viure al bosc, tu i jo.
I hem rigut perquè és impossible
pensar en els dies que seran, les nits
que hem de conèixer, la sang frisosa.
T'has despertat al final del trajecte
amb els ulls cap a mi, els llavis oberts.
Hem fet tot el que volíem fer?,
et deman. I tu dius: hem tingut sort
d'agafar aquest tren, no fem tard.




Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P 35

29 d’abril 2023

La fotògrafa

Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.

Poques de les imatges
van ser positivades.

No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.

Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.

A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.

Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.

Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.

Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.

Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.

Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.



Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

03 de març 2023

Les llavors són invisibles

Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l'espera.

Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.

Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.

Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i es bella,
em regala el seu aroma
i m'allunya la tristesa.

Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans
i em foraden el planeta.



Eva Dénia. El color del blat. 2001

Il·lustracions de Sebastià Dénia.

17 de setembre 2022

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

30 d’agost 2022

Nit a l'era

Dolça nit d'estiu -el cap sobre el rascle,
l'ànima santa del treball dorm a l'era.
Entre els estels esdevinguts un mar neda el gran
     silenci.
L'infinit em crida amb el parpelleig de mil ulls.

Canten, lluny, els grills. A les aigües de l'estany
hi ha, aquesta nit, unes noces secretes de nàiades.
L'oreig que commou el salze a les ribes del rierol,
desperta cants d'acords mai no sentits.

Entre l'olor de farigola, estès al cim de la batuda,
deixo que cada raig de llum toqui el meu cor,
i m'embriago amb el vi de la gerra de l'infinit,
on s'esclafen estels fugaços sota un pas desconegut.

M'és deliciós per a la ment submergir-se en el blau
      d'onades de llum,
naufragar —si cal— en les flames del cel,
trobar noves estrelles, antiga pàtria perduda:
la meva ànima en va caure i encar plora l'enyorança
       del cel.




Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

23 d’agost 2022

04 d’agost 2022

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.


Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

28 de novembre 2021

En arribar al llac

En arribar al llac
gairebé oblidàvem cada passa.
Ens va aixoplugar el son
i despertar la tempesta.



Joana Maria Mallol. On és Saorsa. 2021

VI Premi Miquel Bauçà 2021

09 d’octubre 2021

Els drets humans

El sol desperta del son
sortint-ne per orient,
en silenci ens va dient
al fer-lo és per tothom;
i la terra que agemolida
per la foscor de la nit,
a l'aire llença son crit
de llibertat sense mida;
l'arc iris ple de color
el raig de llum unifica,
i a la humanitat indica
vulgui admetre'm la raó;
que si l'home fou creat
de Déu a la seva imatge,
oblidem-ne l'esclavatge
proclamant-ne la igualtat;
sent-ne així la varitat
caldrà viure com germans
i siguin els Drets Humans
de llei per la societat.



Simó Granollers i Batlle

Poesia que forma part de l'Antologia poètica de Simó Granollers i Batlle.

conservada a la Biblioteca Municipal de Portbou.



07 de juliol 2021

Madrigal per a un infant adormit

T'he despertat: tenies
la cara plena
de sol, i tanta
llum sobre la llum closa
dels teus ulls! Jo mirava
les palpitants parpelles
com l'ombra d'una vela
sobre el mar, o com l'ala
d'un ocell entre les roses.



(Part II)


Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores. 1990

30 de març 2021

Evocació del matí

                                     A Edvard Grieg


L'aigua adormida vol ser el cos del temps,
la pell d'aquelles hores lentes, dolça
espera de la vida que ha de néixer
d'un silenci de lluna. L'horitzó,
desig incandescent d'un cel de pètals,
voldria contenir la immensitat
i s'ha tornat confí d'aquesta llum
líquida que es vessava com el nèctar
del sol. Ara, el temps és un aiguaneix,
el desglaç de la nit que sembla riu
i llera, el despertar de les aloses
i la dansa del gira-sol. La boira
es va cobrint de transparències blaves
i del plor de les roses emergeix
una música amb tacte de migdia.
L'aigua adormida ja és el cos del temps.


De Àmbit de la llum


Cristina Àlvarez Roig. Cerimònia del te. 2019

Premi «Festa d'Elx» de Poesia 2019

27 de desembre 2020

Un company (cançó infantil)

Tinc un company que odio.
Quan vull enfilar-me als arbres
em diu "no, no, no, millor que no,
que relliscaràs i cauràs a terra".

Tinc un company que odio.
Quan vull jugar a futbol
em diu "no, no, no, millor que no,
que et marcaran un gol per sota el cul".

Tinc un company que odio.
Quan m'acosto a la nena que m'agrada
em diu "no, no, no, millor que no,
que no voldrà saber res de tu".

Tinc un company que odio.
Quan vull fer un petó al meu germà petit
em diu: "no, no, no, millor que no,
que el despertaràs".

Tinc un company que odio.
Es diu Vergonya.
Li dic cada nit "no, no, no de cap manera,
demà no et faré cas".


Kirmen Uribe. Mentrestant agafa'm la mà, 2010

Tr.: Jon Elordi, Laia Noguera i Clofent

03 de maig 2020

wake up

Cap vers no em pertany, tan sols aquesta fam d'escriure
mots que pretenen ser tendres, nascuts entre la roca i
l'asfalt, ablanits per aquestes mans. Em somio poeta de
marges, ribes i voreres. Desperta.




Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater

24 de gener 2020

Dona

Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.


      Estona de silenci cap al tard;
      totxanes, ciment gris i cel plomí,
      la música callada d'un jardí
      de metro per dos deu i una torreta.
      Penjada i amb rovell, la bicicleta.
      Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.

      El dia corre poc, no hi passa l'aire.
      Cap gana de deixar la bata a ratlles
      clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
      Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
      No saps amb qui parlar, per això calles.
      Et dolen els records, si hi penses gaire.

      Sols resta trista son d'imatges ertes.
      Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
      per dir-te que no deixis, que has de viure,
      que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
      Que encara ets massa jove per ser vella,
      i mai no seràs vella si despertes.


      1r Premi Sènior

Montserrat Febrer Ramo, dins,

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011



21 de desembre 2018

Cançó d'albada

                       Recordant Goethe.


Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.




De: Cançons de la roda del temps, dins,

Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

08 de desembre 2018

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.




Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

02 de desembre 2018

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011