Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

28 d’agost de 2008

Començo a sentir


Començo a sentir
la por de no ser, potser,
altra cosa que la
meva ombra.
Que de mi gairebé
ja no en quedi res
i que ni tan sols
jo me n'adoni.
I em trobi així dins
d'aquest cos, que se'm
fa estrany, en el que
inconscientment m'oblido.


Montserrat Abelló. Asseguda escrivint = Seated writing, 2004


27 d’agost de 2008

Criatura dolcíssima, 3

Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!


Joan Fuster. Escrit per al silenci, 1954
Il.: Joaquim Michavila

26 d’agost de 2008

Cançó de les besades


Detall de l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona) per Teresa Grau Ros

El primer bes que florí,

te'n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d'estels
i perfum de lluna clara.
Totes d'un encantament
que ens feia les hores calmes...
D'aquell rosari passat
sols el record m'acompanya
i la recança també,
amor, si tu l'oblidaves.



Rosa Leveroni. Presència i record, 1952


25 d’agost de 2008

Les formigues

Les formigues
són com uns punts suspensius
--que no diuen
el que dius.

Les formigues,
corrua de l'interès
--arrepleguen
dels demés.

Les formigues
van lluint el polissó
--més que treball,
processó.

Les formigues
no coneixen propietat
--tot és d'elles
o furtat.

Les formigues
sols treballen a l'estiu
--a l'hivern
junt al caliu.



Enric Soler i Godes

24 d’agost de 2008

Autocrítica i crítica

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.

Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.

Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:

Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.

Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.

Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.

Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!



Ovidi Montllor. Bon vent i barca nova, 1978

15 d’agost de 2008

No em deixis sola

A little girl from Kaluk Bazaar per Sukanto Debnath a Flickr


De la mare recordo a la infantesa

el seu perfil obscur de vores lluminoses,

gestos suaus i so de veu tranquil·la.

La por de perdre-la va anar ennegrint

el cor d'aquella nena, personatge d'àlbum

que ja fugia pel terror dels contes.


Mare: no em deixis sola. On deus ser?
I escolto el vent al bosc.
Penso si sentiré la meva filla
quan escoltant els arbres també digui:
mare, no em deixis sola amb aquest vent.




Joan MargaritEstació de França, 2006

A l'estiu

Poc poblada, la comarca.
Malgrat enormes camps i màquines,
els pobles jeuen endormiscats
en jardins de boix; els gats
poc sovint els encerta una pedregada.

A l'agost cauen estels.
Al setembre hom anuncia la cacera.
Encara vola l'ànec gris i la cigonya es passeja
per prades impol·lutes. Ai, els núvols
com muntanyes volen per damunt dels boscos.

Si, estant aquí, hom no obre cap diari,
el món es troba en ordre.
En les xicres de puré de prunes
es reflecteix amable la pròpia cara i
els camps lluen d'un vermell de foc.




Sara Kirsch. Rückenwind 

Tr.: Joan Parra

11 d’agost de 2008

Tot ho deixo fora

Jardins de Miquel Martí i Pol (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Fora deixo la bossa dels retrets,
dels vells enyors,
de les angoixes,
i ensems de totes les inquietuds.
Tot ho deixo al cancell
perquè el vent se m'ho emporti.
Als finestrals oberts
demà tornarà el vidre de la llum.
A dins no hi vull cap fosca!


Pilar G. Fàbregas. La nit de l'alba, 1998


10 d’agost de 2008

El conhort

Guarniments de llum a un carrer de Gràcia per Teresa Grau Ros
Qui de lluny l'amor esguarda
i li reca ésser-ne franc,
que se'n vagi a mitja tarda
a esperar sota un pollanc;

que somrigui a les pruïges

d'un oreig sempre amatent
i ajagut entre les tiges
els seus ulls vagi cloent.

I el pollanc de noble alçària

que prou sap de compadir,
donarà, per encantària,
un conhort al dolç mesquí.

Si cloeu les vostres nines,

el pollanc es posar a fer
un brunzir de sedes fines
de l'amada que ja ve.

I el fullam és, quan oneja

amb melòdics regalims,
boca amant que xiuxiueja
coses fútils i sublims.

El cabell del trist, l'esbulla

vent o tany. El front malalt
rep un bes: és una fulla
que caigué del cim més alt.

Hom desperta. Dins la pia

fosquedat de tendres vels,
de l'amada que fugia
veu els ulls, en dos estels.



Josep Carner. Cor quiet, 1984

El paradís promès

Parc de Cervantes (Barcelona) per Teresa Grau i Ros
Només sé que és petit i que tu te l'estimes,
que la casa és al mig i el jardí és al voltant.
Que hi ha uns til·lers florits i unes palmeres primes
i un xiprer molt galant.

Que cal, per arribar-hi, pujar unes escaletes
qui sap si amb un pany d'heura o gessamí florit.
Les escales no són ni planes ni molt dretes
i es pugen amb delit.

Que hi ha una buganvíl·lia gairebé lluminosa,
tan gran és l'esplendor del seu mantell morat.
I que una margarida s'ajeu, capriciosa,
en un balcó tancat...

Això és tot el que sé. I ¿què més em caldria
per estimar-te ja, somniat paradís?
Sé que un matí d'hivern m'hi acollirà algun dia
el seu esguard feliç.


(Fragment)


Màrius Torres. Poesies a altres escrits. 1993

9 d’agost de 2008

Setze

                          Al Bernat



Engendrat de bon grat
t'he parit amb dolçor
i amb goig t'hem vetllat.



Vas obrint cautelós
corriols a la mar
utopies plausibles.



Cascavells dins el cor,
mòbils pedestals,
distingit per l'amor,
cel obert a les mans.




Teresa Grau Ros

5 d’agost de 2008

Rossinyol de Torà

Common Nightingale (Luscinia megarhynchos) per Noel Reynolds a Flickr
Rossinyol de dia clar
rossinyol de nit serena
el millor que em va passar
és néixer a la vila de Torà.

Quan anava a l'escola
em van ensenyar a cosir
i a treballar
i com la mare deia:
és el millor per fer-se gran.

Rossinyol de dia clar
rossinyol de nit serena
després em vaig casar,
al casar, vaig fracassar.

On podia anar, només?
on podia tornar?
A la vila de Torà.

Sort que tinc dos rossinyols
que per lluny que estan
no em fa res.
I una família que m'estima
com el sol d'aquesta vila.



Maria Grau Ros

3 d’agost de 2008

Poetes estimats, estimades!


Poetes estimats, estimades!
En les llargues nits,
quan lentament m'acuiten
les diàries certeses
de dolor i solitud
i el regust agre de la fruita macada,
obro els vostres llibres
de mots espaiats
i la vostra solitud m'acompanya.

Cors abocats sobre el meu cor,

sou només paraules poderoses.
Certes com la pedra i vives!
Tanta cobejança en tinc,
que en sóc avara.




Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002



De la continuïtat i la quotidianitat (llibre inèdit)

No sé el perquè.
El quan ni el com.

Però veurem un dia altres realitats.

I, mentre, (de tant en tant):
el sobreviure.



Pep Lladó, dins,

13 X 3 : poesia perifèrica, 2006

Biologia d'un poema

Intrusió radical en el món. L'últim estadi. La part que aflora
entre la terra i l'aire. El lloc on la bellesa creix amb un instint
bàsic de supervivència.

Com una planta busca la llum, genera colors, allibera aromes,

endureix, quan cal, les seues punxes com fiblons, així el poema.
Flors. Calzes en el desempar de la terra.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007