Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de juny de 2012

Gavarra

Has enganxat la gavarra amb la grua
i la deixes caure solta sobre l'aigua
amb la càrrega de bales de paper
destinades a Madrid, a la Casa
de la Moneda. El remolcador
eixiria a per ella amb els dos hòmens
que l'havien de conduir al port.
Un d'ells, amic teu i amic meu, m'ho conta,
pare, el dia del teu enterrament.

Avui el llevant ha trencat les amarres
i les barques se sotmeten al vent,
les ones envesteixen la gavarra
que transporta les restes de les últimes
paraules: pailebot, xarxa, babord,
salobre, port, rastrell, arrastre, nansa...
les veig sotsobrar damunt la coberta,
agarrar-se als caps fràgils dels records
i detindre per uns moments la força
de l'aigua contra les últimes cordes.


Teresa Pascual, dins, Com si res, 2011

Viarany

Per a Montserrat Abelló

I

És aquest el viarany.
Fa temps que l'observo.
M'he entossudit a resseguir-lo.

No sé dir-te per què,
però sé que aquestes pedres
són els meus ulls i el meu cor.

Per sort, m'acompanyes.




Laia Noguera, dins, Màscares i reclams, 2011

29 de juny de 2012

Quan el nostre poble es retrobarà

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl·labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabatre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009


27 de juny de 2012

Vora l'illa roja


Els records s'esmicolen

i ens abandonen.
Nua i sola avança la memòria
amb esquitxos de llum
i flors vermelles
mentre sostenim la paraula.



Martina Escoda, dins, 


Màscares i reclams, 2011

Seguit de les vistes al mar

Tot ho torno a trobar: una per una
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d'olors,
i la mar revolcant-se al clar de lluna.



Joan Maragall. Seqüències, 1911

26 de juny de 2012

Com estimular altres tipus de lectura?

Com, en definitiva, entendre aquella concretesa del moment
des d'altres codis d'interpretació que ens permetin reflexionar
sobre les obres sense haver de fer un seguiment lineal i
organitzat d'allò que significa l'espectacle?
O, dit d'una altra manera, la finalitat no és trobar un què
definitiu sinó crear una atmosfera suggestiva que ens permeti
fer sorgir les connexions, impressions, idees i sentiments
diversos quan estam veient l'obra.



(Fragment)


Maria Antònia Bibiloni Dávila. Poetes : un diàleg actiu entre poesia i dansa, dins,
Poètiques de ruptura, 2008

25 de juny de 2012

La ginesta

Infants jugant a la Platja de Sant Sebastià (Barcelona) per Teresa Grau Ros
I

La ginesta altra vegada!
la ginesta amb tanta olor!
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor. 


Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta 's regirava
furiosa al sol rient. 


Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta ermosura,
fins que'l cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
ignoscent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu. 


Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar, de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a corre' avall.




Joan Maragall. Seqüències, 1911

24 de juny de 2012

Ara

Ara ja hi és tot
el meu seny es plau,
ja m'ha fet avís
la letal follia,
sobreeixint salut,
alegrança i pau
ho veig tot fulgent,
flameja un nou dia.




Maria Carme Martínez i Martorell, dins,

 Vint-i-vuit poetes i un homenatge, 1998 

23 de juny de 2012

La gent

Els veïns de la casa de pisos on vivim em diuen coses
quan em troben, sóc l'única criatura de l'escala perquè
el Ramon és gran, em porta quatre anys. Més que enraonar,
em miren. Hi ha la parella sense fills que a mi em semblen
vells però que deuen tenir al voltant dels quaranta. Ell treballa
d'escombriaire. Tu els anomenes "els Joans" i jo passaré temps
pensant que són germans. Els veig semblants. Em pregunten
sempre el mateix, qui m'ha pentinat les trenes, penso que ja fa
estona que ho haurien de saber, qui m'ha posat el vestit, sempre

és "aquest vestit tan bonic", tant si és el de cada dia com
el dels diumenges. On vaig amb la senalla o la pilota. Tots dos

són grassos i fan l'efecte d'una mica fofos, però ella té la pell
de la cara més blanca i més llisa, i una veu fina, el pare diu
"de soprano" i tu et gires cap a ell amb els ulls il·luminats.


(Fragment)



Maria Barbal. País íntim, 2005

22 de juny de 2012

Record de dona

Jardins d'Hiroshima i Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda (Barcelona) per Teresa Grau Ros

Al sac dels anys que fugen,
or entre tanta desferra,
marxen estima i tendresa.
L'estima em folrava l'esguard,
el meu esguard en la mirada teva,
la tendresa em folrava la mà,
la meva mà agafada a la teva.

Ara t'estimaré en el record
de tantes trobades tendres
i en l'evocació del teu cos
de jonc, ivori i heura.



Toni Sitges i Serra. Amor roig, 1997

A una gentil mallorquina

Un bell estiu banyares ton cos immaculat
en una ombrosa cala, sovintejada a penes;
i veies passar nombres d'ondulacions serenes
que vorejaven, tímides, ta gerda venustat.

I encar, si et decantaves damunt la claredat
de l'aigua, descobries, com màgiques ofrenes,
serpents de llum daurada fins prop de les arenes,
del gronxament nascudes del mar assolellat.

Tu, cobejosa d'una, vas fer la meravella,
a penes inclinada, d'atènyer-ne centella i
la il·lusió llisquívola que ens mena o ens consum.

I ara en ton cor d'incipient enamorada
es gronxa encar, d'ençà d'aquella migdiada,
una espiral recòndita de moviment de llum.


Josep Carner. El tomb de l'any, 1966

Balada de la poesia

He bastit estructures d'edificis.
Estructures de ferro
que la gelada torna perilloses.
La vida ha anat quedant-se sota el fred
dels hiverns a les obres,
i jo m'he anat fent vell veient el sol
sortir a cops de martell rere les bigues.
Avui el veig sortir rere una altra estructura
que s'alça esvelta i nua, com si fos una dona
que he estimat sempre. Quan la toco,
gelada, em crema mentre continuo
el que mai no s'acaba: construir.


                                                                               Joan Margarit, dins,

  Poesia i càlcul d'estructures : lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011

Barcelona, 27 de setembre de 2010, Universitat Pompeu Fabra, 2010

L'amistat

Escolte les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí, desterrant el teló de la boira.
Sempre junts,
camarades de collita durant el dia,
i de tabernes durant les vesprades.
Les nostres vides van créixer èbries,
junt al vi dels altars de cristall. Juntes.

I la teua màgia, amic, mai mor.
Mai mor en un mar que oneja,
ni en un hort fred sense llum,
perquè sempre viu amb un sempre.
Sempre.

I el dia que com a ceps,
ens arrenquen de la terra que adorem,
no morirem, mai morirem.
Llavors i arrels als talons...
avançant sempre.

Escoltes?
Senc les teues mans als meus ulls.
Sé que estàs ahí,
inventant un estel en una nit,
i un fanal a les coves que em tanquen.
Et conec.
Conec el teu «mai» als racons,
i el teu sempre a les planures.

I el dia en què ens arrenquen,
de dolor les sabates,
besarem la nostra terra,
llavors i arrels a les soles...
avançant sempre...


Maria del Mar Delgado Saborit. Les dues cares de l'esfera, 1999

Enyor color de mar

Enyor color de mar
em recorre les venes
pensant en el sorral
i en les aigües de l'illa.

Aigües maragda i pell
sota la lluna plena
amaren els meus ulls
i el cos de la memòria.

Enyor color de mar
i aigües maragda en vena
són sorral de les illes
i cos del meu record.


Judith Cobeña i Guàrdia. Arrossegant l'amor. 1982

20 de juny de 2012

Mu torere

  • El mu torere és originari de Nova
    Zelanda. Els membres de la tribu
    ngati porou i els maorís ja hi jugaven
    abans que l'illa fos colonitzada.

  • El nom original del tauler és papa
    takaro
    , i es fabricava amb escorça
    d'arbre o bé el dibuixaven a terra.
  • Al principi s'hi jugava amb pedres,
    pinyols, petxines, etc.
  • Diuen que els primers colonitzadors
    europeus no van poder guanyar mai
    cap jugador de l'illa, i no fou fins al
    1850 que hi hagué la primera victòria
    d'un colonitzador.
  • Es considera un joc fàcil, però cada
    jugador té 27 posicions bàsiques
    possibles per evitar que el bloquegin,
    i existeixen 92 posicions entre els
    dos jugadors en total, cosa que hi
    dóna una certa complexitat.


(Fragment)


Àngels Navarro. Els 10 millors jocs del món, 2010

17 de juny de 2012

Wabi-Sabi

Wabi-Sabi -diu el cronista d'aquest concepte japonès-
és la bellesa de les coses imperfectes, mudables i per
completar. I afegeix que és la bellesa de les coses modestes
i humils, i de les coses no convencionals.

La simplicitat és l'essència mateixa de les coses Wabi-Sabi.
I és l'expressió d'un temps que s'ha volgut fixar... ¿Potser
es proposa registrar el sol, el vent, la pluja, la nit en els
objectes, o en els versos? ¿Hauré escrit versos no
convencionals, poemes Wabi-Sabi?

El savi cronista m'ajuda. I escriu que el Wabi-Sabi implica
trepitjar el planeta lleument. I saber valorar la petitesa del
moment en què totes les coses es troben ... L'esperit del
Wabi-Sabi suggereix un regne molt subtil que aprecia, de
ben a prop, l'efímera evanescència de la vida.

A vegades el Wabi-Sabi es comunica a través de la poesia
que es vol perfectible, mòbil, humil... Gairebé intangible?


Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2001














11 de juny de 2012

Estalviar maons o mots

Estalviar maons o mots
és la jugada més noble
i austera del constructor
i del versificador.
Aquell, component la casa,
aquest, edificant un poema.

J. V. Foix, dins,

Teresa Costa-Gramunt. Temps, espai, 2002

9 de juny de 2012

fa sol

fa sol
un sol sense escalfor
ni ombra ni reflex

un sol abans que el dia
més pur que el brogit de la vida

fa
sol


Ramon Farrés. El present constant, 2009

L'avioloncel

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.
Bum barrum bum bubum bum bum
Bum barrum bum bubum bum bum.
Tots hem dit: miracle! miracle!
Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remó?
Bum barrum bum...


Pau Riba, dins Tretze que canten, 1982

Sota els aplaudiments vaig imaginar

que el kapamà ens lligava a tots
i una edelweiss ens coronava.
I vaig pensar que trobar correspondències
com aquestes és una trampa en la qual
es cau fàcilment. El poeta
a vegades no es resisteix
sabent tot i així que el plat obtingut
no tindrà gens el sabor
inoblidable
del kapamà de Bansko.

8-VIII-1991

Egito Gonçalves. I tanmateix es belluga..., 1995 ; trad.: Vimala Devi

El signe més menut

simbolitza l'infinit
i el missatge més curt
el que per tu estic sentint:
Et vull









Rosa Ana Cuenca Talens, dins, Poesia jove : concurs de poesia jove Alzira, 1998

7 de juny de 2012

76

Quan els records, sovint, venint de molt enrera,
brollen, joiosos i revolts,
ella escolta, amb uns ulls de nit de primavera
que escolta el cant dels rossinyols.

I així com, rossinyols, en la vostra dolcesa
alguna cosa és de la nit,
els seus records fan llum de la que ella té encesa
des d'infant, dins l'esperit.

Març 1941


                                                                         Màrius Torres. Poesies, 1964



5 de juny de 2012

Llegat

Amsterdam per Teresa Grau Ros
A tu que m'has mirat amb els ulls clars
et deixo les paraules.
Les he trobat al bosc cruixint amb el sauló
i enfilant-se a les branques.
No hi ha ni déu ni dogma ni virtut
que no et faran cap falta
però hi ha llum a dins i un grapat de colors
alegres com rondalles.
La que m'estimo més no te la dic.
Tu que tens aquests ulls valents i clars
ja l'has endevinada.



Núria Albó. L'encenedor verd. 1980 

34

T'he dit que com llavors et respondré
quan em convoquis amb aquest nom meu...
Vana promesa! ¿Sóc jo la mateixa,
perplexa i contrariada per la vida?
Ja t'he dit que quan abans em cridaven
deixava les flors i parava els jocs
per córrer a respondre amb aquell somriure
de felicitat que m'acompanyava
quan obeïa. Ara, quan responc,
deixo un greu pensament -la solitud-,
però el meu cor corre cap a tu... ¿saps com?
no cap a un sol bé, sinó al bo i millor!
Posa-hi la mà i veuràs que cap nen
no corre mai tant com la meva sang.


Elizabeth Barrett Browning. Sonets del portuguès, 2006

3 de juny de 2012

Si la intensitat expressiva

Camí de Port de la Selva per Teresa Grau Ros
Si la intensitat expressiva és diferent en el cas
de l'autor i en el de tot lector, cal atribuir-ho al fet
que la poesia és, sovint, un art de suggestió i suggeriments,
plural i tolerant.

Per això, quan la poesia surt a passejar pel món convida
a la música i a la filosofia. Per això també, la poesia és
afeccionada a jugar i a enyorar l'edat infantil, quan les
comparacions vinculaven elements de proporcions ben
distintes i els fonemes tenien poders màgics o terapèutics.


(Fragment) 



Josep Maria Sala-Valldaura. Entre el simi i Plató, 2007

El camí s'estén fins l'horitzó...

El camí s'estén fins l'horitzó i enllà dels núvols
   blanquinosos
La primavera en el curs d'aigua blavosa
Adesiara els pètals alegrement cauen
El rierol transporta llunyanament llur perfum
Silenciosa, la porta s'obre a un corriol
   de muntanya
Els salzes amaguen un pavelló de lectura
Els raigs del sol penetren a través de l'ombra
I dansen joiosament sobre les robes



Liu Shenxu (segle VIII sota la dinastia de Tang)

dins, Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song, 2005

Teoria de l'estimació

                  A les biblioteques
Avançant entre els cingles
i una vall inèdita
ànima del meu bé
ponts de tendra certesa.

Poesia, misteriosa i saludable,
les actituds dignes són
els cels de primavera.


Teresa Grau Ros, primavera 2012