Replegat en la pols com una fusta vella,
l'ocell que vola sol bat fortament les ales:
per què el seu cant degut és un filet de sang
i l'espai que ara deixa la mesura de l'ànima?
Susanna Rafart. L'ocell a la cendra. 2010
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fustes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fustes. Mostrar tots els missatges
10 d’agost 2021
L'ocell a la cendra
31 de juliol 2021
autoretrat urgent
escolte el pas d'aquella que camina
sobre els meus passos.
entre la flama i la fusta,
entre l'ara i el sempre o mai,
soc una altra als ulls
d'aquella que em mira
i en mi canta i plora i aguaita,
mirada fosca que des del fons alena
i es recorda flama i fusta
d'un bosc cremat.
Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018
26 d’agost 2020
22 de juliol 2017
Elogi de la terra
La terra ferma sota el cel reposa
compacta en ella mateixa.
De tant en tant tira enlaire una alosa
(no com la mar que es regira i es queixa;
no com la mar que tota ella s'exalta)
i sols dona al vent el brancatge i les herbes.
L'ira del mar que l'onada fa alta
no la coneixen les planures serves
ni els pics i serres callades i augustes.
La terra acreix dessota brises fines
la corpulència de les fustes
(no com la mar, entre vols de gavines,
que bressa els pals en lleuger pas de dansa)
ben arrelades, adustes i fortes.
Em plau la terra pacient i santa
que a força de treball, de llavors mortes
en treu els branquillons per a complanta
del vent; per a fam, l'espiga;
la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.
La terra ferma, sí, però mai closa,
la terra ferma que sota el cel reposa.
El xiprer contraclaror 1952-1967
Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995
Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú
03 de desembre 2009
Llegiré només llibres d'infants
Llegiré només llibres d'infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m'alçaré de les cendres estant.
Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n'espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l'únic país que conec.
Un jardí mig perdut en el temps,
jo m'hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.
1908
Óssip Mandelstam. Poemes. 2009
Traducció: Helena Vidal
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m'alçaré de les cendres estant.
Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n'espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l'únic país que conec.
Un jardí mig perdut en el temps,
jo m'hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.
1908
Óssip Mandelstam. Poemes. 2009
Traducció: Helena Vidal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)