Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Badia [Alfred 1912-1994]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Badia [Alfred 1912-1994]. Mostrar tots els missatges

18 de febrer 2022

Les maduixes

Pel rost corriol
no cap clariana
minva la inhumana
crueltat del sol.

  Trobarà el consol
que el bosc encomana,
l'infant, que demana
joies a l'erol?

  Astut, les angoixes
de l'infant, amoixes,
sol mal generós,
en les obagors
del bosc, on dibuixes
ròdols de maduixes,

  que són una festa
per als ulls i els cors
d'aquells que no torç
la fornal celeste.

  Per a la conquesta
d'aquests roigs tresors,
no planyis esforç
trescaire xalesta!

  Ara ets tota mà,
infant, per copsar
tanta escampadissa
de dolços robins
que fulguren dins
mil cels de bardissa.


Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

02 d’abril 2018

Tres tannkas

Diré «¿M'estimes?»
i esperaré el silenci
on, com solies,
sota el sospir, fulguren
milers d'adverbis dolços.


Quan tu somreies,
l'ombra es partia, pura
com una fruita;
vol de claror als teus llavis,
quanta dolçor per l'aire!


Digues, silenci,
per què mon cor s'enjoia,
si tu, maldestre,
arbores en mos somnis
el glavi del teu riure.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

14 d’agost 2015

El sol

Passa la finestreta,
indiferent, el vol
fulgent d'un raig de sol.
Que llesta, la maneta

  poruga de l'infant
avarament l'abasta!
L'agafa, el prem, el tasta.
Quin gust de llum més gran!

  ¿Potser l'amagaries
tan dolç en els teus cels
de crema i caramels,
sagrades llepolies?

  Si el retenies, fort,
i el treus en nit feresta:
quin llampegueig de festa
pels ulls, quin salt al cor!

  Debades, si algú espia
els jocs fins de la mà,
fitant-la, encertarà
la vera fantasia,

  car són d'un esquirol
que ara uns pinyons ajunta.
Quan els estreny, pregunta:
¿La mà es tornarà sol?


Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990

05 de setembre 2009

Papallona

Al bon tou d'un coixinet,
cama fina, flor rodona,
s'hi envesca una papallona,
que hi apaga fam i set.

  Ara bufa un ventim fi
i el pedestal de l'insecte
es vincla com un projecte
d'antic manganell llatí.

  Adés capcineja un poc
-l'insecte xucla que xucla-,
ara és un girant de bucle,
ara fa un sacseig de rock.

  Quan cessen ball i ventim,
diu la xuclaire: «Fugim!»
De sobte, el nacre s'irisa,
bat les ales de polsim
i fuig a l'amor que frisa.



Alfred Badia. Adés era l'alba. 1990