Cant d'abril

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

La larva s'ha deixondat
i `l cuc torna papallona;
l'esperança s'ha llevat
i llur càntic arreu sona.

De cap a cap de l'horitzó
bull i fermenta un gran petó
ple de misteri i d'unció
d'una naixenta passió.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

Tot lo del món reviu i riu;
tot lo del món és fresc, joliu;
tot lo del món ja sent l'estiu;
tot lo del món reviu i riu.

Dels petons de la Natura
n'han brollat ruixats de flors;
de cada flor una ventura;
de les ventures nous amors.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

En ton si la Primavera
ha badat sos ulls al món,
embaumada i riallera,
deixondint aucells i fonts.

Tot tremola d'esperança,
tot tremola de desig.
Beneïda la frisança
          de l'encís!

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

IV

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

La pau

La pau té nom molt breu,
—subtil i lleuger com au de pas—
alhora que la guerra ressona rabiosa.
No ha de ser casual 
que el tro, la ràbia terrible, la guerra
sonin amb una mateixa cruesa.
Però, i la raó? No és també germana de so?
No romp i corromp?
La pau és vocàlicament dolça...
I, quan es diu, sembla ja que aixeca el vol.

Esteban Martínez Serra. Qui ens dirà demà?. 2024

Il·lustracions d'Ömer Ilksen Akçil

Sonava millor Madame

M'han començat a dir Senyora
vostè perdoni a l'oficina de correus.
I jo no sé com, ulls d'òliba,
se m'ha escapat, Anam fent, en el moment
més tòrrid del drama.

Senyora... i al cap fideus blancs rient, fent acudits de nit
com flors de lligaboscs,
ulleres sense sol, pol·len i l'invisible
rastre als ulls
dels llagrimals eixuts.

I en canvi, enganxada als llums del far
menys mortuòria i definitiva, soc
abadessa a la circumstància
i a l'encanteri de les bones passades.

Senyora... com si se'm pogués comprar amb collars
de perles impertinents, carn vermella
totes les parts, fer ganxet, rostre prisat,
guants i pols enemistats
o fer panades.

Senyora...
m'han salvat el cognom per ara
i no me miren
com si fos buida o
esgarriada.

Aina Riera Serra. Dins el safareig. 2015

També es troba a:

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés

Drecera

Sento el ritme,
la cadència d'un silenci
que em convida al pas de dansa cada dia.
Sona lluny, però el recordo.
Reconec, entre murades de brogits,
l'accés al lloc on fan ballades
les fal·leres més llampants,
les indolències,
el senderi, la rucada,
la follia...

Permeteu-me que m'allunyi
per poder endinsar-me on mor la llunyania.

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021

La corda d'un violí

La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.

                                     Abril del 2020

Eloi Creus, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21

A primera vista

Com que soc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m'han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m'importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d'un lloc o d'un somni, d'un quadre,
no sé ni com dir-ho... Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
ーd'algú que no hi ésー es trasllada, de sobte,
als llavis d'un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t'enganya,
sabent que t'enganyes, i et fa sentir viu.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

A un rierol de muntanya

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Avall, avall,

sens mai parar,

sona que sona

el fosc murmuri;

damunt de l'ona,

escampant-se arreu,

omplint tot l'aire,

apagant la veu.

Tarda serena,

calma perfecta,

tan sols trencada

pel màgic so.

Petits turons

en moviment;

aigua corrent.

Laia Ferret, dins,


L'aigua. 1989. 

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Per què escric en català?

   Per què escric en català?

T'ho miraré d'explicar.

  Et diré...

que la mitjanit tocada

d'un jorn de gener glaçat

jo vaig néixer a Catalunya

i l'aire que al pit m'entrà

tenia aroma salobre

del Mediterrani brau,

calant a les meves venes

a l'instant de respirar

el to suau de les ones

que sonava en català.

Fragment

Guida. Bocins de silenci. 1984

Gallaret de juny

Vermell, només el crit

sonava gerd de la corol·la, plàtera

de l'aire rebullit

d'aquesta tarda àptera.

Calitges sobre el lluny

i pols sobre l'espiga

i, al meandre de juny,

la gran pamela roja de l'amiga.

Rosella, parenta dels cascalls

que sonen com els cranis,

els núvols fan badalls

damunt el teu vermell i el dels geranis.

Josep Junyent i Rafart. Herbari i lepidopterologia. 2004