Pronòstic

tant que havíem temut una tempesta
un huracà un cicló   vidres trencats
l'aigua del mar vessant-se pel passeig
arbres caiguts   setmanes sense llum
i altres catàstrofes que havien d'arribar
tot just en el moment de fer present
el desig   de final

que ara ens sorprèn el sol   xiulant

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch

Premi Carles Riba 2023

Arriben

Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.

24

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile

Text en català i italià

Com un peix

Com un peix, la llum
et rellisca entre els dits. Et sorprèn
un moment que has perdut.
I la memòria calla.
T'ha confós el gest d'Yrit.

Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Bignònies a Mira-sol Alt

Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.

No t'he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.

El meu no-oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d'elles:
groc esquitxat de vermell, indefinible.

No vas ser ni el meu nord,
ni el meu sud, ni l'est, ni l'oest.
En un temps, però, ho vas ser tot.

Males passades cardinals,
befa dels colors, de les flors,
geografia inútil, altra vegada.

Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010

Presència

El nostre cos, la primera afirmació,
com la gana o com la set, i la necessitat
de formar part d'un altre cos.
Les coses petites ens sorprenen
amb grans extremitats i ens les allarguen,
membranes d'escalfor on la vida, encara pura,
es fertilitza, unida com sutures a nosaltres.
Els ulls que ens miren són mons sencers
que accepten la nostra rèplica
només per habitar-se.
Instint de justificació potent,
innat com obrir boques i empassar-se
trossets sexuats i nutritius de mare.
Hi ha un infant, al llarg del poemari,
que em persegueix i que m'obliga a escriure.
Concentra en ell tot l'important.
La resta cap, avui, a tots els altres llibres.



Eva Baltasar. Animals d'hivern. 2016

14è Premi de Poesia Sant Cugat a la
memòria de Gabriel Ferrater

No deixen de sorprendre'm els sentits

No deixa de sorprendre'm els sentits
i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta
nuvolada grisa que omple la ciutat una altra vegada de dilluns
de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i
els carrers bruts, en aquest precís instant olor les primeres
pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres,
sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he
despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut
obrir la finestra. Els maons vermells semblen més roigs que mai.
I pens. Pens en els batecs nounats d'aquest matí dins la dutxa,
pens en les bategades a cop de fil tecnomusical, pens en tambors
i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo,
pens en arrugar els niguls i llençar-los al contenidor de reciclatge
perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc
virginal d'anunci. Pens les addiccions a la mozzarella &
avocado salad i al sushi. Pens en aixecar els braços i
dir: per què no? Pens en tot el que no em deixa de sorprendre,
en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com
pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien.
I somriure.

a les 8.13 h

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Ponç Pons

Deus nedar cap al tard
quan arribes d'Irlanda
amb l'ocell que de foc
t'ha cremat els cabells,
la immersió serà lenta
la fondària captiva
del teu rostre sorprès.




Rosina Ballester. La reixa. 2008