El pla

Camina, caminaràs...

som al cor de la planura:

no es veu de prop cap altura,

no hi ha res que trenqui el pas.

L'estiu abrusa a l'entorn

les flors i l'herba novella;

fins la terra se clivella

al bat del sol de migjorn.

Les perdius corren a esbarts

pels rostos i les garrigues,

fan processons les formigues

i als bassols hi van moscards.

I el baf de l'aire calent,

passant damunt les eres,

torra les altes garberes

del blat granat i retent.

Les figueres fan aquí

belles ombres regalades

i figues-flors clivellades,

per la frescor del matí.

Quan ve que el sol ha balcat,

entra l'embat de marina

tan xalest per qui camina

tot fatigós i suat.

Maria-Antònia Salvà. Poesies. 1990

Il·lustracions: Pavla Řezníčková

Per un bell camí

PER un bell camí,
tot ple de rosada,
jo vos veig venir
demanant posada.
Voleu entrar en mi?
Jo us tenc preparada
la meva animeta,
tan pura i tan neta
com la flor que es bada
de bon dematí,
ran d'un bell camí
tot ple de rosada...


Estampes eucarístiques


Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999
Pr.: Guillem Colom
Epíleg: F. Bonafè

Tunis-Paris-Copenhague

Dic al vent sigues tempesta
A la pluja roba els meus rius
Heus aquí que perdo la meva cara
I que es pon el sol
Que obrirà les portes del cel
Quan s'ensorri
El dia

Un arbre com un vell monjo
Vestit de neu
Somni de sol sobre les meves espatlles
I els meus passos en aquest bosc
Sense Meca
Busquen una primavera
Sense jubilació

Estenc la mà a l'ametller en flor
Rere el mur de la presó
I s'alça una onada
Que no ha nascut encara
S'encabrita el mar l'escuma
La gavina errant
I el núvol dins ma boca

Tinc nostàlgia d'una ala
En la penombra del capvespre
Que escriu la traça de la rosa
Sobre la galta de la nit
I em prosterno dret com una ruïna
Cremat pel fred en flames
Llibre oblidadís de pregàries

Vessa de pena la meva barca
Per unes xarxes que pesquen les herbes del dia
Erosionades per la foscor
Dels corrents secrets
Sense vetlla
De remolí trenco les roques
I les turpituds de la indigna guarda
Desert feixuc
Mar que s'estén
Neu absoluta
Terra enterrada viva
Bosc en busca de llum
M'habiten en el fervor
Com al matí l'amor


Tahar Bekri, dins,

15è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Traducció del poema: Àlex Susanna.

Direcció del Festival: Àlex Susanna.

Llibre d'exilis

He perdut mitja vida aprenent certes coses
que cap servei no em fan. Ara sé. Per això
calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,
on vaig exactament. He aprés moltes coses.
He aprés sobretot que vaig. Al dematí
em llavaré la cara i tancaré la porta
i tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.

                                                      (O. C. vol, 2, p. 14)

Plantar cara a la vida : poemes musicats de Vicent Andrés Estellés. 2013

Sento

Sento ara el vostre esguard damunt el meu cor,

com l'assolellat silenci del matí damunt el segat

camp solitari.

Obra selecta de Tagore, 1975

El jove

Per les senderes d'estendre de l'aranya, per les rases,
i el cant jove dels moixons i la claror estesa de les encantàries
eixamorant-se de bon matí
a la riba, a cos de goig, carícia vegetal,
i la font, el seu cant,
i el sol més càlid a les mans, raïm i figues,
quan madura a la vinya i a la banya, l'illa, plàcida,
i l'Aurora, al clos del cor,
la rosa, i la roca, són la balma
on convoques i es fonen el tu i els seus ressons i els seus rius, platges,
la font, un nu, dius, és imatge i miratge,
les insensates paraules en què se t'engrunava el cor.

Font del Teix, 1991

Albert Roig

Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2012

La veu del poble

El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l'àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un flat de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l'aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l'hivern, la neu fon l'enveja.


(Fragment)




Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent, 1997

Per a Mireia

Ara de vell entro en les coses
jo que hi passava pel costat
i, finalment, veig les roses
que sempre havia mirat.

I només ara, després
de tant menjar -o no menjar-
m'ha corprès
el bes nou d'un mos de pa.

I els matins tots prims de llum
amb els pagesos que sembren.
I el fum i el que no és el fum
del vint-i-cinc de desembre.



Josep Gomà, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Edició de Jaume Subirana
Pròleg de Salvador Cardús i Ros

El pou

A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols
i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,
petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou
comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,
sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.

1

Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999

herència

el cel de ponent a l'estiu,
els ulls de la tarda.
els ocells de dia,
els dies sense retorn,
els matins de cristall clar,
les nits sense lluna,
la música eterna de la nit.
l'embriaguesa i la set,
la fam i la memòria.
la llum del vent
que vessa sobre els cims.
i els gossos abandonats,
els nens abandonats,
els vells abandonats,
les dones sense veu,
els homes que moren
dempeus, els homes
que moren oblidats.
i les pasteres trencades,
les vides trencades,
les morts que a penes foren.
i la bellesa terrible del món.
i la bellesa terrible dels mots.

ningú no pot fer amb tu el camí.
ningú no sap de quin color
és l'horitzó quan es trenca,
de quin color és el matí
que s'obri com una flor
al mig del desert o de les ones.
segueixes un vaixell
sense deixant.

vull dir que diré
suaument el teu nom
i el meu.
vull dir que la teua música
ressona com cada tarda
contra les parets de l'oblit.


II

De: paraules que no llegiràs, a ma mare


Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Mar matinal

Que aquí m'aturi. I que, una mica, també jo vegi la natura.
D'una mar matinal i d'un cel sense núvols
blaus resplendents, i riba groga, tot
bell i amplament il·luminat.

Que aquí m'aturi. I que m'enganyi pensant-me què és això que veig
(ho he vist de veres un instant, en deturar-me),
i no pas, també aquí, les meves fantasies,
els meus records, les figures del goig.



C.P. Kavafis, dins,

El mar a la mirada : antologia de textos poètics de la Mediterrània. 2008