Odisseu

Entre les columnes
entreveia llençols de mar.
S'assecaven.
Havia de caminar dies
per banyar-se
de cos sencer.
Si no quedava mar,
ell no tornaria.
Ho sabia.
Entre les columnes
ella entreveia siluetes
de peixos agonitzant
i talls de petxines
obrint la sorra.

                            L'horitzó eixut.

S'excavà el cos
per trobar-hi la memòria.
Extirpat el dol,
havia de caminar dies
per mullar-se
dins d'un record sencer.

De: #enlaire

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 43

És el silenci

És el silenci
qui gesta
l'activa dicció
de l'inert.

Les mares

qui alleten les goles
que esquincen el dol.

Sabent,
—d'ençà el món és món—,
que els infants
sempre imploren

respostes tangibles.

Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020

Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido

Epíleg de Laia Llobera

És aquell mateix arbre

Veig aquell arbre i ja les hores nues
tenen enllaç en l'aire de la terra.
Les enyorances que semblaven mortes
bateguen en verdor tremoladissa.
El brollador, de cara a les estrelles,
canta aquell himne que l'oblit callava.

Veig aquell arbre i el present s'esberla
al vent del cor com si el fendís la daga;
s'esberla perlejant com la magrana
-roig viu fet dolça mel que enceta els llavis-
... i als ulls atònits creix la meravella!

Veig aquell arbre i la desesperança
esporuguida es fon com un fil d'aigua
entre el sorral. L'amor ja s'ha fet branca
i soca i fulla i rel...

                                    A la seva ombra
reposaré del dol i la mentida
i el somni em donarà corona i ales! 

                                                          1978

De: Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Cavaller que va de dol

Cavaller que va de dol

porta closca i no és cargol.

Sembla un frare ben barbat

i es veu groc quan és al plat.

Tan negre com el carbó,

no embruta ni fa calor.

Es diu musclo, és molt buscat

i viu en comunitat.

Olga Xirinacs. Marina. 1986

Il·lustracions: Asun Balzola.

Quan els grans arbres cauen

                                 When great trees fall
                                     Maya ANGELOU


Quan els grans arbres cauen
a l'altra banda del món es desperta algú
a qui havien anestesiat perquè dormís.

Quan els grans arbres cauen
potser encara queda gent dins les esglésies
perquè els sacerdots es puguen confessar.

Quan els grans arbres cauen
hi ha qui prova de fer esclatar bombes
mentre uns altres omplen pots de confitura.

Quan els grans arbres cauen
es trenquen els papers que signaven un acord.

Quan una gran dona cau
els mestres continuen obrint cada matí les escoles
i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja.

Quan una gran dona cau
amb ella sempre en cauen dos més:
la que la segueix buscant en la gent que s'hi assembla
i la que observa a la que no la deixa d'enyorar.

Quan una gran dona cau
el paisatge queda nu com una bústia sense cartes.

Quan una gran dona cau
tot el fred del bosc s'instal·la en una casa.
I ni una primíssima línia de sol
travessa al bosc els troncs dels arbres
o entra per la finestra d'una casa amb dol,

quan una gran dona cau.




Àngels Gregori. Quan els grans arbres cauen. 2018

El do de la poesia

La concepció que Maria Àngels té de la poesia és oberta,

acollidora. La poesia ha d'esbatanar-se a tots els corrents

poètics i ha de ser no tan sols llegida o recitada, sinó

sobretot escoltada, com la música. En un món sorollós,

enmig del batibull ciutadà, es fa necessari que no s'ofegui

la veu de la poesia, que se n'estimuli la creació i que

es continuï aprofundint en l'art de la paraula. La poesia

està lligada a la veu de les fonts i, com la música,

lliga el dol i la joia, el passat i el present.

Fragment.

Francesc Foguet i Boreu. M. Àngels Anglada : passió per la memòria. 2003