Espero

Espero. Petra, olor llirial,
camí ocrós de palla segada,
veig gavines cotó fluix,
a les ales porten ànsia;
tenyit tot de blau marí,
robí és la teva ferida,
l'amiga m'ha parlat de tu.
El cor enceta torxes
per assolir l'impossible.

Episcopalianes buguenvíl·lies
clapen el sol manllevat,
canyissars de riera,
aiguamolls de serpentina,
verdeguer tardoral en declivi.
Ulls d'immensitats profundes
verd poma, color d'aigua clara.

Vertigen de pedres.

Petra ennegrida per brases,
aire marcit de satalia,
esbravada fragància,
illa sense pomes d'or
l'amor disfressat plora.


Montserrat Manent. Camí de Petra, 2000
Pr.: Lluïsa Julià

caminar

caminar per les vies que obre el poema

dir l'endins i l'enfora — la durada — la vida lenta

gosar assolir al cim

           i preguntar-se

                      què hi havia sota la boira.

Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà. 2017

Pròleg de Marc Romera

El "Canigó", poema ideològic

Sens dubte, el Canigó és una prodigiosa maquinària poètica de
precisió, que assoleix els seus moments més brillants en els
cants centrals, però, a la vegada, és una autèntica maquinària
ideològica, que culmina en els dos darrers i l'epíleg.



Fragment


Joaquim Molas, dins,

Jocs florals de Barcelona :  
any CXXVIII de la seva restauració. DL 1987

Clavell al jardí

La planta fa veure que és morta
i adopta un posat marcit
per despistar el gos que furga pertot.

El tany trencadís se'n surt:
protegeix la saba persistent
per sota aquest terròs ben erm
per florir darrere d'unes roques,
enllà de les mirades insistents.

No buscà mai l'aplaudiment:
només volia assolir la bellesa.


D. Sam Abrams. Calculations..., 1997
Tr. Francesc Parcerisas

Cançons i bombolles

Solia començar ella, amb una veu dolça
que servia per avisar el Doctor Trementí
que ja era a punt. De seguida apareixia ell,
equipat amb tot d'aparells estranys, i
esperava que acabés la primera peça. Llavors
dedicava a la soprano una exhibició de
fantàstiques bombolles. Aquell joc durava
si fa no fa una hora o una mica més.
...

Va ser arran d'aquella història que va
començar a apreciar la veu de l'Alícia,
quan encara no tenia ni idea de qui era
realment. El fet d'escoltar-la amb
tranquil·litat, sense l'animadversió
dels primers dies, li va permetre descobrir
la qualitat extraordinària d'aquella veu,
el registre amplíssim que era capaç d'assolir,
des de notes greus, pròpies de les millors
contralts, fins a notes sobreagudes, que ella
feia aparentment sense cap esforç. Era a més
una veu plena de matisos, que sabia expressar
totes les emocions i els estats d'ànim.


(fragment)

Mercè Canela. El rastre de les bombolles. 1990

Coronació

potser per assolir el cim
no has de badar massa.
potser has de desar dins dels ulls
la imatge eterna de la neu
i la filigrana del gel
sobre la pedra eixuta.

I

De: quadern de pluges

Anna Montero. El pes de la llum. 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2006

L'heura

En els ferros del balcó,

l'heura.

A les mans i en el record,

al mocador dels adeus,

l'heura.

Per dins la casa barrada,

al tapís, al guarda-roba,

a les tasses de cafè,

l'heura.

L'heura dins els ulls dels morts,

dins les llàgrimes dels morts,

estrenyent cada paraula,

florint per cada paraula.

L'heura, sempre l'heura

sobreeixint la paret, l'amor, el somni,

empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,

l'heura.

Josep M. Llompart. Nou segles de poesia als Països Catalans. 1986