El Pont de Pedra

En l'alta ciutat meva de vidre i gelosies
sobre els espais, voldria un pont com ara tu;
un pont de corbes grises que destriés els dies,
tot música, amb silencis de pressentir-se nu.

La urbs inhabitada tindria profecies,
carrers topazi i places  de jaspi verge i cru.
Voldria el pont estrenu de les filosofies
i humit de la rosada que no ha petjat ningú.

I tu series l'iris d'arcada delitosa,
alada aurora d'altre novíssim romiatge.
Series la fretura d'una era lluminosa

i uniries diàlegs de puríssim lligam,
¡oh invitació fràgil al resplendent viatge
de la ciutat de vidre a la ciutat d'aram!

Salvador Sunyer, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de de Narcís-Jordi Aragó
Il·lustracions de Mercè Huerta

Recerca

Hort de les dàlies!
Quan reprenem el pur diàleg
amb l'alba, íntima i oculta,
de nostre jo? Quan tornarem
al clos original, intacte,
al temps, parat, de la infantesa,
sense cap gest? Esgrogueïdes
ombres del pare i de la mare!
La corriola del pou fosc,
el sol i l'aigua, a mitja tarda,
l'olor de menta, i el quadern
rogenc, amb llapis de colors,
al banc de fusta... Les falcies,
negres i ràpides, se'n van,
com breus records. L'amor, amb eina
de tall amarg, l'enyor punyent,
desbrossarà l'antic camí,
que duu a l'aigua de la font...
Cal tancar els ulls i retrobar,
secretament, l'hort de les dàlies.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Pròleg d'Isidor Cònsul

Diàlegs: Veu de Girona

Amiga Tramuntana, tu que em portes
de l'Empordà la veu de les sirenes
i la veu del pastor de les estrofes,
i arribes perfumada de les vinyes
on has xuclat raïms d'agra dolcesa.
Quan arribes a mi, ja no tens força
i em beses una mica apaivagada,
cansada de trencar fulles malaltes
i destrenar els cabells de les espigues.
Quan arribes a mi ja estàs cansada,
però refàs el teu neguit de viure
fiblant els meus carrers, i encara em geles
la pell de les teulades arrugades...
Però em deixes els ulls nets de sorpreses
i sense teranyines el meu sostre.
I el cristall dels teus dits és com la fulla
d'un ganivet que talla melangies.
I em sento més valenta quan tu passes
en giravolt, per cada cantonada
i t'emportes engrunes de misèria
per esbandir-la dins del blau enorme
del gran Mediterrani que t'espera
per engolir la teva gosadia.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Diàlegs: Veu de la tramuntana

Jo vindré de la plana assolellada

de l'Empordà frondós. Muntanya i platja.
I esbandiré el verdet de les teulades
i el serrell d'aquesta aigua tremolosa
que enfredoreix les pedres del teu viure
amb una filagarça de misteri...
Jo et cantaré cançons de marinera
i gronxaré les fulles dels teus dies
amb un alè de fred sense malícia
enganxat a les dents blanques de lluna.

Maria Castanyer, dins,

La Girona dels poetes. 2005

Ed.: Narcís-Jordi Aragó

Il.: Mercè Huerta

Neu de març

              No hi ha març sense neu
              ni sense Mare de Déu.

                       (Dita popular)

OH neu de març qui has ensucrat la Serra
i la vall has omplit de ta fredor,
arribes quan l'hivern ja se desferra
la feixuga pellissa de pastor.

Oh neu de març, feta dels nards i lliris
de l'hort tancat de Nazaret gentil,
tu saps aquell diàleg i els deliris
de l'Àngel, la Donzella i el subtil

primer ressò que diu: «Ave, Maria!»
ーGabriel passa amb un vol d'ales flongesー
i l'hort posa al misteri que anuncia
garlanda de llimones i taronges...

                        12 de març de 1953

Francisca Alcover Morell. Obra poètica, 1999

Pr.: Guillem Colom

Epíleg: F. Bonafè

A Sepharad

           Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
           i mira de comprendre i estimar
           les raons i les parles diverses dels teus fills.

           SALVADOR ESPRIU

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i no creïs esvorancs ni avencs
que separin i aboquin al suïcidi
a tot un poble que vol ser fidel
a la seva essència. I tampoc no deixis
que es replegui en rònegues ferides
ni s'encalli dins un temps obsolet.

Deixa'l que visqui obert al nord i al sud,
ben endins de la terra, ben enllà de la mar.
Accepta aquesta gent i aquesta parla
que quan digui t'estimo, pugui ser a tu a qui estimi.
No gosessis mai esborrar-li la boca
donat que també sap cridar i sap mossegar.

Deixa que perdi la rancúnia d'un reguitzell de greuges.
Deixa que creixi amb pau i llibertat.
Deixa que lliurement vulgui escollir-te.
Deixa que senti que tu també l'estimes.

Glòria Forasté Giravent, dins,

Metáfora : creciendo en poesía = Metàfora : creixent en poesia, 2020

En la llei i en el pacte

En la llei i en el pacte

que sempre guardaràs,

en la duresa del diàleg

amb els qui et són iguals,

edifica el lent temple

del teu treball,

alça la nova casa

en el solar

que designes amb el nom

de llibertat.

Fragment de La pell de brau.

Salvador Espriu. Antologia poètica. 1978

Edició: J.M. Castellet.

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
       d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons
       i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records
       i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!

....

Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells
       als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...    

                                                     República Dominicana, 1940





Fragments

Agustí Bartra, dins,

Nova antologia de poesia catalana. 2013

Edició: Isidor Cònsul i Llorenç Soldevila

Ara que la poesia catalana

Ara que la poesia catalana no té cap tendència
particularment dominant, es pot acarar 
-sense la fe mística de Maragall ni la 
voluntat estilitzadora de Carner, sinó
amb la voluntat de diàleg alhora amb 
el substrat dels clàssics medievals, 
vehiculats per Foix, i la postulada
herència de la poesia anònima- 
amb aquell nervi fondo on el llenguatge
ens duu a les envistes de l'aiguaneix
dels mots afaiçonats en versos.

Fragment del pròleg.

Pere Gimferrer

Es troba en el llibre:

Albert Ubach. Missa pro Carnavale Mortis. II. Kyrie. 2001

Premi Octavio Paz de Poesia 2000

Jardí botànic

Aprendrem a sumar idees,

multiplicar esforços,

restar dogmes adquirits,

dividir les preocupacions,

potenciar la solidaritat.

Sembrar tolerància,

cultivar actituds dialogants,

podar imposicions,

respectar la diversitat de les espècies,

en un jardí on creixen les paraules

sense fruits prohibits.

Assumpció Forcada, dins

Poemes per a un món millor. 2002

Poètica o vell manual pràctic

En els diàlegs entre jo i els meus déus,
no soc conscient de cultivar la parenta pobra.
La interpretació del món
ens porta a paradoxes i ambivalències
que resolem, a efectes pràctics,
amb els estris que utilitzem.

Pintors o poetes, semblem monjos
que interpreten, mans closes, el Tao te King.

XXVI



Antònia Arbona. La veritat i el límit. 2007

La solució de l'il·lús

La democràcia sols

funciona sense trampes

en els pobles on abans

de votar-la i engegar-la

ja l'exercien, de fet,

per costum i per criança.

I per això no reïx

a l'Espanya retardada

on encara lleven fruit

caciquismes, tupinades,

capellanies i feus,

rebrots d'antigues usances.

¿Com pot Catalunya entrar

en la mateixa fornada

si ella, només per raons

- val a dir-ho -, geogràfiques

supera cívicament

el míser estat d'Espanya?

Que ens deixin, doncs, anar sols

i podrem, amb el temps i palla,

ensenyar-los com se fa

una vera democràcia.

Llavors, i només llavors,

encetarem el diàleg

per arribar a ser germans

- però cadascun a casa!

Pere Quart. Antologia. 1979