Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris migdia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris migdia. Mostrar tots els missatges

06 d’agost 2023

Bon blat

Damunt del blat que oneja
                         com una mar daurada
de rígides escumes
                         i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
                         amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
                        que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
                         al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
                         que envejaria el foc;
mentre, porugament,
                         les dolces margarides
esperen joves mans
                         que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
                         la terra assolellada,
colrada, cama nua,
                         l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
                         L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
                         forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
                         la calda del migdia
amb una bafarada
                        madura, de bon blat.
                    


De Vivències (Obra poètica inèdita)


Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

10 de març 2022

Paisatge

Si mai heu pensat que sols hi ha honor
en l'orb destí de la sofrença,
contempleu-los: infants extasiats que xipollegen
vora mar tot alçant castells en les onades
esllavissadisses entre els dits.
I, més enllà, bressat pels jocs de l'ombra,
el pescador assegut amb mig meló d'or
i el vi grogós que ha refredat entre les roques.
I, part d'aquí, aquests amants ardits,
encesos, cobejosos per la cremor del sol,
pel desig que els arbora d'una joia fugissera.
I, ran la platja, els cans que s'empaiten
juganers i enfollits de corredisses,
llamps esquius de sol i sorra
sota el foc immòbil del migdia.
I encara, al fons de tot, sota l'arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, miseriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d'aquest excés de vida.


Francesc Parcerisas. L'edat d'or. 1983

13 de novembre 2020

traducció

passar la llum
de vers en vers,
de fosca en fosca.
sentir la por entre les herbes
que els déus obliden.
escoltar la veu de l'ombra
al cor del migdia
i dir totes les petites
ignorades morts
que els déus ignoren.
dir el dolor de la terra,
el silenci de la terra.
dir l'ombra al cor del matí
i travessar les hores de vers en vers.


Anna Montero. El pes de la llum. 2007

29 d’agost 2020

Diuen

Poesia visual i musical per Teresa Grau Ros
Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.



Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 1994


31 de juliol 2020

Castells d'infants

De crits joiosos per carrers i places
vam omplir els jorns llunyans de la infantesa.
Sentim encara el remoreig del mar
vora les platges amb un munt de sorra.
Fèiem castells on tancàvem els somnis.
Ones suaus, amb dolces embranzides,
ens convidaven a refer de nou
la nostra tendra i bella arquitectura.
Érem novells artífexs d'un demà
sota l'escalf d'un fort sol de migdia.

                                                       
De El temps passa a Cadaqués (ETP)


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado

30 de novembre 2019

Confondre's amb la neu

Confondre's amb la neu:
             ser floc que el migdia ha de tornar líquid.


Confondre's amb el paisatge;
             esvanir-s'hi per perdurar.



Antoni Clapés. Pluja, 2015

30 de març 2019

Bella Lee

Man Ray, l'home llum,
fotografia la bella Lee
que pregava per ser estimada.

Encenc una llum de bengala,
faig una creu cap a l'aire
i deixo les sabates arrenglerades:

vull caminar i caminar més perquè em deixi de tremolar la poca
pell de l'os d'aquest migdia que se m'escola com la vida.



Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg: Anna Aguilar-Amat

08 de febrer 2018

Dimitrios

                                                a la meva filla

A la tenda s'acosta
el petit enemic
Dimitrios i em sorprèn,
d'ocell piulet fi
sobre el vidre del migdia.
No torça la boca pura
la gràcia que pa demana,
no s'entela de llàgrimes
l'esguard que fam i por
deixata en el cel infantil.

Ja és lluny,
eixerit remolí
esvanint-se en la calitja,
Dimitrios ー pel garrigar avar
amb prou feines creïble, amb prou
feines viu ensurt
de mi, de la meva vida
vacil·lant vora el mar.


                                      Pireu, agost del 1942


Un dels poemes del Diario d'Algeria

Vittorio Sereni,

Reduccions : revista de poesia, núm. 86. p. 69
Tr.: Lourdes Escardívol

11 d’abril 2017

Fotografia

Sempre recordaré aquell desplaçament
del cos, el teu, al meu costat.
Era migdia i l'aire tebi
suportava el rigor de la mundanitat.



Margarita Ballester. Els ulls. 1995

14 d’agost 2016

BLAU

                      Per a Joan Hernàndez Pijuan

                   I

T'empeny, càlid, el vent
i allargues una mà
perquè el tacte del Sol
se t'escampi a la pell
amb la joia del blau
i t'abraci, lluent, el migdia.

I sents el nu batec

on al cor et ressona
el pols antic del món
i l'aire és un alè
que beus i que et dibuixa.

Tota la vida et cap als ulls

quan mires el silenci
i veure és un retorn.


Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar : 1984-2009, 2010

23 de gener 2016

Estira compassos de llum

Estira compassos de llum
i esbossa amb el dit l'ocell del migdia
mentre el temps descansa.
La complicitat, amiga,
és un bé cada cop més preuat, compartim-la.
Perquè així que comença el dia,
acaba el dia que comença.



Poesies: Aleix Cort
Fotografies: Cori Pedrola

05 de desembre 2010

l'ombra i l'ocell

sents en tu passar l'ocell,
sageta de llum
contra la llum del migdia.
sents en tu el pas brillant
d'una alta presència.
i a dintre, l'ombra que llisca
sobre l'ombra de la terra
traça furtiva d'arrel en arrel
el deixant del mot que obri
l'aigua quieta del silenci.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007

21 de març 2010

Altres ulls

Altres ulls et miren. Ignorants, fins i tot voldrien parlar-te.
I comenten amb tu algun poema, una obra de teatre o la
darrera pel·lícula de culte, les migrades excel·lències d'un
sopar insípid o apressades teories de manual sobre la flama
inextingible. Però aquells ulls no et miren, perquè no en
saben. Creuen que la bellesa de l'aigua rau en l'absència
de les ones, i que la imatge d'un cos limita amb el marc de
l'espill. Tan mísers com finestra cega, tan cauts com l'ombra
del cor al migdia.


Ramon Guillem. Maregassa, 2002