Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris discreció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris discreció. Mostrar tots els missatges

30 de desembre 2023

El so discret

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l'arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

                                      1908




Óssip Mandelstam. Poemes. 2009

Selecció i traducció d'Helena Vidal

31 de març 2022

La instantània

Dins de la meua absurditat
i en veu molt baixa
diré, ara que puc,
que soc feliç,
fent un discret somriure
per a la posteritat.



Irene Verdú, dins,

Donzelles de l'any 2000 : antologia de dones poetes dels Països Catalans. 2013

A cura de Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig

07 de gener 2022

Això passava a la tardor

Això passava a la tardor i els mots
no delataven cap ruptura.
No podia sinó fer una tarda benigna
perquè cap gest no fos
desmesurat o estèril.
Deies: Que lentament es pon el sol
i com pella la nit entre les fulles.
I callaves després.
Assaborir el silenci és una molt
discreta forma d'estimar. Les mans
que dibuixen paraules,
i els ulls solars, i el bleix tan pròxim.
Ja no caldrà, des d'ara, que tornem
a mirar més enrere.



Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps. 1972

02 de gener 2021

Carnet d'identitat

Enfilàvem ja els camins de Tessàlia...
En algun lloc de la cambra de Delfos
havia perdut el carnet d'identitat.
¿Com havia d'interpretar aquell missatge,
aquell subtil advertiment?
¿Per ventura la vella sibil·la ho havia profetitzat?
Al quadern de Delfos jo hi havia escrit un plany,
la remembrança d'un temps on l'amor
tenia els llavis fins com els pètals de les roselles
que havia plegat i deixat
entre les pàgines del llibre que estava llegint.
¿Tot era tan fràgil, doncs, tan evanescent?
Quan l'hostalera em feu a mans el document
va veure que havia plorat.
Discreta, solidària, em va fer un petó a cada galta
dient: «Les llàgrimes són el millor ferment...»



Teresa Costa-Gramunt, dins,

Poemes per a un món millor. 2002

III Premi "Poesia en acció"

27 de juliol 2019

La finestra

Que tafanera que és, la finestra!
Tot el sant dia mira el carrer;
sembla que compti la gent que passa
i que vigili on va i d'on ve.

Li ho consenteixo perquè és discreta
i no té el vici de criticar;
i per més coses que vegi o senti
mai de la vida no en parlarà.



Joana Raspall. Escaleta al vent. 2002

Il·lustracions: Picanyol

28 d’octubre 2018

Lliçó de botànica

Capaç de viure de quatre xàfecs, el llentiscle creix als alzinars
i les pinedes, també entre coscolls, a les garrigues, i en vessants
ben àrids de terra pedregosa.
Floreix a la fi de març i és fort, poc romancer, no gaire amic
de fer postures.
Tant agraeix el sol com tolera l'ombra; amb les gelades que
arriben tot de cop, perd la ufana i es malmet.
Modest d'alçada, té unes fulles en raïm que fan goig de veure.
És prou útil com a llenya i per als pocs senglars, que en mengen
les llavors. (Són roges però a poc a poc negregen.)
Dona bona olor, aromatitza l'aiguardent i la seva saba val per a
fabricar vernissos.
El tronc... és una mica asprós al tacte, però si n'arrenques 
alguna branca, pots guardar-la molt de temps sense que se
n'esblaimi el color, vermellós de jove i gris més endavant.
Podríem dir, per tant, que és un arbust tenaç, ferm, fidel i
bastant estable, beneficiós si en saps treure profit , rugós de
tronc però suau a la mirada, feiner per dins i força discret.


(L'anomenen també mata, matisa, josep o pep.)



Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

11 d’abril 2017

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1981

Pròleg de Salvador Espriu

22 de febrer 2016

LLUNA MATARESA

El sol, estrac de la jornada de treball,
lent va i se colga als peus del mont.
La lluna, s'és posada en cent i un mal,
veient la llumera del tramont:
vestit de plata, llong, fi com seda,
que sigui estiu, hivern o primavera.
Així vestida, se senteix senyora,
té una estrella a costat, per li fer de servidora.
Si la nitada és freda, pren una nuvoleta,
se l'acucuja en el runco, com una flassadeta.
Ixi, està en giro tota la nitada,
com una dona lleugera, encervellada.
Quan no se veu, si plou, o és fent-se nova,
no és povidant, és colgada en qualqui alcova.
Fa candela als enamorats, ma és discreta,
i quan se basen, li foti la riseta.
Entre un bas i un carinyo lis hi dóna una ullada
però no és petègola, la boca té tancada.
Mira, uspieja el món a sota des peus,
no la trastoca arrés, afets bels o feus.
Se n'aixeca el sol, comença el maití,
se retira de pressa: és ora de dormir.
Forses se resenteix o s'és ofesa
però la veig així.....un poc mataresa.


Anna Maria Piras, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

22 de desembre 2013

Un hivern plàcid

Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.



Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005
Edició: Pere Farrés

05 d’octubre 2013

Discretament

Discretament...
perquè el teu bes
no m'esborri dels llavis
el gust del teu cos.


Joana Lladó. El ball. 1994

18 d’abril 2013

Jurat

El llenguatge té un deix particular.
Certa influència de l'italià, però
vàlid. Narració original i discreta,
amb força encert en situacions i trama.

Possible premi.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

18 de desembre 2012

Confiança

Quan ens referim a la confiança en les persones,
entenem una cosa així com la tranquil·litat davant
algú de qui espero que es portarà bé.

Per dir-ho millor, la seguretat que em dona el caràcter,
la capacitat, la bona fe, la discreció... d'algú,  entenent
que aquesta persona puc ser jo mateix.

Així tenim apuntades les dues vessants de la confiança:
la confiança en un mateix i la confiança en els altres.


Fragment



Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

il·lustracions: Inés Luz González