m'he estimat molt la vida

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                   aquest pètal
                                       allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
                                   aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

XLII

Vicent Andrés Estellés. Obra completa IV [Horacianes]. 2017

Estudi introductori i edició a cura de Jordi Oviedo Seguer.

Dia Mundial de la Poesia 2024

De joveneta

De joveneta volia ser   amazona
la culpa   un anunci de Martini
en què una dona amb vestit de tul
recorria la retxa infinita de la mar
muntada en una euga
blanca   es va dir té càncer no
sobreviurà l'estiu  llavors vaig voler
ser un cavall  alat
galopant a la sella  de la Mort.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

Temps passats

            Aquells amics...
Em parleu de camins on les mans ajuntàvem
enduts pel mateix foc de joves entusiasmes
i acordàvem les veus amb el mateix neguit!
Em parleu de tan lluny!
            Potser sí, potser sí...
Potser jo vaig entrar-hi enduta per la crida
d'algunes hores tenses que mai no he desoït:
              —Tens aigua? Dona aigua...
              —Tens hores? Dona hores...
              —Tens l'or d'una paraula?
             Que dringui a l'oïda de l'amic!
El present és voraç. Tothora cal renéixer
despresos de l'ahir, amb el cor d'un albat,
oblidant les ferides -quin repòs!- i a vegades
fins la mel que hem tastat!
             Qui domina l'oblit?
Si encara compartim, avui, un lluc de sol,
el goig de veure el mar o la tenebra eixuta,
preneu de mi la part d'amistat que vulgueu.
Us la dono de grat.
             Per si no tinc memòria...
Per si demà ho ignoro, preneu ara, preneu!

                                                       1992

De Vivències (Obra poètica inèdita)

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

La joventut d'ahir

                       Als joves d'avui.

La joventut d'ahir es sentia sola,
presa d'un doble joc d'ambicions
organitzat a punta de pistola
i amb grinyolar de portes de presons.
Era el seu clam, igual que ho és el vostre,
rebel i coratjós i assedegat
com del nadó que sols tastà el calostre
del pit matern per llei arrabassat.
Les seves nits —les nostres— quanta febre
sense pau ni repòs! I quin amarg
sentiment d'injustícia en percebre
la fredor d'uns germans passant de llarg!

Ens doblega el jou. La necessària
servitud a les coses i al moment
feia esclatar un renec o una pregària
al més profund del nostre sentiment.

Quan el combat és dut fins a l'entranya
ens atueix un aparent desmai,
però el fibló de l'esperança guanya
sostenint l'esperit que no mor mai.
Sabem que quan s'esberla el mil·lenari
clos murallat, i cada pedra cau
entorpint el camí, podem trobar-hi
el JOVE etern, il·lusionat i brau.
Ell refarà més alta la murada
perquè el seu somni és sempre més ardit
i té a la sang tota la batzegada
dels altres joves que l'han precedit.
Amb ell la fe rebrota en vigoria
en els vells arbres que ja vam fruitar,
i el tronc eixut, que inútil semblaria,
per donar escalf encara sap cremar!

De: Arrels.

Obra poètica inèdita.

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

17.IX

                 A Józef  Czapski

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i el camí per on Jaś i Malgosia gansejaven cap a l'escola
no s'obrirà com un abisme

Els rius massa lents que no volen diluvis
els cavallers que dormen en les muntanyes continuaran
     dormint
així que entraràs fàcilment hoste no convidat

        però els fills de la terra s'ajuntaran de nit
        carboners ridículs conspiradors de la llibertat
        netejaran les seues armes de museu
        prestaran jurament per l'ocell i els dos colors

        i després com sempre ーllums i explosions
        nois pintats capitans insomnes
        motxilles plenes de desfeta rojos camps de glòria
        la confortable consciència que estemー sols

La meva pàtria indefensa et rebrà agressor
i et donarà uns pams de terra sota un salze -i calma-
perquè els que vindran darrere nosaltres aprenguin de nou
l'art més difícil: el de perdonar les culpes

Zbigniew Herbert. Informe des de la ciutat assetjada. 1993

Versió de Grzegorz Gryc

Introducció i revisió de Xaverio Ballester i Vicent Berenguer

Els rius

No s'aturen les aigües
a emmirallar-me el rostre.
Millor, que no s'enduguin
la meva imatge al mar.

M'agrada mirar el curs
de l'aigua sempre nova,
anguila escorredissa
que traça, capriciosa,
l'arabesc del meu somni;
també l'aire me'l canta
perquè mai no l'oblidi.

Com podria oblidar
la vella flama encesa
amb espurnes de sol
i batecs de cor jove?

Els somnis són eterns,
duradors, com les pedres
que el riu arrodoneix
constant, amorosint-les.
Així es poleix el somni
al pas de les anyades
i esdevé més brillant.

                         1993

De: Obra poètica inèdita - Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Poema dels 16 anys

De vegades, noia,
et falta tot,
ningú t'entén,
tot és gris.

De vegades, noi,
pensar et fa mal,
els estudis,
el present i el futur.

De vegades es mira el cel,
va plovent,
i fa fred
dintre teu.

I de vegades, al matí,
bufa el xaloc
sobre la teva pell
i s'emporta les boires.

Aleshores, amb el cel blau,
tot és clar,
tot és bell,
una vida t'espera.



Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

A favor del futur

Quan tots dos serem vells i grisos i ensonyats,
no tindrem foc on arrupir-nos, car els focs
van apagant-se en l'aire tebi, sense agror.
Viurem en cases com les d'ara, joves
més que nosaltres, amb replans llisos i oberts,
com un palmell de negre. Les recances,
gotes greus de mercuri, lliscaran
irreprensibles, per a perdre's en esquitxos
escala avall. I tu, no trobaràs
mai prou nit en les ombres, prou records
en la llum d'oli blanc, mai no estremida.
Del no passat, del no volgut, d'aquestes
coses deixades a mig fer, què podràs fer-ne?
El crit alt de reclam, l'assumpció
del deute que no es paga, però es viu
del somni d'ésser ric per a pagar-lo,
no fan per tu ni fan per mi. Viurem
entre quatre parets, sense sortides
al passadís antic, a la cultura
de la compleció sempre possible.
Hi haurà tan pocs possibles en nosaltres,
hi haurà tan poc que no hagi estat, que no podem
perdre més temps, que no vull que te'm perdis
ni perdre'm de ser teu. Vine i abraça'm.

Poesia de Gabriel Ferrater, 

a l'entrada de la Biblioteca Mira-sol Marta Pessarrodona

Inici de primavera

Aquella nit de març vaig eixir tard de casa.
Els carrers eren esvalotats per l'olor de primavera
i la pluja verda dels sembrats.
Repicaven els vents. Jo sortia enllà enfora a través
de la clotada estorada de cases fins al mur descobert
i me n'adonava: cap al meu cor creixia un ritme nou.

A cada alè de l'aire hi havia tesat un jove esdevenir.

Jo parava l'orella quan els forts remolins giraven
dins ma sang. El camp ja s'estenia a punt. 

Marcada amb foc als horitzons ja hi havia la blavor
de les altes hores matinals que havien de dur
vers la llunyedat.

Les rescloses grinyolaven. De totes les distàncies
sorgia l'aventura. Damunt del canal, que feien onejar
vents joves de sortida, creixien clares vies,
en llur claror jo augmentava. El destí era a l'espera
en estels voltats d'oneig.
Al meu cor hi havia un temporal com de banderes
desplegades.

Ernst Stadler, dins,

El crepuscle de la humanitat : un document de l'expressionisme, 1984

Ed.: Kurt Pinthus
Tr,: Artur Quintana i Font

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

Dona

Vet aquí la petita tragèdia del moment:
amb un cafè, no dorms la nit
i sense, et dorms a mitja tarda.


      Estona de silenci cap al tard;
      totxanes, ciment gris i cel plomí,
      la música callada d'un jardí
      de metro per dos deu i una torreta.
      Penjada i amb rovell, la bicicleta.
      Sents l'ànima feixuga, el cor d'espart.

      El dia corre poc, no hi passa l'aire.
      Cap gana de deixar la bata a ratlles
      clenxar cabells que grisos i aspres creixen.
      Geranis, mans i galtes ja es marceixen.
      No saps amb qui parlar, per això calles.
      Et dolen els records, si hi penses gaire.

      Sols resta trista son d'imatges ertes.
      Si jo pogués parlar-te avui a cau d'orella
      per dir-te que no deixis, que has de viure,
      que encara hi ha per fer, que ets un ser lliure...
      Que encara ets massa jove per ser vella,
      i mai no seràs vella si despertes.


      1r Premi Sènior

Montserrat Febrer Ramo, dins,

XIVè Certamen Poètic Andreu Trias, 2011

Castellers

Joves castellers.


Teresa Grau Ros

Ofrena

L'aigua clara del llac
reflecteix una estrella.
De la llum argentada,
goso prendre'n un bri.
Us el dono a vosaltres
i entendreu que us estimo.

Millor que amb llum d'estel
no us ho sabria dir!


Als nois i noies


Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracion: Glòria Garcia

Diada

Coneix un caminet de campanya

qu'és amic dels joves en amor;

qui hi passa salut i pau guadanya

i trobarà carinyos sense por.

...

(Fragment)

Antoni Ballero De Candia, dins,

Atzur, or, verd i vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995), 2009

Projecte gràfic: Margherita Sechi

llavors de març

           Els arbres ja van florint
           al ritme de l'aigua
          del vent i els núvols

En els cels clars  tendreses
i esclats   gràcia en el gest
de la vostra jovenesa suau

Encís dels somriures
emboscats i al cor bondat

L'aire us proclama els

goigs dels camins on habiten
verds lluents i  lluminositat.

Teresa Grau Ros

El nostre pis

Ens guarnirem un pis
                    on l'alegria hi balli,
ben amunt del soroll
                    i el tràfec del carrer;
que rebi el bat del sol,
                    del vent i de la pluja
i tingui l'estelada
                    per fer-li de dosser.

Hi portarem caixons
                    plens d'eines i de llibres,
i l'arma del meu avi
                    que mai no he disparat;
la col·lecció de discos
                    que són el llarg rosari
que junts, tantes vegades,
                    tu i jo hem desgranat.

Ja sé que tu hi duràs
                    també catifes flonges
i les tasses antigues
                   que fan tan bo el cafè;
i aquelles velles nines
                   tresor de ta infantesa
que estàtiques ens miren
                   amb un esguard serè.

T'ompliré les finestres
                   amb testos de geranis,
de clavellers i d'heures
                   que no es desfullen mai.
Tu penjaràs vistoses
                   cortines florejades
per fer de límit entre
                    nosaltres i l'espai.

Viurem el nostre amor
                   sense neguit ni traves,
bevent cada minut
                  amb una fonda set.
Els cossos, sempre nous,
                   estrenaran carícies.
Els cors sobreixiran
                  del clos de les delícies
tan gran i, encara, estret!


Joana Raspall. Llum i gira-sols : poesia jove, 1994   

Música i cant

   
       On hi ha músics, no hi falten músiques

  

              Música i flors porten amors

  

               El flabiol, no el toca qui vol

       

           A tothom plau son cant i son infant

El matí d'estiu encara és fresc

El matí d'estiu encara és fresc.
I just ara acaba d'arribar el jovenet
en aquest poble verd nou al seu goig.
Torna a pujar el pujol vora mar.
D'allí estant s'atura ansiós al risc
d'una cosa senzilla: dolcíssim pecat
al seu cor perquè davalla
la jove lletera i el veurà.



Sandro Penna. Poemes (1927-1938). 1992

Traducció de Josep Piera.

Març

Entre el febrer i l'abril

             febril

esclatarà la rosella.

Inèdit

P. 114

Emili Sánchez-Rubio, dins,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008