Els rius

No s'aturen les aigües
a emmirallar-me el rostre.
Millor, que no s'enduguin
la meva imatge al mar.

M'agrada mirar el curs
de l'aigua sempre nova,
anguila escorredissa
que traça, capriciosa,
l'arabesc del meu somni;
també l'aire me'l canta
perquè mai no l'oblidi.

Com podria oblidar
la vella flama encesa
amb espurnes de sol
i batecs de cor jove?

Els somnis són eterns,
duradors, com les pedres
que el riu arrodoneix
constant, amorosint-les.
Així es poleix el somni
al pas de les anyades
i esdevé més brillant.

                         1993

De: Obra poètica inèdita - Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021

Pròleg de Carles Duarte