Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris orelles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris orelles. Mostrar tots els missatges

30 de juny 2023

Mandat

Un poema
jeu a l'aguait

Jo hi passo de llarg
amb displicència

Se'm llança al damunt
em xiuxiueja paraules
a l'orella
em mana escriu

No me'n puc desempallegar
impacient
escric

El paper és pacient




Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa
Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

27 de febrer 2023

Cançó de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
«Campaneta la ning-ning!»

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona.
Somies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.



Agustí Bartra. Poemes del retorn. 2022

Cura de l'edició i epíleg de D. Sam Abrams.

04 de juny 2022

Paraules clares

D'un balcó a l'altre balcó
un lloro i una cotorra
al veïnat preguntaven
qui d'ells parlava millor.
Movien tal guirigall,
que el gos del veí de sota
va dreçar bé les orelles
per no perdre's cap detall.
Fou inútil l'interès;
lloro i cotorra cridaven
sense cap sentit, i el gos
no va entendre res de res.
Els va tallar amb un lladruc:
—Calleu, inútils xerraires!
No dient paraules clares,
parlar per parlar, fa ruc!



Joana Raspall. Com el plomissol : poemes i faules. 1998

Il·lustracions de Glòria Garcia

26 de març 2022

A trenc d'alba

un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.

Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.

En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.

—————————

No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.

No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.

Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.


An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021


poemes: An Alfaya

il·lustracions: Imma de Batlle

traducció de Daniel Barral

02 de febrer 2022

ara

ara (més a prop nosaltres mateixos que nosaltres)
hi ha un ocell que canta dalt d'un arbre,
que mai no canta dues vegades el mateix
i encara aquell cantar és sempre els seus

ulls poden sentir però les orelles potser veuen
que allà mai no visqué ningú més alegre que ell;
si la terra i el cel es migpartissin
ell els uniria (tan autèntic és el seu cant)

el que canta per nosaltres per tu per mi
per cada fulla més nova del que pot ser:
i per ell mateix (el seu amor) la seva estimada
canta fins que per tot arreu és aquí



──────────────────


now (more near ourselves than we)
is a bird singing in a tree,
who never sings the same thing twice
and still, that singing's always his

eyes can feel but ears may see
there never lived a gayer he;
if earth and sky should break in two
he'd make them one (his song's so true)

who sings for us for you for me
for each leaf newer than can be:
and for his own (his love) his dear
he sings till everywhere is here


E. E. Cummings. (a)poemes: antologia poètica. 2007

Traducció d'Alfred Sargatal

26 de desembre 2021

L'arbre de la vida

Havia nascut enmig del blat i feia petar els dits.
El guix blanc creuava la pissarra verda.
La rosada, m'ha tombat a terra.
Jugava amb les perles.

M'acostava a l'orella els conreus i els camps.
Les estrelles xerricaven.
Sota el pont, he gravat la inscripció: no sé llegir.
Les fàbriques han estat rentades amb solució salina.

Les cireres eren els meus soldats.
He llençat els guants entre les espines.
Menjàvem el peix amb el ganivet daurat del pa.
L'aranya sobre la taula no tenia enceses totes les espelmes.

La mare tocava el piano.
M'he enfilat a les espatlles del pare.
He trepitjat els bolets blancs, he mirat els núvols de pols.
Des de la finestra de l'habitació, he tocat les branques.



Tomaž Šalamun, dins,


Palau de la Música Catalana, 13 de maig de 2010

Traducció de Simona Škrabec

30 d’octubre 2021

Tant de silenci

Cap a mi i més enllà de mi, abans i després.
I entre mi jo, és a dir, paraules,
formes indecises
que cerquen un eix que
els doni pes, un sentit capaç de contenir
la seva innocència
una veu una paraula a la qual agafar-se
abans d'esmicolar-se
contra tant de silenci.
Són elles, les teves paraules, qui diuen jo;
si tens orelles prou íntimes
pots escoltar el seu cor
que batega sota la paraula de la teva existència,
entre el cap a tu i el més enllà de tu.
Tu ets allò que les teves paraules senten,
sents el teu cor les teves paraules el teu cor?



Manuel António Pina. Els llibres. 2006
Tr.: Gabriel de la S.T. Sampol 

17 d’octubre 2021

El ratpenat

Tot el dia capgirat.
Ai, ai, ai, quin mal de cap.
Sempre tinc la sang al cap...
Amb raó soc rat penat!

Vaig per l'horta esperitat
a l'aguait d'algun mosquit
rondinaire i despistat
perquè em faça bon profit.

Soc parent del Vampiret,
i també del comte Dràcula.
Per això tinc bons ullals
i unes ales sense màcula.

Però soc més dissortat
perquè no veig sol ni lluna.
Soc un pobre cegallós:
no m'hi veig ni amb una lupa!

Sort que tinc bones orelles
que m'ajuden a sentir
els perills i els sentinelles
que em voldrien atrapar.

Però no tot és roí:
el València club de futbol
em té sempre al seu escut.
Si és que soc un xic sabut!



Andreu Galan. Qui no sap riure no sap viure. 2014

Il·lustracions: Luis Demano

Decibels

La victòria,
la victòria vertadera,
no es crida als quatre vents:
es canta a cau d'orella.


Irene Gómez Diéguez. Intent de poemari. 2021

Premi Amadeu Oller 2021


04 d’agost 2021

Espígol

les primeres hores de la matinada són esplèndides per la pluja
la plenitud de la pluja al cor de la nit
el cor de la nit i els galions de la pluja
navegant a alta mar de la cruïlla del poble
el carrer és un oceà d'estels
un oceà de la pluja al cor de la nit

i de sobte

la negror sotja
una ombra commovedora

l'espígol
i les seves ones gegantines de lila
omplen la foscor amb un diluvi  de color
més dolç que els perfums àrabs
o els tresors dels encensers d'Espanya

l'espígol del poble
al cor de la nit
vessant les seves notes a les orelles de ningú
vanament afligit
i borratxo de porpra

la riquesa pròdiga de l'espígol



Mererid Puw Davies, dins,


Tr.: Iain O'Hannaidh

05 de juny 2021

Incertesa

Tant de bo la incertesa fos tangible,
de color turquesa o de gust agre.
La sabria distingir quan em festeja els somnis.

Tan de bo els anhels fossin acústics,
de melodia suau o de timbals austers.
Em podria tapar les orelles
perquè no em seduïssin amb cada so.

Tan de bo l'amor fos eteri,
invisible o furtiu.
El podria traspassar sense patir-lo,
i evitar el que fa ara, que em trenca el cor.


Montse Assens, dins,

Estels de paper : vint-i-un poetes per al segle XXI : mostra poètica. 2012

06 de novembre 2020

Estimo aquest poble

***

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l'orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l'erma vessant maleïda.

                  

                     Octubre de 1930


Óssip Mandelstam. Armènia en prosa i en vers. 2011

Ed.: Helena Vidal
Intr.: Gueorgui Kubatian

31 de gener 2020

Ara puc dir

Ara puc dir: soc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                                   Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra 
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant 
                             i declinar.



Joan Vinyoli, dins,

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg: Miquel Martí i Pol
Epíleg: J.V. Foix
Il·lustració de la portada: Josep M. Subirachs

                           


25 de gener 2020

Assaig

                                                          (a Teresa Pascual)

                                    all which isn't singing is mere talking
                                         and all talking's talking to oneself
                                                                      E.E. Cummings



Potser no tornaràs a veure aquell
antic poema d'aigua, fang i vent,

ni a pujar pel carrer que s'empinava
com un estret calvari
en el precoç hivern,

ni a palpar com un orb
la textura de l'arbre
amb fred blavós als dits i a les orelles.

Tot el passat fou sols un simple assaig
d'aquest atzar que ja no té futur:
està en la teua ment.

De tot allò només queda un record
tan trist com els adeus,
una petita història,

aquell relat i el teu fantasieig;
el relat que escriuràs
potser per fer-lo viure,
un poema profund com un paisatge.




Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 23

18 de gener 2020

Matí

Obre els ulls i desplega
la negra pantalla i estén-la del tot
obre bé els ulls fixa-hi els ulls
concentra-t'hi concentra-t'hi ara saps
que la negra pantalla no es desplega
dins el son o dins l'aigua
ni tampoc quan es clouen les parpelles arrugades
i s'enfonsen de biaix com les petxines,
ara saps que la negra pell de tambor
cobreix per complet el teu horitzó
sempre que obris els ulls descansat, així.
De l'equinocci de primavera a l'equinocci de tardor
ací són les aigües que corren ací és el jardí
ací brunzen les abelles per les branques
i repiquen a les orelles d'un nadó
i vet ací el sol! I els ocells del paradís
un sol immens més gran que la llum.



Iorgos Seferis. Diaris de bord2019

Tr.: Joan Frederic Calabuig

28 de desembre 2019

Reconstrucció

Et faré per a mi com un mos de llet
batent-me al cor del pit obert.
I encara que ja no et xucle la pell,
ni l'anell dels meus peus t'és oferta,
et convoque a cel obert
i et menge ulls, llengua i orella.
I amb tot, només et faré un cant
de sirena viatgera i dolça serpent
i sabré que et sé sense mirar-te,
i sabré que la nit farà el ple
i podré, de puntetes, allunyar-me
i refer el cant de les velles fades. 




Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.40

01 de maig 2019

La meravella d'una llengua

La meravella d'una llengua a cau d'orella
      dictada per uns llavis aurorals;
      la pell eixuta, la gruixuda cella
de l'ull i el cos que s'inclinaven maternals;
      els llavis i la pell i la mirada:
la llengua que ens escriu, l'ull despert que ens vigila
      i el cos, que si ens consola ens aniquila,
més ençà de la mort, més enllà del plaer,
perquè amb la sang primera vivifiquem l'albada
i el vermell de la rel sigui a la fulla verd.
      És només la paraula un homenatge
i és el seu joc només record d'un altre joc?
      Cada imatge recorda una altra imatge,
      recorda cada lloc un altre lloc?
Cada frase s'escriu sobre la frase antiga
      i és sempre l'escriptura palimpsest?
      Les ruïnes que ofega el bosc agrest
em revenen quan vibra la febrada enemiga.
      El llenguatge, matriu i primavera,
      estrafà la florent matriu primera.




Xavier Lloveras. Les illes obstinades, 1987
Premi Carles Riba 1986



28 de novembre 2015

El meu nom

El meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un 
enfilall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No 
comença per cap de les lletres conegudes, ni
per cap de les desconegudes. El meu nom
nòmada de noms.



Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

29 de setembre 2012

Revisió

S'ha d'aprendre novament
cada cop que es comença o cada temporada,
revisar-ho com les llengües on vacil·lava
quan vaig deixar d'anar a escola o quan
vaig deixar d'anar cada any a Itàlia. O
com aprendre a flotar d'esquena, nedant
o sense, les orelles plenes d'aigua de mar;
com el gust del vi de la primera comunió
(perquè cada comunió és la primera);
com ballar i aprendre a muntar a cavall
-puc fer-ho encara? És que encara ho vull?

El sol és damunt les fulles altra vegada;
els ocells fan un brogit força especial;
i jo hi veig, milles i milles enllà,
fins amb els ulls closos.

Doncs sí: ensenya-m'ho de nou.


Fleur Adcock, dins, 


Edició, traducció i
pròleg de Montserrat Abelló

24 de febrer 2012

Vull recordar els poetes

No hi ha cap mort, per externa
i llunyana que sigui, que arribi a bona hora.
No totes, tampoc, et deixen la mateixa nafra,
idèntic buit, una enyorança infinita...
No som expert en morts massa properes,
encara que així i tot, pels anys viscuts,
ja li he vist la cara, i els ulls que ha clos
a éssers volguts, molt estimats...
Records de família, dies solcats a mitges,
on sementers han donat blat, i qualque anyada
d'herbam, i cards i espines...

Avui, però, només vull recordar
-sense donar cap nom-
en un silenci quasi absolut, tan sols
deixant sentir a cau d'orella
els sons dels mots que ens han lliurat
com una deixa, com un present,
i en testament escrit, tots els seus versos,
poemes, llibres...

Avui només, vull recordar els poetes
morts
absents,
que ja han marxat...

...I són aquí, amb tots nosaltres,
amb la paraula escrita.



(poema inèdit d'homenatge)


Joan Pomar i Mir, dins, 13 x 3 poesia perifèrica. 2006