Recordo quan em volia arrencar els ulls i la pell i els cabells.
Quan em volia esborrar el rostre. Quan els matins eren cops
de puny a l'estómac i el temps es multiplicava. Perdre el cap
hauria estat el millor regal d'aniversari.
Però de vegades se m'apareix l'avi traient fum per les orelles, o la
tieta agafant els plecs dels meus braços diminuts i dient que feia
olor de mantega, i sento que recordar no és sempre un abisme.
De: Magnesi
Clara Peya. Liti-o. 2020
Il·lustracions: Wara de Ormaechea
Textos en català i castellà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada