 |
Va la brisa recent
per l'espai esvelta,
i en les fulles cantant
obre una primavera.
Sobre el límpid abisme
del cel es divisen,
com felicitats primeres,
primeres orenetes.
Tan sols un arbre torba
la distància que dorm:
tal el fervor alerta
la indolència present.
Verdes estan les fulles;
el crepuscle fuig,
anegant-se en ombra
les fugitives llums.
En la seva pau la finestra
restitueix a diari
les estrelles, l'aire
i el que estava somiant.
(poesia traduïda per a aquest blog)
Luis Cernuda, dins,
|
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cernuda [Luis]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cernuda [Luis]. Mostrar tots els missatges
14 de juny 2015
Va la brisa recent
20 d’agost 2011
Delimitació de camp
¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
Luis Cernuda
No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.
Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.
De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.
Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.
De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.
El mío fue explorar esta extraña comarca.
Luis Cernuda
No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.
Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.
De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.
Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.
De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.
Enric Sòria. L'instant etern. 1999
03 de maig 2009
Després de la notícia de la seva mort
 |
| Més que en els seus poemes, en les breus cartes que em va escriure es retratava aquella reserva seva voluntariosa, i a la vegada atenta. I vaig fruir d'una cosa estranya actualment, que és la virtut -clàssicament bella- de suportar la injúria dels anys amb dignitat i força. (Fragment traduït per a aquest blog) Jaime Gil de Biedma. Las personas del verbo, 1975 |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)