Les branques s'arrufen

      «M'abelleixen quatre coses
        ーqui prou les sabrà lloar?»
                 MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.

Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.

Abraçada pel fang,
el món em parla.

Jo, m'entreg a la paraula.

De: #sospita

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

La bota

    En homenatge a les víctimes de la dana
    de l'octubre del 2024 a València.

On són els peus que un dia van calçar-te?
On és el riu que embolcallava colls?
On és la veu capaç d'enllustrar un salze?
On és l'amor que abrivava l'amor?

On van les flors vestides com espases?
On van els camps negats pel desconsol?
-On vas, amic, surant entre les canyes?
-Busco repòs al llit dels sequiols.

S'ha fet la nit al fons de les sabates.
Moro dos cops, dins del riu, dins del llot,
parlant tot sol mentre l'aigua m'assota
com un bergant que flagel·la un ninot.

La mort bressa un llençol que no ens enganya
quan sembra les roselles de la son:
som l'últim episodi d'una bota,
som l'última pestanya del record.

(Inèdit)

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 78

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco
Disseny de llum: Cube.bz
Disseny de so: Alejandro da Rocha

Primavera

Fràgil
és el que teixim,
el que nuem
el que fem nostre.

Som fràgils
i ens pertany
tanta feblesa...

Podem envalentir-nos
i fer-nos còmplices,
els uns als altres,
d'aquest mirall
de cossos joves.

Sabem
que demà, plegats,
voldrem retenir aquelles flors
que moriran
a les acaballes del seu cicle.

Rodolarem, després,
per tots els camins possibles
fins a perdre'ns en l'oblit.

De: Abstraccions.

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016. P. 28

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí.

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016.

1969

Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna
fent saltirons prudents, com si tinguessin por
que se'ls trenqués. Erbarme Dich, mein Gott,
cantava una dona negra en una església.
L'estiu va ser ben xafogós; l'aigua dels llacs,
calenta i dolça. Mentrestant, la guerra freda
seguia, els russos ocuparen Praga,
tu i jo, aquell any, ens vam trobar.
Només va ser immortal l'herba cansada i groga.
Gombrowicz va morir. Els americans anaven per la Lluna.
Apiada't, temps. Apiada't destrucció.

Adam Zagajewski. Elegia elèctrica : antologia. 2024. P. 132-133

Selecció, traducció i pròleg de Xènia Dyakonova.

Edició bilingüe.

El nou dia

          Als infants ucraïnesos

Es va fent el dia
molt a poc a poc
mentre el cel es pinta
de blau i de groc
esperant que siga
més bell i millor
que el que ahir moria
fet negre carbó.

Marc Granell. Versos al vol. 2024

Il·lustracions d'Anna Mongay.

Biblioteca de Catalunya

Abans de ser biblioteca va ser un hospital.
El sostre superb i gòtic i nau central, voltes
i nervis de pedra talment una caixa toràcica
de gran balena. Els malalts morien als llits
mentre veien aquell costellam de Leviatan
colossal que, glopada rere glopada, els digeria.
La llum feria els ulls sensibles dels moribunds,
humils precursors de les càmeres fotogràfiques.

Va ser un hospital, abans de ser biblioteca.
Els espasmes cediren l'espai als gestos suaus.
On retrunyien gemecs, ara s'exigeix silenci.
On es posaven pacients en renglera, avui dia
fileres de volums restaurats, sans i estalvis,
i un bell "Tractat de malalties dels artesans"
(De Morbis Artificum Diatriba. 1713, Pàdua).

Que s'obrin els llibres i els fulls esdevinguin
ales del cor d'àngels que reten honor als malalts
illetrats, tan sols savis en dolor. Morir enmig
de tanta bellesa no és morir menys, ni millor.
Carrer de l'Hospital, 56, Ciutat Vella, Barcelona.
Les passes de la bibliotecària llisquen pàl·lides
com batecs somorts d'un cor que ve de lluny.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Mares

Em regalima la solitud al ventre.

La mare, la mare segona, la mare tercera.
La mare, l'àvia, la tieta.

Ànima.
Entranya.
Llàgrima.

Les meves tres mares han mort.

Sé que el dia que pariré,
i pariré,
podré reviure't, mama.

Em regalima la mel al ventre.

De: Després dels esbarzers. 2018

Meritxell Gené 

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 791-792

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Estimo la vida petita...

Estimo la vida petita
de seure a l'entrada
per veure com passa la gent,
com es mou un pardal,
com s'inclina la tarda
en les cases del cos.

Ja sé que em moriré
molt abans que s'hagin mort
els arbres que m'estimo.

Però no m'amoïna gens,
perquè en l'instant
en què se'm trenqui l'últim fil
seré només aquella dona
que s'asseia a l'entrada
per mirar simplement
i ser fulla i arrel.

De: Caure. 2011

Laia Noguera

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 770

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Poesia

La poesia neix quan mor una experiència,
que es desfà just al temps de ser viscuda.
I d'allò que ja no és,
només en queden les paraules.
En el darrer alè, en l'última mirada al present,
la poesia és el dolç i etern comiat.
El fil de llum que uneix cada instant,
perquè la vida continuï.

Anna Fernández Roca. Un cant mut de pensaments : la memòria de l'ésser. 2022

Crit d'esperança

Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?

Josep Lladó

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

Desamor

Com si de cop abolissin
el fonoll de l'estiu, la raconada
que cobegen ones
agitadíssimes;
cop si de cop
prohibissin l'Óssa Menor, les taronges,
el seu cos nu en el capvespre d'assutzenes;
com si sense avisar
els coloms morts enllotessin tot el gris de l'alba;
com si les campanes
es negassin a repicar, com si la barca
ja no volgués sortir mai més de la nit de la cala;
com si la torre de Pisa
s'ensorràs finalment un cap al tard de flautes;
com si les llàgrimes
ja no poguessin emmelar-te l'esguard,
com si definitivament
et morissis en el cap de cantó de la memòria.

Josep M. Llompart. Poesia completa. 2018

Dia Mundial de la Poesia, 21 de març del 2025.

A la vida

                                              A l'Arnau Pons

En una punta un laberint que mossega i acull,
que ni guia ni no, que ni salva ni trenca.
En una altra, polls per tothom, la pau escassa
i un desert remogut que reneix o retorna.
Després, la flor de ningú i, arreu, les preguntes.
Més ençà o més enllà, la paraula mancada
—hi ha espai i forat i a tu, si se't vol, se t'inventa.
Algun petit just al costat, poca arrel, potser molts brots.
Teranyines al braç, lluna plena al clatell,
dispersió i polseguera, també en una punta.
A sis bandes. Com una estrella, com dues figures
encavalcant-se i parlant de primavera i morir
o com es digui el camí dreturer per on em porta una mà
que, amb tantes altres, m'estreny el cor.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz.

Variación sobre Bach-Siloti

Este mar que ahora llega en las notas de piano
fue el que soñaste un día y era anterior a ti.

Estas notas brotaron al escuchar la lluvia
llevada por la brisa sobre el mar, una tarde.

Ésta es la noche oscura de las manos vacías
y la mirada fija en la estrella que cae.

Éste el largo silencio que sucede al silencio
en que escuchas el mar, su rumor, en lo eterno.

Esta sola belleza nos ayuda a vivir,
y también a morir.

Andrés Sánchez Robayna

Es troba en el llibre:

Nit de Poesia al Palau : Barcelona poesia 2012 : XXVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2012

Direcció del Festival: Eduard Escofet i Martí Sales.

El poema

El poema em portarà en el temps
Quan jo ja no seré l'habitació del temps
I passaré tota sola
Entre les mans de qui llegeix

El poema algú el dirà
A les messes

El seu pas es confondrà
Amb la remor del mar amb el passar del vent

El poema habitarà
L'espai més concret i més atent

En l'aire clar de les tardes transparents
Les seves síl·labes rodones

(Oh antigues oh llargues
Eternes tardes llises)

Encara que jo mori el poema trobarà
Una platja on trencar les seves ones

I entre quatre parets denses
De fonda i devorada solitud
Algú el seu propi ésser confondrà
Amb el poema en el temps

—————————————

O Poema

O poema me levará no tempo
Quando eu nãö for a habitação do tempo
E passarei sozinha
Entre as mãos de quem lê

O poema alguém o dirà
Às searas

Sua passagem se confundirà
Com o rumor do mar com o passar do vento

O poema habitarà
O espaço mais concreto e mais atento

No ar claro nas tardes transparentes
Suas sílabas redondas

(Ó antigas ó longas
Eternas tardes lisas)

Mesmo que eu morra o poema encontrará
Uma praia onde quebrar as suas ondas

E entre quatro paredes densas
De funda e devorada solidão
Alguém seu próprio ser confundirá
Com o poema no tempo

De: A Estrela - L'estrella

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera.

Epíleg de Rui Lage.

Cos mos

                La foscor morirà
                però, com el llamp, ens arriba
abans

no toquem de peus a terra
no llegim la forma dels núvols
no som a temps de protegir-nos.

Patim la calamarsa
i l'intercanvi elèctric
enlluerna l'aire.

Massa boira per predir

la distància entre els cossos
els contorns del cel
el refugi infinit...

La claror naixerà
Però com el tro, ens arriba
                                           després.

De: La temeritat del vent.

Anna Fernández. Partir. 2022

Il·lustrat per Judith con H.

Epíleg de Lluís Calvo.

Post-it a la nevera

Compra cebes,
recull
els ossos
dels somnis que
van morir-se
fa deu anys.
Fes neteja.
Plega roba
i apariona
els mitjons i
la singlada
dels teus pares.
Espavila't.
Planxa i guarda
precs de plom.
Fes bugada.
Treu la pols
als enganys llantiats.
Fregaràs
soledat
no volguda.
Jo ara travesso la porta
que separa
l'úter del taüt

de la terra més ferma.

De: Meren Gómez Benicasset.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

També es troba a:

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet

Pròleg de Meri Torras Francés.

El pes

Aquest és un missatge d'afecte
per totes les paraules que han mort
en no ser part d'aquest poema. Pesa.
Refila l'au, mentre busca un trajecte.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

Mediterrània

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera,
despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit. No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel
i prefereix per amant l'infidel
i es dona tot, bell com és, al forà.

Avui recita'm versos, timonera,
conta'm el que serà, el que se n'era.

Versos de vi novell. 2009

Text: Teresa d'Arenys
Obra gràfica: Enric Maass

Pròleg: August Bover

A propòsit de «Versos de vi novell»: Lluïsa Julià

Pastera

Tot és reduït a runes,

Els límits de la misèria
obren la porta als vencedors,
l'escassetat esdevé fera
dins els cossos dels vençuts.
Un clam es pronuncia
ofegat pels trons dels canons.
El silenci m'envaeix el futur
per a protegir els meus fills,
m'amago dins la soledat
que m'ajuda a sobreviure
i prenc la decisió final,
viure o morir,
morir o viure.
Blanc o negre.
No hi ha matisos
que facin trontollar la resposta.
M'enfilo a la nau
i m'encomano a la sort.

Montse Assens

Del llibre: Apartheids, 2018.
41è Premi Marià Manent de Poesia

Es troba en el llibre:

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017. 2019
Edició: Montserrat Serra i Arenas.

El soldat

No em coneixes ni et conec.
Vens armat d'una altra terra
i t'han dit, perquè ets soldat,
que has de venir en so de guerra.
Als ulls portes l'enyorança
dels teus paisatges llunyans;
deus pensar en la teva amiga,
en els pares i els germans...
A mi també em passaria,
si me n'anés lluny d'aquí
obligat per la consigna
MATAR O MORIR!

No, i no! No volem guerra!
volem que no tirin bombes,
sinó flors, els avions;
que els tancs vagin a la Rua;
que es rovellin els canons,
i que les metralladores
marquin un compàs de vals,
mentre els científics s'afanyen
per trobar remei als mals!
Au, soldat! val més que seguis
i que arrambis el fusell!
Vine a menjar pa amb tomàquet
i pernil, i vi novell!

Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta.