Aquest és un missatge d'afecte
per totes les paraules que han mort
en no ser part d'aquest poema. Pesa.
Refila l'au, mentre busca un trajecte.
Esteve Plantada. Troncal. 2020
Epíleg de Jordi Marrugat
Aquest és un missatge d'afecte
per totes les paraules que han mort
en no ser part d'aquest poema. Pesa.
Refila l'au, mentre busca un trajecte.
Esteve Plantada. Troncal. 2020
Epíleg de Jordi Marrugat
Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.
Amor i intel·ligència l'il·luminen.
De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988
Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019
Pròleg de Sebastià Alzamora
Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.
Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022
Un dia vam decidir
que no en teníem prou
morint.
Per això escrivim.
Per deixar una part
de nosaltres, aquí.
Per això llegim.
Per viure les vides
dels altres.
i multiplicar
els nostres destins.
Cesc Freixas. Alè de taronja sencera. 2016
L'aigua que s'atura es mor.
Com ho fan els records
que s'arraïmen en grapats de despulles,
i es deixen caure damunt les roques
i, en silenci,
bateguen
com quan encara tenien vida.
Tània Soler. Escames. 2023
Pròleg d'Àngels Marzo
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar
Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
descans.
Eli Sanz. Posidònia. 2022
No en tindrem prou amb una mort
per copsar l'ànsia del faisà
que haurem fet créixer en captiveri
quan mira el cel entre les reixes.
No en tindrem prou amb una mort
i no podrem morir dues vegades.
Com explicar, si no, que algú llegeixi
cal salpebrar les ales i lligar-les
per evitar que s'obrin dins del forn
i no senti com trona aquí a la cuina,
com poder entendre el gest
de qui pinça les potes i no enyora
un cel més clar, clar com aquell
que va acollir, en el seu moment,
l'embranzida de l'au. I amb la de l'au,
la seva.
Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020
Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)
Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.
Poques de les imatges
van ser positivades.
No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.
Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.
A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.
Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.
Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.
Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.
Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.
Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
De la pluja a ple sol
del núvol a l'estrella,
tot és primavera
amb els seus colors.
Així d'un cap a l'altre,
d'un vers fins al poema
hom diu el dia, l'astre,
el llac i la cinglera.
Tot és ara i aquí,
també el que resta enrere,
el que voldries amb ella,
el que ja va morir,
l'instant d'alba lleugera,
l'incert camí que espera.
Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022
Pròleg: Israel Clarà.
Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.
Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.
De: L'obscur desordre.
Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992
Pròleg d'Albert Rossich.
Premi Carles Riba 1991
des que vam arribar
que ens estem morint
i no hem pensat a gaudir les vistes
—viu amb plenitud
Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017
Traducció de Bel Olid
一Fan falta milions de canonades
perquè l'aigua arribi a totes les aixetes
一va dir. I després em va explicar
que havia rebut un telegrama
i havien tallat un arbre que es moria
de vell.
Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988