 |
A tu, lli al camp. A tu, estesa
superfície, als ulls en espera.
A tu, imaginació, gelor o foguera,
disseny fidel o llama descenyida.
A tu, línia impensada o concebuda.
A tu, pinzell heroic, roca o cera,
obedient a l'estil o a la manera,
dòcil a la mesura o desmesura.
A tu, forma; color, sonor afany
perquè la vida ja volum parli,
ombra entre llum, llum entre sol, fosca.
A tu, fingida realitat del somni.
A tu, matèria plàstica palpable.
A tu, mà, pintor de la Pintura.
(poesia traduïda per a aquest blog)
Rafael Albertí, dins,
|
 |
| Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. J.V. Foix. Sol, i de dol, 1975 |
